31/12/14

APUNTS SOBRE PARLAVÀ A L’EDAT MITJANA

Afegeix la llegenda
Absis fortificat de l'església de Sant Feliu de Parlava (Imatge de la Wikipèdia)


La primera referència escrita coneguda de Parlavà és de l’any 989. En el testament del comte d’Empúries Gausbert aquest noble deixa a un tal Guillem un alou situat a Palacio Ravano. En el segles posteriors la població apareix com a possessió del bisbe de Girona, una de les moltes que el prelat tenia a la rodalia. L’any 1019 es citada per primer cop l’església del lloc dedicada a Sant Feliu en l’acta de fundació de la canònica de la seu de Girona.
L’agrupació més important de cases es devia situar a l’entorn de l’església parroquial aprofitant els trenta passos d’immunitat eclesiàstica de rigor tot formant una cellera que hem trobat documentada a partir de l’any 1310 per bé que devia ser molt més anterior. A part del nucli principal de població hi havia el de la Salvetat situat al nord-est del nucli principal de població. Aquesta salvetat que estava sota el domini directe del monestir de Sant Feliu de Guíxols és documentada a partir de l’any 1274, segurament el seu origen era molt anterior. Encara avui un dels carrers d’aquest sector porta el nom de carrer de la Salvetat.
Les referències demogràfiques conegudes són de l’any 1276. En un capbreu episcopal esmenta 43 capbrevants dels quals 17 no eren dels pobles veïns, és a dir en aquell moment sabem que hi havia almenys 26 caps de família a la població i el mínim d’habitans devia rondar com a mínim el centenar de persones. En un altre capbreu de les mateixes característiques efectuat l’any 1373, el nombre de capbrevants locals era només de 19.
No ha quedat restes visibles de fortificació però sabem que a finals del segle XIII, se’n feren. Hi ha sengles protestes per part del comte d’Empúries al bisbe de Girona datades els anys 1294 i 1296 protestant per aquestes obres, les quals, pel que sembla, vulneraven els acords previs entre les dues parts.

Per últim destacar que a la plaça de la població hi havia el típic pòrtic de tants pobles empordanesos que era utilitzat per celebrar les reunions de la universitat del lloc. Aquesta construcció és documentada l’any 1375

30/11/14

NOTÍCIES SOBRE LA DEMOGRAFIA DE SANTA CREU DE RODES AL SEGLE XIV

NOTÍCIES SOBRE LA DEMOGRAFIA DE SANTA CREU DE RODES AL SEGLE XIV

Restes del poblat de Santa Creu de Rodes (imatge de Wikimedia Commons)

L’antic poblat de Santa Creu de Rodes situat a poca distància del monestir de Sant Pere de Rodes i del qual avui amb prou feines només resta dempeus l’església de la Santa Creu, actualment anomenada Santa Helena, porta molts segles deshabitat i enrunat. Tradicionalment s’atribueix el despoblament del lloc a les grans epidèmies del segle XIV i hom  ha calculat que hi havia una trentena de cases en els millors moments de l’època medieval.

Per una relació de caps de casa que es citen en l’acta d’una reunió de la universitat de la població celebrada l’any 1338 ens consten els noms dels següents veïns:


Berenguer de Vall, Joan Batlle, Castelló Marca, Pere Berenguer de Vall, Pere Baguer, Berenguer Plaça, Guillem Besalú, Bernat Jutglar, Guillem Moles, Ponç Coromines, Guillem Cabrafiga, Bernat Dalmau, Berenguer Biureny, Guillem Rei, Joan Rei, Guillem Rocafort, Pere Ferragut, Dalmau Maró, Bernat Alatern, Guillem de Closells, Bernat Pasqual, Bernat Baster, Bernat Costa, Bernat Sacrest, Nadal Negre, Pere compte, Bartomeu Ferran, Castelló Castanyer, Guillem Martí, Ponç d’Om, Abril Barlot, Arnau Prat, Antoni Fortuny, Esteve Berlanda, Mercader de Puigventós, Guillem Matalit, Guillem Gustí, Bernat Terrers, Francesc Arots, Guillem Simó, Pere Llorenç, Pere Fabra, Perpinyà Triall, Pere Martina, Bartomeu Geli, Guillem Sacrest i Borrassà Tortosa


 En total surten citats 49 llars o focs que deuen correspondre a  altres tantes famílies residint a   Santa Creu de Rodes. No tenim cap garantia que hi fossin tots els caps de casa de l’indret i tampoc surt citada cap dona, com seria el cas en que el cap de casa fos una vídua, la qual cosa fa pensar que el nombre de cases real era lleugerament superior.

Per un altre  recompte fet l’any 1355 amb finalitats fiscals consta que vivien en el poblat 98 persones adultes que devien ser aproximadament la meitat del total d’habitants reals. Si comparem les dades  de la primera relació que ens donaria una xifra d’uns 200 habitants escassos  amb  el segon  que també ens donaria la mateixa xifra d’habitants, podem concloure que l’impacte de la gran epidèmia de l’any 1348 sobre lo població local no va ser especialment significatiu. En general a l’Empordà  no es constata un fort descens de la població com a conseqüència  d’aquest contagi, si bé en les dècades posteriors  es produeix una forta davallada demogràfica que de moment  no ha estat estudiada i que devia contribuir sensiblement en  la despoblació de Santa Creu de Rodes


31/10/14

ANY 1830. DE FIGUERES A L’HOSTAL DE LA GRANOTA EN DILIGÈNCIA

Diligència a Sant Hilari Sacalm (Del bloc http://www.laserraladalitoral.com)

Des de la dècada del 1820 funcionà un servei regular de diligències privades que feien el trajecte entre Figueres i Barcelona. Aquesta línia de transport anà experimentant un seguit de millores en els anys posteriors. De moment desconeixem molts detalls sobre les característiques d’aquest transport de viatgers. No sabem, per exemple, el lloc exacte de Figueres on hi havia en aquells moments la parada de postes en el qual feien parada aquests carruatges i on es produïa el canvi de cavalls.
Per un document datat a finals de l’any 1829 consta que Isidre Henrich i Ester, de Barcelona en qualitat de soci i administrador principal de la “Sociedad de Diligencias y mensajerías de Cataluña, concedí a l’industrial figuerenc Marià Vilallonga representat per Joan Pujarniscle, també de Figueres la gestió durant dos anys de les tres parades de cavalleries pel servei diari d’anada i tornada des de l’hostal de la Granota, al terme municipal de Sils fins a Figueres. Aquestes parades eren les d’Orriols, Girona i l’hostal de la Granota les quals estaven separades entre si per uns vint quilòmetres aproximats.

Cada diligència havia d’estar tirada per sis bones cavalleries ja fossin matxos, cavalls o mules. L’adjudicatari s’havia de fer càrrec de la balisa del correu pública a part dels serveis de missatgeria per a particulars El conductor havia d’anar uniformat i dur un barret amb escarapel·la vermella. La durada dels trajectes era de dues hores i mitja fins a Orriols i d’aquest poble i fins a Girona dues i mitja més, incloent sempre l’estona del canvi de cavalleries. De Girona fins la Granota en canvi era de tres hores. Des d’aquest darrer punt i en direcció a Barcelona el transport i les parades ja anaven a càrrec d’un altre adjudicatari

23/9/14

ELS ORIGENS TEMPLERS DEL NUCLI URBÀ DE LES ESCAULES

El territori que envolta el poble de les Escaules ha estat habitat des de molt antic.  A les coves que hi ha sota el castell de la població s’han trobat restes datats del període paleolític. A l’Alta Edat Mitjana hi ha notícies escrites a partir de l’any 844 del monestir Sant Martí de la Muga situat en aquest lloc. Al segle XII aquest cenobi ja havia desaparegut i en el seu lloc s’esmenta l’església parroquial del poble dedicada al mateix al mateix. Aquest primer temple situat prop del salt d’aigua de la Caula féu les funcions parroquials fins el segle XVIII, data en la qual fou construïda l’església actual dins el nucli urbà del poble. La vella església romànica va perdurar tot i que sense teulada, fins el primer quart del segle XX en que fou enderrocada.
El poblament en època medieval era molt dispers. Apart de les cases que hi havia a l’entorn de l’església formant la sagrera, hi havia nou molins repartits entre la Muga i el torrent de la Caula, alguns masos dispersos i l’agrupament de cases de l’Hospital del qual en parlarem en el següent apartat. En els millors moments del segle XIV s’arriben a recomptar fins a 42 caps de casa. Les epidèmies de pesta i les avingudes de la Muga feren que a finals del segle XV el nombre de focs quedés reduït a 5 cases habitades. Per tal que la parròquia pogués subsistir el bisbe de Girona separà el poble de Boadella de la parròquia de Terrades i l’agregà a la de les Escaules.

L’origen del poblament en el lloc on avui hi ha el nucli de la població cal cercar-lo al segle XII de la mà de la comanda templera de Castelló d’Empúries. A l’Empordà medieval fou habitual que els ordes religiosos, sobretot els de cavalleria (templers, hospitalers i cavallers del Sant Sepulcre) fundessin petits agrupaments de cases anomenats salvetats o hospitals en els quals regien certs aspectes de la immunitat eclesiàstica similars als de les sagreres. La referència més reculada que coneixem és de l’any 1188 ne que s’esmenta un mas situat a la salvetat de les Escaules. En  documents del segle XIII hi ha diverses referències a “l’hospital" de les Escaules, el qual sabem pels límits de les cases que se citen
en les escriptures ja formava un nucli compacte de cases. Per uns capbreus en favor de la casa del Temple de Castelló dates el segle XV sabem que aquesta salvetat o hospital estava fortificada i que un primitiu clos emmurallat havia esta objecte d’ampliació ja que s’esmenten els murs Nous i els Vells. La situació d’aquest veïnat de l’Hospital en un lloc més a resguard de les avingudes de la Muga respecte els altres indrets de població medieval féu que amb el temps es convertís en el lloc més poblat d’aquesta rodalia

31/8/14

NOTÍCIES MEDIEVALS D'AGULLANA

Església romànica de Santa Maria d'Agullana (Wikimedia Commons)

 Primers esments documentals
Aguliana, 878. Església de Santa Maria d’Aculiana, 982

Jurisdicció i senyoria
Formà part del comtat de Besalú fins l’any 1107. Posteriorment passà a pertànyer a la vegueria reial de Besalú. Els Rocabertí eren els senyors del lloc almenys des del segle XIV. Aquesta família havia posseït un palau al poble el qual ja havia desaparegut l’any 1727 i el seu solar era ocupat per part de l’espai central de la plaça.

Estructura urbana
No disposem de documents que ens permetin conèixer l’aspecte del nucli urbà d’aquesta població amb anterioritat al segle XIV. Un capbreu efectuat en els anys 1332 i 1333 esmenta un total de 77 declarants que com a mínim corresponen a altres tants caps de casa. Aquesta xifra és considerable pels paràmetres demogràfics de l’època però també cal tenir en compte que fou feta abans de les grans mortaldats de mitjans d’aquesta centúria. Aquest mateix document també ens permet deduir que hi havia almenys una part del poblament dispers ja que s’esmenten diversos dels personatges que eren del vilar de Massana. Un document de l’any 1470 cita el veïnat dels Cortals i també nomena dos veïns que hi residien.

Edificis i serveis públics
L’església parroquial és considerada com una construcció romànica dels segles XII i XIII. L’any 1411 calgué reconstruir la volta

En l’esmentat capbreu dels anys 1332-1333 s’esmenta una casa situada a tocar el reliquer. Actualment es conserva un reliquer o comunidor situat sobre l’absis de l’església parroquial i és una construcció molt posterior (segles XVII-XVIII). És evident que el que esmenta aquest document del segle XIV era un edifici exempt i separat del temple.

L’any 1406 Berenguer ça Roca actuant com a representant de Guerau de rocabertí que a la vegada era tutor testamentari del pubill Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada i vescomte de Rocabertí, dóna llicència a Bernat d’Agullana, àlies Puig d’Oliva per que construeixi una fornal de ferrer.

La capella de Santa Eugènia, situada en un lloc solitari dins aquest terme municipal, és una construcció del segles XVII i XVIII però el seu origen és molt més reculat. Sembla què amb anterioritat al segle XV estava edificada en un altre indret. L’any 1407 el bisbe de Girona concedí permís per reedificar-la en el seu emplaçament original i respectant les formes que tenia abans del seu ensorrament. Sembla que aquesta iniciativa no va prosperar i finalment l’any 1447 s’autoritzà edificar-la en el lloc anomenat bosc d’en Mallol..


Demografia
Un capbreu de béns immobles situats en aquesta població fet a favor de la capellania de la catedral de Girona esmenta un total de 77 declarants locals més 2 de la Jonquera. No disposem de dades del fogatge de l’any 1497 i les següents dades demogràfiques conegudes ja són de l’ant 1515 que donen la xifra de 17 focs, la qual cosa confirmaria a nivell local el considerable descens de població del darrer segle i mig de l’edat mitjana general a tot el país


L’Estrada
Estrada, 1193
Aquest veïnat és situat uns dos quilòmetres al sud del nucli urbà d’Agullana. Al llarg de l’edat mitjana la seva església tant figura com a depenent de Santa Maria d’Agullana com a parròquia pròpia. Els filòlegs semblen coincidir en que l’etimologia del nom del lloc deriva d’una estrada o camí important que hi devia passar.

Són poques les referències que coneixem al poblament i a l’urbanisme en aquest llogarret en l’edat mitjana. L’any 1193 Udalgard, sacerdot d’Agullana donà a Santa Maria de Vilabertran la seva part d’un molí situat a la parròquia d’Agullana, a l’Estrada vora el riu Merdançà..

Pel que fa a l’església de Santa Maria d’aquest lloc, sabem que l’any 1400 demanaren permís al bisbe de Girona per unes obres de reforma. Entre d’altres cosses volien ampliar la superfície del presbiteri a bases de rebaixar el gruix del mur de l’absis que els parroquians consideraven que era excessivament gruixut.

Demografia
Sobre aquest lloc tampoc disposem de dades demogràfiques de l’època medieval estricta. Les més reculades que coneixem corresponen al fogatge de l’any 1515 i que atribueix a l’estrada 7 focs.

31/7/14

ASPECTES HISTÒRICS DE BEGUR A LA BAIXA EDAT MITJANA

Archivo: Begur - 07/15/2013 - Albert Torello.jpg
Vista actual del nucli urbà i del castell de Begur amb el castell al fons (Foto d'Albert Torelló procedent de Wikimedia Commons)
Jurisdicció
Aquesta població va pertànyer pel que fa a l’alta jurisdicció durant tota l’edat mitjana a la demarcació de Girona, primer el comtat i posteriorment la vegueria. L’any 1360 el rei Pere IV necessitat de diners per fer front a la guerra amb Castellà es va vendre el mer i mixt imperi i la justícia criminal alta i baixa dels castells de Peratallada, Cruïlles, Sant Cebrià dels Alls, Greixenturri, Begur, Regencós i Esclanyà pel preu de 20.000 sous barcelonesos
Estructura urbana i serveis
Begur és una població sobre la qual hi ha molt poques dades pel que fa a l’edat mitjana. L’any 1320 tenim documentada la cellera sobre la qual no sabem si estava fortificada. Si tenim en compte que el castell està situat en un puig apartat del nucli urbà cal donar per segur que estava centrada en l’església parroquial.
L’any 1399 el bisbe de Girona donà permís per foradar un mur de l’església parroquial per fer una capella dedicada a Sant Antoni. El castell de la població sabem que tenia capella que està documentada l’any 1402. Cinc anys més tard sabem que no es podia celebrar culte perque estava derruïda De l’any 1452 tenim constància de l’existència d’una botiga o taula de carnisseria situada a la cellera de Begur.
Dins el terme hi havia tres capelles en l’època medieval Sant Vicenç de Regencós, Santa Maria del Castell i Santa Reparada ciitades a principis del segle X, aquesta darrera ermita és molt possible que ocupés el mateix lloc on hi havia una cel·la monàstica depenent del monestir de Fontclara que ja es citada l’any 889.
Demografia
Les dades demogràfiques més reculades que coneixem d’aquesta població corresponen a l’any 1320. En un capbreu a del capítol de canonges de la catedral de Girona s’esmenten 43 declarants dels quals només 21 eren residents a la població. És molt possible que en aquelles dades el terme estigués poc habitat i que una part de les seves terres fossin conreades per habitants dels termes veïns. Segurament aquesta xifra es corresponia bastant al nombre reial de famílies que residien al lloc. Un recompte efectuat l’any 1378 dóna 24 focs.
En canvi el fogatge de l’any 1497 esmenta els noms i cognoms 41 caps de casa de la població. En aquest cas seria una de les poques poblacions catalanes que presenta a finals del segle XV un augment de la població respecte a les dades conegudes de la catorzena centúria.



30/6/14

EL CASTELL DE VILANOVA DE LA MUGA

Aspecte del castell de Vilanova de la Muga després del recent ensorrament de la torre
El castell de Vilanova de la Muga ha estat notícia recentment per l’ensorrament d’una de les dues torres de l’edifici que fins aquell moment havia arribat pràcticament intacte fins a nosaltres. La manca de manteniment i les darreres pluges han fet que un dels  edificis més emblemàtics de la població s’hagi començat a enrunar. Esperem que es prenguin mesures per evitar que la degradació total de l’edifici es consumi.
Malgrat l’aparença senzilla d’aquest edifici tant el pati interior com algunes estances de la casa amaguen elements valuosos però poc coneguuts de pedra gòtics i renaixentistes procedents d’altres edificis que foren utilitzats en la reconstrucció impulsada a principis del segle XVIII per Pere de Ribas de Vallgornera i de Boixadors, primer marquès d’Alfarràs i senyor de Vilanova de la Muga.
No sabem amb certesa si la ubicació del castell era la mateixa que tenia en l’Edat Mitjana. El casal es situa al nord del petit nucli medieval que estava emmurallat i per tant a una certa distància del recinte fortificat de la població.
A partir de diverses fonts d’informació hem pogut aplegar diverses notícies incompletes de la geneologia dels senyors del lloc:
Asbert de Trilla Documentat l’any 1237
Simó de Trilla, cavaller. Documentat entre el 1276 i mort abans del 1323
Simó II de Trilla. Nascut vers 1305 i mort el 1334
Simó III de Trilla. Nascut abans de 1323 i mort abans de 1354                                           Asbert de Trilla. En tenim notícies entre el 1354 i el 1406
Asbert II, o Asbertí de Trilla. Documentat entre el 1368 i el 1412. Fou governador de l’Alguer
Albert de Trilla. Tenim Referències documentals del anys 1454 i 1454
Jaume Francesc sa Trilla. Citat el 1463. Fou el darrer membre de la nissaga Trilla documentat
Pere Francesc Santceloni. Heretà la senyoria

Després de diversos anys sense dades trobem l’any 1524 Simó de Vallgornera i Castellbell al front de la senyoria del lloc

Després d’un altre salt en el temps a finals del segle XVII retrobem de nou notícies sobre la senyoria de Vilanova de la Muga. En aquest període en són senyors els Ribes que eren descendents dels Vallgornera. Els barons locals d’aquest període són
Pere de Ribes Vallgornera i Boixadors. Felip V li atorgà l’any 1702 el títol de marquès d’Alfarràs. Féu ampliacions i millores al castell de Vilanova
Pere de Ribes de Granollachs 1677-1759
Jeroni de Ribas i de Castellbell 1703-1768
Maria Teresa de Ribas i Olzinelles. Morta l’any 1796
Antoni Miquel Desvalls i Ribes. Traspassat l’any 1821

Joaquim Desvalls i Sarriera. Mort l’any 1883. Degué ser l’últim membre de la família amb drets senyorials sobre Vilanova de la Muga

31/5/14

NOTÍCIES SOBRE RAJOLERS I RAJOLERIES A L’ALT EMPORDÀ EN ELS SEGLES XVI-XVIII

Rajolers treballant en una rajoleria a principis del segle XX (imatge publicada en el llibre "Vilafant" de Josep Maria Bernils, Quaderns de la Revista de Girona, nº 68, any 1997)
El rajol fou un element poc emprat en les construccions medievals empordaneses. Tot i que devia ser un material prou conegut ja que a les comarques veïnes de la Catalunya Nord on el seu ús era ja aleshores molt generalitzat. La situació començà a canviar quan en el darrer quart del segle XVI es crearen rajoleries en les quals hi treballaven artesans vinguts del Nord de la Península. La rajoleria més antiga que em pogut documentar és el forn d’en Closes ubicat a Garrigàs, citat l’any 1583 data en la qual consta que hi treballava un rajoler procedent de Sant Sebastià. La següent referència cronològica és la del forn d’en Gesti, situat a Cabanes, l’edifici i la denominació original del qual han perdurat fins a nosaltres. En aquest obrador que ja funcionava l’any 1584, sabem que almenys hi treballava un operari navarrès.
Un segle més tard la indústria de la fabricació de maons s’havia generalitzat. L’any 1674 tenim notícies de l’existència de forns de rajols a Agullana, Castelló, Garrigàs, Llers (La rajoleria d’en Borràs, del veïnat del Camí Ral, avui els Hostalets) i Pont de Molins. L’any 1701 en trobem una altra situada a Vilatenim.
També sabem que hi hagueren forns especialitzats en la fabricació de teules. L’any 1638 n’hem documentat un a Taravaus que no era explotat directament pel seu propietari, sinó que l’arrendava per curts períodes de temps. L’any 1701 trobem citada una altra teuleria situada a Vilarnadal. Aquesta indústria era propietat de l’església parroquial del lloc i les rendes que reportava el seu lloguer contribuïen al sosteniment de la institució.

La construcció del castell de Sant Ferran de Figueres a partir de l’any 1753, representà un fort impuls a aquesta indústria a la comarca. La part de rajoleria d’aquesta gran obra foren adjudicades al forn d’en Junquer, de Vilafant. Aquest obrador no podia assolir tota la demanda de rajols, la qual cosa feia que el seu propietari subcontractés la fabricació de maons a d’altres rajoleries de la zona. Hom diu que en aquesta època. Hom diu que en aquesta època funcionaven en aquesta població onze forns de rajoles. Des d’aleshores i fins ben entrada la segona meitat del segle XX, Vilafant es consolidà com a nucli principal de la indústria de la rajoleria a la comarca

30/4/14

NOTICIES SOBRE L'URBANISME MEDIEVAL D'ALBONS


Tot i la indubtable antiguitat del lloc d’Albons com ho demostren els documents del segle X i moltes de les parts conservades a l’església parroquial de Sant Cugat datades en les primeres dècades del segle XI, les primeres referències escrites que ens permeten conèixer detalls de l’aspecte que presentava la població són molt tardanes. Una escriptura de compra-venda d’una casa datada l’any 1325 fa servir l’expressió dins la vila per precisar-ne la ubicació la qual cosa demostra que ja hi havia un nucli urbà compacte, tot i que en aquell moments sembla que encara no estava fortificat, ja que no fa servir la fórmula dins els murs. L’immoble afrontava per dos costats amb altres dues cases, amb el carrer públic i amb el cementiri de l’església

Les següents referències que per ara disposem ja corresponen a l’any 1485. En aquesta data es féu un complet capbreu de totes les finques del municipi que reconeixien el domini directe a  Hug de Foixà, senyor del lloc. Aleshores la població ja havia estat fortificada en una primera fase i ampliat posteriorment amb un segon cinturó de muralles. El document esmenta diverses vegades els murs i els valls vells. No s’esmenten en cap moment els murs i els valls nous que sens dubte existien però que es possible que no formessin part de la zona  del domini directe de l’esmentat noble. Aquest antic recinte comptava almenys amb tres portals: el de l’Olivera, el de les Eres i el del Pou. Només s’esmenta una torre pel seu nom:  la del Callo, situada en el mur vell. En l’època en que es féu el capbreu part d’aquestes fortificacions ja eren velles i enrunades.
Pel que fa a la trama urbana el capbreu no diferencia amb prou feines els carrers per noms i per tant es fa difícil la seva identificació i disposició. Sabem que almenys hi havia dues places dins el repetit recinte dels murs vells una anomenada Vella i una altra anomenada de la Rosa. També s’esmenta la plaça comuna però és molt possible que sigui una de les dues que em esmentat anteriorment. També hi havia dins d’aquesta àrea una zona anomenada Vilanova que sens dubte correspon a un eixample baixmedieval. En aquest sector hi havia el carrer de la Mar que és l’únic que em trobat amb nom propi. A l’exterior del mur vell, i no sabem si dintre d’un altre recinte posterior hi havia l’anomenada la vila de Baix.
Fora del nucli urbà només hi ha constància en un sol document del lloc anomenat les Roques. No sabem si es tractava d’un lloc suburbà o bé d’un veïnat més allunyat del cap de municipi. Una altra al·lusió que podria ser interessant és la del lloc anomenat la Bastida situat dins el terme municipal i que pot fer referència a alguna fortificació. Per últim cal fer esment de la capella de Sant Grau i de les restes de l’olivar d’en Massanet, ambdós d’origen medieval. 

31/3/14

UNS CAPÍTOLS DE L’ANY 1691 PER INSTAL•LAR UN RELLOTGE AL CAMPANAR DE LLERS

UNS CAPÍTOLS DE L’ANY 1691 PER INSTAL·LAR UN RELLOTGE AL CAMPANAR DE LLERS


Afegeix la llegendaCampanar de Llers destruït per una explosió l'any 1939. En aquesta torre fou instal·lat el rellotge de ferro contractat l'any 1939
La universitat (reuió en assemblea de tots els caps de casa d’una población) de Llers va decidir encarregar la construcció i col·locació en el campanar del poble d’un rellotge que toqués les hores i els quarts. L’execució d’aquesta infraestructura fou confiada a Claudi Rosa, rellotger francès resident a Figueres el qual signà uns capítols o contracte amb els representants del municipi.

Les dues parts pactaren que  el rellotge seria de ferro de les fargues de Maçanet de Cabrenys. L’artesà es comprometé a fer el treball amb la major brevetat possible i donà tres anys de garantia durant els quals es faria càrrec gratuïtament de les possibles reparacions en el mecanisme del rellotge.

Abans de donar per enllestit  el treball, dos experts havien d’examinar el rellotge i en el cas que hi trobessin alguna pega o alguna part millorable, l’artesà es comprometia a fer sense càrrecs els retocs que es consideressin oportuns.

Els cònsols es comprometien a pagar al rellotger 25 dobles d’or, però no totes s’abonarien amb diners amb efectiu ja que s’estipulà que una part del treballs es pagaria amb dotze bótes de vi claret de la següent collita i es deduiria el preu de les bótes del preu final de fer el rellotge.


Les darreres clàusules pactades especifiquen que Claudi Rosa s’havia de fer càrrec de les despeses de pujar el rellotge al campanar i  també s’acordà que si la maquinària del rellotge pesava més de sis quintars els clients es comprometen a pagar una dobla d’or per cada quintar de més

APÈNDIX


CAPITULACIÓ PER FER LO RELLOTGE DE LLERS

De ÿ sobre la capitulació baix escrita per ÿ entre los honorables Gabriel Llobet, major de dies, Raphael Serra y Julià Cellera lo present ÿ corrent anÿ cònsols de la universitat del castell de Llers. Fent estas cosas de ÿ ab exprés poder ÿ facultat del consell de la universitat del dit castell de una part, ÿ Glaudis Rosa, francès, serraller de la vila de Figueras, part altra se ha feta ÿ firmada, pactada, llohada ÿ jurada la capitulació baix escrita ab los pactes baix escrits ÿ següents:
Primerament es pactat que dit Glaudis Rosa convè i promet a dits cònsols fer ÿ fabricar un rellotge de horas ÿ quarts de pes de sis quintars de ferro bo ÿ ben obrat haventli dits senyors cònsols de fer aportar a llurs gastos en la vila de Massanet de Cabrenÿs lo ferro que haurà de menester per la fàbrica del dit rellotge i bestraúrer lo cost de dit ferro en disminució de lo que se li ha de donar per fer dit rellotge.
Item que lo dit Glaudis Rosa convè ÿ promet a dits honorables cònsols fer ÿ fabricar dit rellotge de horas ÿ quarts ab la major brevedat possible de pes de sis quintars ÿ aquell posat a tot punt de tocar a gastos ÿ despesas suas . Ý en cas que per lo espaÿ de tres anys després de fabricat ÿ posat a tot punt dit rellotge se trenca res de ell eo se desbaratàs de tal manera que no tocàs ÿ no anàs com deu anar promet tornarlo adobar durant dit temps sens interés menos que dita universitat li dega fer la vida tot lo temps que estarà en dit castell per adobar dit rellotge.
Item és pactat entre ditas parts que quan dit rellotge sie fet sia reconegut per dos mestras o personas pràcticas ÿ si se troba tenir dit rellotge alguna falta lo dit Glaudis Rosa promet adobarla o tonar a fer lo que estarà mal fet.
Item los honorables cònsols convenan ÿ prometan donar ÿ pagar a dit Glaudis Rosa per la manifatura de dit rellotge vint ÿ sinch doblas de bon or ÿ pes o just valor en esta forma, ço és: lo die vint del corrent una dobla ÿ així bé en disminució de ditas vint ÿ sinch doblas li donaran dotze botas de vi claret del ques cullirà esta cullita més prop vinent y aquell pagarà al preu corrent que anirà quant se li entregarà ÿ juntament lo die se li entregarà dit vi li donaran ÿ pagaran dos doblas, tres doblas quant lo esperit del rellotge ÿ lo restant preu a compliment de ditas vint ÿ sinch doblas li doneran ÿ pagaran quant dit rellotge sie acabat.
Item és pactat que quant dit rellotge sie acabat se dega pesar ÿ si pesa més de dits sis quintars dits honorables cònsols prometan pagar per cada quintar que peserà més de dits sis quintars una dobla de or ÿ si pesarà mitg quintar més, mitja dobla; ÿ si serà cas que pese menos de dits sis quintars també se li relleverà al mateix respecte si ja no era que fos una roba més o menos que en eix cas no se haurà de refer cosa, la una part al altre.
Item és pactat que quant dit rellotge sie acabat que tot lo temps que dit Glaudis Rosa estarà en lo present castell per posar dit rellotge en lo campanar dits honorables cònsols prometen ferli la vida sens ningun interés. Lo dit empero Glaudis Rosa tinga que fer y portar aquell (rellotge) en dit campanar  a sos gastos (Arxiu Històric de Girona, Notarials, Llers, vol. 30, 22-7-1691)
  

28/2/14

ADQUISICIÓ I POSSESSIÓ PER PART DE L’AJUNTAMENT DELS TERRENYS DE L’ACTUAL COL•L•LEGI SANT PAU DE FIGUERES


Amb la desamortització dels béns dels ordes regulars de l’any 1835, quedaren extingides a Espanya pràcticament totes les comunitats religioses i i es procedí a la incautació per part de  l’Estat de tots els seus béns. El convent de franciscans de Santa Maria de Jesús, de Figueres situat en el que  aleshores eren  els afores de la vila era un edifici nou de trinca. Havia estat enllestit l’any 1826 per substituir el primitiu convent situat al final del carrer de la Jonquera que havia estat destruït per un bombardeig durant la Guerra del Francès l’any 1808.
El conjunt monàstic constava d’església que ocupava el lloc de l’actual parròquia de la Immaculada, l’edifici conventual que s’ha conservat fins els nostres dies reconvertit en l’institut d’ensenyament secundari Ramon Muntaner, i l’horta situada a la part de llevant del conjunt. Quan l’any 1839 es fundà el Col·legi d’Humanitats, futur institut d’ensenyament mitjà. Els terrenys de l’horta foren desmembrats de l’antic complex monàstic i restaren en poder de l’Estat, els representants del qual arrendaven la finca per a usos agrícoles mitjançant una subhasta  al millor postor. L’adjudicatari obtenia la concessió per espai de tres anys.
Aquest règim de lloguer s’acabà l’any 1846 quan l’Ajuntament decidí adquirir aquesta terra als gestors del patrimoni de l’Estat. En l’escriptura de compra-venda consta que la superfície del terreny era de tres vessanes i quaranta canes i el preu de 21.296 rals de billó. També s’esmenta la paret de pedra i fang, i revestida de calç que tancava la finca per trets costats, per la banda de ponent quedava delimitada pel mateix edifici de l’institut. A nivell agrari es considerava una terra de baixa qualitat, de secà i sense pou.
S’ha conservat l’acta de presa de possessió que es va fer per part de l’Ajuntament de la ciutat, acte esdevingut el dia 8 de juny de 1847. En aquesta data Josep Puig, primer tinent d’alcalde i encarregat del Jutjat de Primera Instància de la ciutat i Alexandre Gras comissionat d’arbitris del partit judicial donaren possessió a l’Ajuntament representat pel seu alcalde Manuel Díaz el qual féu un curiós cerimonial consistent en entrar a l’esmentada horta i passejar-s’hi, tirar terra als quatre cantons de la nova adquisició, arrencant plantes i herbes i d’altres accions semblants en senyal de possessió. Finalment un escrivà aixecà acta de la possessió.

A partir d’aleshores aquest terreny fou conegut amb el nom d’”horta de l’Institut”. Hi ha dibuixos i plànols del segle XIX que mostren aquest espai dividit en quatre parcel·les separades per dos camins en forma de creu. En aquest espai es construí en el primer terç del segle XX un col·legi públic inaugurat l’any 1933 i que posteriorment se li posà el nom de Sant Pau

31/1/14

NOTÍCIES DE FOIXÀ A L’EDAT MITJANA

Església de Sant Joan de Foixà (Wikimedia)

La primera referència escrita que fins ara coneixem de Foixà és de l’any 1019. De l’església parroquial de Sant Joan en tenim dades a partir del 1058 en que el temple fou restituït per la comtessa Ermessenda al bisbe de Girona. Un document de l’any 1127 ja esmenta la sagrera o agrupació de cases a l’entorn del perímetre de protecció de l’església de Sant Joan. Aquesta mateixa escriptura esmenta per primer cop el castell del lloc. En aquesta fortalesa residiren els Foixà una de les famílies nobles més poderoses de l’Empordà del seu temps i que trobem documentats entre l’any 1192 i la fi del segle XIV.
A la baixa edat mitjana ja hi havia dos nuclis de població clarament diferenciats que han perdurat fins els nostres dies. Un està situat a l’entorn de l’església i l’altre a redós del castell. En els documents del segle XIV el barri situat a l’ombra del castell la Força el qual sabem que estava emmurallat i fins i tot que aquest recinte fou ampliat en un moment indeterminat. El nou sector fortificat i urbanitzat s’anomenava la Vila Nova i l’hem trobat esmentada per primer cop l’ant 1385.
La població comptà amb un hospital fundat per Bernat Guillem de Foixà i Ermessenda, la seva esposa. L’any 1361 l’edifici encara no estava enllestit i el bisbe de Girona autoritzà que es poguessin recaptar almoines per tal de rematar les obres. Una altra fundació assistencial era l’Almoina del Pa Cuit per subministrar aquest aliment als pobres. Aquesta institució és documentada l’any 1414.
Un document de l’any 1461 dóna notícia de la venda d’una taula o parada a la carnisseria de Foixà. Per un document datat aquell mateix any sabem que Foixà comptava amb pesos i mesures propis.

A  nivell demogràfic sabem que el poble comptava en el fogatge efectuat l’any 1359 amb 60 “focs” o llars que vindrien a ser entre 240 i 270 habitants. Seguint la tònica general del País que experimentà una forta davallada demogràfica en la segona meitat del segle XIV i durant tot el segle XV, el fogatge efectuat l’any 1497 dóna la xifra de 45 focs, la qual cosa representava una reducció d’una quarta part de la població respecte el recompte abans esmentat