5/8/19

LLERS




Des de la seva posició privilegiada a cavall entre la plana i el Pirineu, Llers concentra en el seu territori bona part de les característiques geogràfiques, paisatgístiques, patrimonials i històriques de l’Alt Empordà. La situació estratègica, l’esforç per treure rendiment d’una terra seca, esquerpa i rocallosa, un passat ric en esdeveniments i una història convulsa han forjat el Llers i els llersencs d’avui a través d’un procés històric que aquest quadern resumeix.


(Egea codina, Antoni. Llers. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona/Obra Social “la Caixa”, Girona, 2019)

26/4/19

L’ARRENDAMENT DE L’HERETAT DEL CASTELL DE CAPMANY DE L’ANY 1622




El castell o casa dels barons situada a la plaça del Fort de Capmany, actual casa de la vila (Foto de Bertrand Grondin publicada a la Wikipèdia) 



En acabar l’edat mitjana molts del castells rurals havien quedat obsolets i  els seus propietaris els havien abandonat i s’havien enrunat. Altres vegades les antigues fortaleses foren transformades en petits palaus o grans masies sense cap mena de finalitat defensiva. Aquest fou el cas del vell castell de Capmany situat dintre del fort o cellera medieval de la població, casal que actualment alberga la casa de la vila. Des de mitjan segle XVI fins a finals del XVII els barons de Capmany i propietaris del castell eren els Vilanova, família que no hi residia habitualment, però que tingueren cura del manteniment del gran casal com ho demostren les llindes datades d’aquests anys que han arribat a nosaltres.
El castell, de la mateixa manera que les masies, tenia unes terres adscrites que eren propietat directa dels barons i com solia ser habitual en aquesta època no eren menats directament pels propietaris, sinó que eren arrendats per un període concret de temps al millor postor. L’arrendatari havia d’assumir una sèrie de compromisos que estaven especificats en un llistat anomenat taba que era un plec de condicions imposades pel propietari. Tenim notícia d’un primer arrendament de l’heretat de l’any 1585, possiblement, n’hi devia haver d’anteriors i n’hi hagueren de posteriors. Un dels quals datat l’any 1622 serà l’objecte del present treball.
El document es troba dins els protocols notarials de Figueres de l’Arxiu Històric de Girona, volum 141, pàgines 53v-54r i tracta de l’arrendament per part de Jeroni Miró, pagès de Capmany que actuava com a representant de Ponç de Vilanova, donzell i senyor jurisdiccional de la població en virtut d’uns poders atorgats davant d’un notari de Barcelona. La durada del lloguer era de 3 anys i tres íntegres collites i fou adjudicat a Bernat Llehonart, pagès de la població. En comptes de pagar un lloguer en diners, el concessionari havia de pagar en espècie el fruit d’una tercera part de la collita que no havia de percebre ni el baró, ni el seu representant a la població, sinó Joan Ferrer i a Jeroni Gorgot, paraires de Sant Llorenç de la Muga i arrendataris de les rendes de l’esmentat baró[1]  En el contracte l’adjudicatari de  l’heretat s’havia de comprometre a respectar les següents termes:
Conrear les terres bé i degudament, a ús i costum de bon pagès i a sembrar les llavors adients a les esmentades terres.
Que no pugui sembrar durant el darrer any retorns[2], mill, ni grua? Sense llicència del propietari.
Escampar els fems que es produeixin als estables de la casa de l’heretat per les terres que més ho requereixin.
Llaurar les oliveres dues vegades a l’any i també a cavar-les com era costum de fer-ho.
Conrear les vinyes a ús i costum de bon pagès, és a dir escaucellar[3], murgonar[4], cavar i margenar al seu degut temps.
Que els llegums que es faran en aquestes terres estiguin lliures de pagar terç.
Que hagi de pagar a Joan Ferrer i a Jeroni Gorgot, paraires de Sant Llorenç de la Muga com a concessionaris del cobrament de les rendes del baró un terç dels fruits que es recol·lectin pel que fa a grans d’aresta, vi i oli



[1] Havien accedit aquell mateix any a l’arrendament del cobrament de les rendes del baró per un període de tres anys per un lloguer de 150 lliures anuals (Arxiu Històric de Girona, volum 141, pàgines 53v-54r, any 1622)
[2] Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), un “retorn” és un tros de terra que se sembra dos anys seguits de la mateixa llavor
[3] DCVB. Escaucelllar es fer un clot al voltant del cep per enterrar-hi els fems
[4] DCVB. Escaucellar és enterrar sarments per a que produeixin ceps nous


Article publicat originalment a la revista de la Festa Major de Capmany del 2019


10/2/18

ELS ANDREU. UNA NISSAGA DE PAGESOS CAPMANYENCA DELS SEGLES XIV I XV



Escriptura en pergamí datada l’any 1406 per la qual Pere Salada, de Capmany, ven a Pere Andreu, del mateix lloc un casal amb un hort contigu situat en aquesta població, a la Vila d’Amunt, afrontant a ponent amb la ribera de Merdançà (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, 110-303, T2-20)

Tradicionalment les famílies pageses catalanes han conservat des de la baixa edat mitjana les escriptures notarials que corroboraven els seus drets sobre les seves propietats i les seves rendes, deixaven constància dels compromisos contrets per mitjà de capitulacions, donaven fe del que els devien i del que havien pagat, expressaven la voluntat dels difunts continguda en els testaments... La major part d’aquesta documentació en mans particulars s’ha perdut o s’ha dispersat. En els excepcionals casos en que aquestes escriptures ens han pervingut és possible fer un seguiment més o menys detallat de la història familiar durant un determinat període de temps, en funció de nombre de documents preservats.

Recentment a ingressat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà un fons documental procedent del molí d’en Polit, de Vilanant del qual formaven part un conjunt de 23 pergamins datats entre els segles XIV i XVI, 11 d’aquestes escriptures estan relacionades amb la família Andreu de Capmany. Aquest fons arxivístic es pot consultar per Internet, a la pàgina de la Generalitat de Catalunya http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat, utilitzant en el cercador l’opció “Arxiu Comarcal Alt Empordà” i la paraula “Capmany”, acotant la recerca entre els anys 1300 i 1600 i finalment obrint obrint l’entrada que diu “ACAE110-303, Molí d’en Polit de Vilanant”. La lectura d’aquests documents i alguna dada escadussera procedent d’altres fonts d’informació ens han permès aproximar-nos  a  diversos aspectes de la vida d’aquests capmanyencs de finals de l’edat mitjana. 

Els Andreu eren una família pagesa que vivien al mas del mateix nom situat al veïnat de la Vila d’Amunt de Capmany que es trobava a l’entorn de la font de Dalt i estava unit del nucli principal o cellera, el que avui anomenem “el Fort”, per un camí sobre el qual es formà posteriorment el carrer Major. El domini útil del mas Andreu corresponia al cap de casa, però el domini directe pertanyia al monjo pieter (encarregat d’administrar les almoines) del monestir de Vilabertran, el qual percebia anualment els corresponents censos emfitèutics  per aquest mas i les seves terres consistents  en 30 sous, 14 mitgeres d’ordi 2 mitgeres de blat que s’havien de liquidar per la festa de Sant Miquel de setembre.

El primer membre d’aquesta nissaga que hem documentat és Guillem Andreu, el qual reconeix l’any 1331 a Guillem de Canadal, senyor del castell de Canadal (a l’actual terme de la Jonquera) que li havia de pagar anualment dècima (desena part de la producció agrària per terres situades en els llocs anomenats Pradells, puig Mitja, Quer Afumat i Mirgoler, a més de tributar carnalatge (imposició sobre el bestiar) pel seu mas.

L’any 1399 Pere Andreu va fer donació a Ponç Andreu, el seu germà de 50 lliures en concepte de legítima sobre l’herència paterna i materna. Aquest mateix Pere Andreu el trobem l’any 1401 entre els assistents a una reunió de la universitat (assemblea de caps de casa) de Capmany. Cinc anys més tard Pere Andreu compra a Pere Salada, de Capmany un casal amb un hort adjunt situat a la Vila d’Amunt de Capmany, a tocar la ribera de Merdançà pel preu de 20 sous melgoresos. L’any 1415, Pere Mata, de Capmany reconegué haver rebut de Pere Andreu 35 lliures melgoreses que eren part de les 50 acordades en els capítols matrimonials entre l’esmentat Pere Mata i Elisenda, filla de Pere Andreu.

El 1416, Ponç de Clusa, donzell i senyor de Capmany ven a Pere Andreu una terra situada en el lloc anomenat “es Torrent”, pel preu de 20 sous barcelonesos. L’any següent es signaren capítulacions matrimonials prèvies al casament de Caterina, filla de Pere Barart, de Cantallops i Ramon Andreu, fill de Pere Andreu, de Capmany, en les quals es fixà un dot matrimonial de 40 lliures barceloneses de tern.

Després d’un llarg parèntesi sense tenir notícies d’aquesta família, trobem citat l’any 1463  un personatge d’aquesta família del qual només hem pogut llegir el cognom, el qual comprà a  Joan Coma i a la seva esposa Elionora una terra de 20 vessanes situada a la parròquia de Sant Miquel de Solans (actual ermita de Santa Llúcia, de la Jonquera), en el lloc anomenat Estany. L’any 1471 un Bernat Andreu signa un rebut a Joan Amar, prevere d’Espolla relacionat amb un censal. La darrera notícia que trobem de membres d’aquesta família com a titulars del mas són de l’any 1497, data en la qual Dalmau Pont, monjo pieter del monestir de Santa Maria de Vilabertran oferí a Bernat Andreu una reducció de censos. Dels 30 sous que pagava anualment passar a pagar-ne 27 a canvi que l’emfiteuta es fes càrrec de reparar la casa del mas que aleshores estava molt malmesa.
A partir d’aquesta darrera notícia es perd el rastre de la família Andreu de Capmany i a mitjans del segle XVI el titular del mas ja no portava aquest cognom. El 10 d’octubre del 1545 Pere Prat, barber, oriünd del castell de Capmany i aleshores resident a la ciutat de Girona, fill del difunt Joan Prat, del mateix lloc,  es va vendre a Joan Riera de Capmany tota l’heretat anomenada de n’Andreu, de Capmany  amb totes les seves terres, honors i possessions. L’estat de conservació del pergamí no ens permet llegir el preu total de la transacció, però sabem que el pagament es féu en diversos terminis. L’any 1562 Bartomeu Prat, oriünd de la parròquia de Capmany i fill del difunt Joan Prat reconegué haver rebut de Martí Riera, fill del difunt Joan Riera de Capmany 6 ducats d’or, equivalents a 7 lliures i 4 sous de la compra-venda del mas Prat, abans mas Andreu, de Capmany. Aquest pagament s’efectuà disset anys després de produir-se el traspàs i el comprador i el venedor ja eren morts, els beneficis i obligacions d’aquesta operació els havien assumit els hereus respectius.

Antoni Egea


Article originalment publicat a la revista de la Festa Major de Capmany de l'any 2018

14/11/17

UNS CAPÍTOLS PER GESTIONAR I MANTENIR EL REC D’ÀLGUEMA DE L’ANY 1640


El rec d’Àlguema prop del molí del Pi

El rec d’Àlguema és una conducció artificial d’aigua, actualment molt deteriorada i gairebé perduda en diversos trams dins el terme del Far. S’origina en una captació d’aigües que hi ha a la riera d’Àlguema a l’alçada del Pont del Príncep i travessa el terme del Far, el de Fortià i el de Castelló d’Empúries on desguassa al mar a la platja de can Comes. Ja és documentat a finals del segle XIII i es va mantenir en perfecte estat fins a mitjans del segle XX. La principal funció d’aquest canal va ser la de proporcionar aigua per moure les moles dels diversos molins que hi havia a l llarg del seu traçat.
La pervivència d’aquesta infraestructura al llarg de tants segles només s’explica per l’interès que tenien els seus beneficiaris en el seu manteniment. Fins ara no ens havien pervinguts detalls sobre com es gestionava la conservació del rec que devia canviar de sistema segons les èpoques. Excepcionalment ens ha pervingut un contracte entre els diferents propietaris dels molins que aprofitaven les seves aigües datat l’any 1640 i que fou signat per part de Miquel de Llupià, prior del monestir de Santa Maria de Lladó, propietari del molí de la Torre; en (el document no diu el nom de pila) Compte, de Parets d’Empordà, senyor del molí que avui anomenem d’en Grau; Miquel Gifre, com a administrador dels béns d’Anna Ferrera, la seva esposa, propietària de l’actual molí de Baix; Rafel Saurina i Sampsó que actuava com a administrador de Rafel Antoni, fill seu i d’Anna Agnès, la seva difunta esposa que havia estat propietària del molí del Pi; i Josep Llach, pagès de Fortianell i senyor de dos molins situats ja dins el terme de Fortià, possiblement els de la Garriga i de Fortianell.
En el document els diferents propietaris es posen d’acord pel manteniment de la captació d’aigua, en la qual sembla que s’havien fet algunes millores en aquell moment. Pel que es dedueix del text l’aigua transvasada tenia un propietari al qual havien de pagar solidàriament un lloguer. La temporada de mòlta anava de maig a setembre. El manteniment d’aquest tram inicial del rec requeria de més atencions i els diferents molins havien d’aportar els homes necessaris per executar-les.
Els propietaris es comprometeren a mantenir el rec net de llims i molses, a no fer en les respectives rescloses res per retenir més aigua de la que els pertocava i a que només regarien un sol hort per molí amb l’aigua del rec. Finalment acordaren pagar a parts iguales les despeses que comportava el manteniment d'aquesta canalització. En el cas que algun propietari o moliner vulnerés algun d’aquests acords se li aplicaria una multa de de 3 lliures.


Antoni Egea (Article publicat originalment a la revista "Farus" del Far d'Empordà, núm. 42, novembre del 2017)




ANNEX
En nom de Nostre Senyor,
Designat lo senyor Miquel de Llupià, prior de Nostra Senyora de Lladó y com a prior predit, senyor de un molí fariner en la riera o rech de Àlgama, parròchia de Alfar; t[al] Compte, de Parets, senyor de altre molí situat en la mateixa riera; Miquel Gifra y Farrer, marit y osufructuari dels béns de Anna Farrera, sa muller, senyora de altre molí situat en dita ribera; Rafel Saurina y Sampsó, administrador de Rafel Anthoni, fill seu y de Anna Agnès, quòndam, sa muller, senyora de altre molí situat en la mateixa ribera, dit lo molí del Pi y mossèn Joseph Llach, pagès del veïnat de Fortianell, senyor de dos molins situats en la mateixa ribera. Tenir la deguda germandat y conservar layga de dit rech perquè més còmodament y igualment pugan mòlrer y servirse de dits llurs molins y evitar tota discentió entre ells. Per ço entre ells se ha feta, fermada, llohada y jurada la capitulació, concòrdia y pactes baix scrits y següents:
Primerament és pactat y concordat entre dites parts e tots unànimement y conformes prometen lo hu al altre entrecambiadament en conservar una resclosa y cova y rech nou que se acostumava de arrendar quiscun any per lo die de Sant Miquel de maig y per lo die de Sant Miquel de setembre y totes les hores que per aygat serà menester adobar la dita resclosa y rech nou i cova de lo dia que serà consertat per dits propietaris o posessors de dits molins, de posar los homents que serà menester, tant lo hu com laltre y llogar aquells per igual y si los homens que per cada molí seran nomenats no y seran que lo tal hamo o posessor de dit molí seran nomenats que faltarà per cada vegada cayga en pena de tres lliures, aplicadora lo ters a la cort exiguint y las retants dos parts per obres dels rechs y demés sia necessari per deguda conservatió dels rechs y rescloses a comuna utilitat de tots.
Item és pactat que tots los dits propietaris o pocessors de dits molins quiscú és a saber los llímios en haia de scurar y smolsar en lo dit mes de maig y de setembre y qui no escurarà y smolsarà, caiga en pena per quiscú y quiscuna vegada de tres lliures, aplicadora com dalt està dit.
Item es pactat que dites parts se posan llímios en tots los restalladors de dits molints per dos persones pràtigas elligidoras posadors a efecte que lo enmoli no puga fer engorgar al altre, conservant el restallador del molí de la Torra y de aquí consecutivament a tots los altres fins a lo darrer y si ningun moliner o amo del molí se atrevirà en posar post o pedres o ningun empaig desús los llímios, caiga en pena de tres lliures per quiscun o quiscuna vegada que farà lo contrari, aplicadora, com dalt es dit i asó de dia y de nits, duplicada pena.
Item és pactat que tots los moliners o senyors de molints quiscú, és a saber en son districte sia obligat en guardar que ningú no toque layga de dit rech o ribera y asó a pena de tres lliures aplicadores com dalt està dit per quiscú o quiscuna vegada, sinó la fa tanquar o executar a qui oberta laura.
Item és pactat que ningun moliner o amo de molí puga regar sinó un hort de dita aygua.
Item per major declaratió del predit mossèn Llach, com a senyor de dos molins, fassa dos parts en gastos y los demés com si fosse de dos y dos parts
(Arxiu Històric de Girona, Secció Notarial, Figueres, volum 280, pàgines 260r-261r, any 1640)

3/9/17

FAISANS I FRANCOLINS AL PEU DE LA MUNTANYA DEL CASTELL DE FIGUERES

Francolí (Imatge de Wikipèdia)
Per tal d’agrair certs serveis, fidelitats i aportacions econòmiques els reis i els senyors jurisdiccionals a les èpoques medieval i moderna solien concedir a les poblacions i als nobles certes prebendes anomenades “privilegis” que els eximien de complir certes regles establertes. A nivell més modest també es concediren aquest tipus de franqueses a alguns particulars per part de veguers, lloctinents i batlles.
Un d’aquest privilegis de menor entitat fou atorgat l’any 1525 per part de Joan Estrabau, lloctinent de veguer de Girona a Miquel Prats, hisendat de Figueres, el qual entre d’altres coses “li dóna i concedeix llicència y facultat que sens temor de la Cort [tribunal de justícia] ni pena alguna puga caçar perdius, faisans y francolins per totes las terres de dits masos Reig y Icart y altres terras y posesions de dit Prats en lo terme de Figueras”
Els masos que esmenta aquest document estaven situats al veïnat de masies escampades anomenat la Vila d’Amunt de Figueres, situats a l’entorn de l’actual avinguda de Perpinyà, ocupant en part els repeus de la muntanya del castell de Sant Ferran (aleshores inexistent) i en part els terrenys plans del lloc on avui hi ha la urbanització de l’horta d’en Capallera. Aquest llogarret era d’origen molt antic i ja és esmentat a principis del segle XII.

Per acabar cal fer notar la presència al territori de la nostra ciutat en aquell moment de francolins que són ocells semblants a les perdius i que fa molt de temps que s’han extingit a Catalunya 

24/3/17

L’”HOSPITAL” DE SANT NICOLAU D’ÀLGUEMA (ORDIS)

En una entradaanterior del bloc donàvem compte de l’existència al lloc de Sant Nicolau d’Àlguema al terme d’Ordis d’un agrupament d’habitatges anomenat “hospital” citat l’any 1365 el qual, com tots els nuclis de poblament que tenien aquesta denominació a la comarca havia de dependre forçosament d’un orde militar, però en aquell moment no sabíem quin era.

Per un capbreu conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, datat l’any 1337, ara tenim la certesaque aquest “hospital” estava sota el domini directe de la comanda hospitalera de Sant Joan d’Avinyonet de Puigventós i que formava un nucli compacte de cases que com a mínim arribaven al nombre de sis. Actualment hi ha dues cases a l’entorn de la capella romànica de Sant Nicolau. A nivell popular s’ha perdut el record i la denominació d’”hospital” a aquest indret tan recòndit i bell de la geografia empordanesa

17/2/17

ARRENDAMENT DE LA CASA DE L’ABAT DE SANT QUIRZE DE COLERA L’ANY 1570



Afegeix la llegendaEl palau abacial de Sant Quirze de Colera l'any 1918 (Biblioteca de Catalunya. Fons de Josep Salvany)



En la segona meitat del segle XVI, el monestir benedictí de Sant Quirze de Colera, d’origen altmedieval patia una greu crisi des de finals de l’edat mitjana tant a nivell de comunitat que comptava amb pocs monjos regits per un abat comendatari que no residia al cenobi, com de rendes que s’havien reduït considerablement respecte als millors temps, com de degradació i ruïna del conjunt d’edificis de l’abadia. Tota aquesta decadència culminà l’any 1592 amb l’abandó per part dels pocs monjos que hi restaven i quedar el monestir i les seves rendes  incorporats al de Sant Pere de Besalú.

El palau abacial va quedar en desús, atès que els abats titulars no l’habitaven i quedar convertit en una simple masia. Hem trobat el testimoni del seu arrendament l’any 1570 per part de mossèn Pere Espanyol, prevere de Cabanes i procurador dels interessos de l’abat comendatari i Huguet Rosieras, treballador francès, natural del lloc de Saint Hubert, del bisbat de Cahors per a que el segon treballés les terres de l’abadia i habités el casal del palau de l’abat. L’arrendatari estaria en règim de parceria, és a dir que compartiria les inversions i els guanys amb l’arrendador a parts iguales. Llevat dels bous per llaurar que els aportaria l’arrendador. La durada del contracte fou de tres anys.