20/6/26
Celleres i forces
Nou article publicat a la revista Alberes dedicat a les celleres i forces de l'Alt Empordà
24/1/26
LA TORRE DE LA MALA VEÏNA
 |
| Restes del castell de la Mala Veïna. Foto Viquipèdia |
Les ruïnes d'aquesta fortificació es troben situades al terme de Garriguella en un pujol situat prop de la carretera vella que comunica aquesta població amb Peralada. Les restes són molt malmeses. Originalment era de planta circular i havia estat considerada dels segles XIII o XIV.
Gràcies a un document notarial de l'any 1361 sabem que aquesta torre s'estava construint l'any 1357 a iniciativa del comte d'Empúries. La notícia prové de l'àpoca del pagament a Ramon ses Fores, veí de Castelló d'Empúries de 90 sous i 9 diners melgoresos per part dels representants del comte Ramon Berenguer d'Empúries per treballs realitzats l'any 1357 durant trenta-tres dies en l'obra de l'esmentada torre.
13/9/25
FUSTA DE L'EMPORDÀ PER A LES GALERES REIALS
> Els boscos de l’Alt Empordà varen proporcionar en diverses ocasions al llarg de la història fusta per a la construcció d’embarcacions de diferents tipus. No coneixem, en canvi, els detalls en que es produïa el transport d’aquesta fusta des del bosc fins la drassana. Un document de l’any 1773 ens dona algunes notícies al respecte. Es tracta d'una escriptura notarial que conté uns capítols signats entre Miquel Roca, comerciant de Barcelona, actuant com a representant de Ramon Torras, també comerciant de Barcelona i Jacint Perxas, Josep Siguany i Joan Altamira, traginers de Figueres pel qual es contracta la portada de 5000 colzes cúbics (uns 2090 metres cúbics) fusta de roure i d’alzina, durant els períodes de lluna minvant dels mesos de gener, febrer i març d’aquell any, des dels boscos situats a Agullana, Bosquerós, la Vajol, Darnius, Palua-surroca, Llers, Vilarig, Cistella, Navata, Avinyonet, Vilafant, Vilanant, Taravaus, Espinavessa, Pontós, Orfes, Parets, Romanyà, Canelles, Ordis, Borrassà “y altres immediats” fins al port (natural) de Roses a on s’havien construït expressament uns ponts o pantalans per carregar aquesta fusta, el destí final de la qual no s’especifica, probablement Cartagena, ciutat en la qual hi havia en aquell moment les drassanes reials al Mediterrani.
El pes i la qualitat de la fusta carregada havien de ser comprovats tant en el lloc de càrrega com en el de descàrrega.
(Arxiu
Històric de Girona, Notarial, Figueres, vol. 813, pàgs. 3v-6v.)
10/7/25
7/4/24
UNA ESTIMACIÓ DE POBLACIÓ DE L’ALT EMPORDÀ DE L’ANY 1598
No es disposen de recomptes oficials de població catalana en el llarg període
que va des de lany 1555 fins el 1717. Qualsevol dada demogràfica coneguda
d’aquesta època és aïllada i parcial.Excepcionalment existeixen uns càlculs de
població de focs o cases habitades a vegades exactes, altres cops aproximats de
les poblacions de les parròquies del bisbat de Girona que consta en els
registres de les visites pastorals que efetuà l’any 1598 el bisbe Francisco
Arévalo de Zuazo (Arxiu Diocesà de Girona, Visites, vol. 76). En les parròquies
petites el nombre de cases que dona deu ser just el que hi havia, però en les
poblacions a partir de les 30 cases la xifra sempre és arrodonida, però,
segurament, es deu acostar força al nombre real de focs. En aquesta ocasió hem
fet un extracte d’aquest recompte corresponent a les poblacios de l’Alt Empordà.
En total es recompten uns 12612 focs, uns 12500 habitants aproximats.
Agullana, 40;
Albanyà, 8;
Arenys d’Empordà, 10;
L’Armentera, 80;
Avinyonet, 28;
Bàscara, 70;
Borrassà, 60;
Cabanelles, 12;
Cabanes, 60;
Cadaqués, 150;
Calabuig, 12;
Capmany, 50;
Castelló d’empúries, 500;
Cistella, 50;
Darnius, 30;
Ermadàs, 4;
Les Escaules, 4;
Espinavessa, 11;
Espolla, 30;;
L’Estela, 4;
Figueres, 300;
Fortià, 33;
La Garriga, la 50;
Garrigàs, 9;
Garriguella, 36;
Els Horts, 20;
La Jonquera, 40;
Lladó, 50;
Llampaies, 15;
Llançà, 80;
Llers, 100;
Maçanet de Cabrenys, 60;
Mollet d’Empordà, 10;
Montiró, 8;
Navata, 80;
Ordis, 33;
Orriols, 18;
Palau de SantaEulàlia, 12;
Palau-saverdera, 45;
Palol de Vila-robau, 12;
Pau 16;
Pedret, 22;
Pelecalç, 6;
Pontós, 45;
Rabós d’Empordà, 12;
Riumors, 14;
Romanyà d’Empordà, 9;
Roses, 100;
Saldet, 6;
Sant Climent Sescebes, 40;
Sant Llorenç de la Muga, 100;
Sant Martí Sesserres, 9;
Sant Miquel de Fluvià, 30;
Sant Mori, 9;
Sant Pere Pescador, 100;
Santa Llogaia d’Àlguema, 13;
La Selva de Mar, 90;
Siurana d’Empordà, 26;
Taravaus, 9;
Terrades, 40;
Torroella de Fluvià, 26;
Vilademires, 9;
Vilafant, 20;
Vilajoan, 10;
Vilajuïga, 13;
Vilamacolum, 14;
Vilamalla, 22;
Vilanant, 36;
Vilanova de la Muga 35;
Vilarig, 10;
Vilarnadal, 24;
Vila-sacra, 40;
Vilatenim, 18;
Vilaür, 18;
16/9/22
Enllaç per accedir a la versió digital del llibre "Toponimia històrica del terme de Figueres"
Toponimia històrica del terme de Figueres
En aquesta recopilació de topònims del terme municipal de Figueres trobarem els
noms documentats en fonts escrites -arxius, premsa històrica i bibliografia- del
segle IX fins a l'actualitat. S'ha comptat amb l'ajut d'informadors per confirmar
les denominacions que encara són presents en la memòria col·lectiva. S'hi
inclouen també els noms de comerços, pel fet que molts representen llocs de
referència comuna per als vilatans. En conjunt, aquest recull és un petit tresor
del patrimoni immaterial figuerenc.
21/4/22
EL PRIMER EIXAMPLE DE VILAFANT
10/9/21
EL DESAPAREGUT CARRER DE SANTA TERESA, DE FIGUERES
Els Amples terrenys que hi havia entre es els carrers Peralada, Ample i la Ribera (actualment carrer de Caamaño i plaça de la Palmera) es varen urbanitzar en la seva major part a finals del segle XVIII, essent el seu promotor Josep de Masdevall, figuerenc que fou metge de cambra del rei. No tots els carrers que es varen preveure inicialment han arribat fins a nosaltres. N’hi havia un que anava del carrer de Sant Josep de Sol d’Isern al de les Eres d’en Vila i es deia de Santa Teresa. Pels plànols antics consta que aquest vial es prolongava fins el carrer de Sant Rafel, tot travessant terrenys que ara formen part del convent de les Vetlladores. No sabem si en aquest tram mantenia el mateix nom.
En l’escriptura datada l’any 1774 de l’establiment emfitèutic (cessió a perpetuïtat a canvi del pagament d’un cens anual) d’un terreny per edificar casa situat on ara hi ha la cantonada dels carrers de Sol d’Isern amb el de Sant Josep de Sol d’Isern, on es troba la botiga d’articles de pell Pomès. En el document es fa consta què el solar limitava “ a migdia ab lo carrer que és ja comensat a formar anomenador lo carrer de Santa Theresa, a ponent ab lo carrer de Sant Josep y a tramuntana ab lo carrer anomenat lo Sòl den Isern».
No sabem si aquest vial va estar obert gaire temps. El cert és que les seves entrades fa més de dos segles que són ocupades per cases. Tot i així, part del seu traçat subsisteix fent les funcions de pati interior dels edificis que hi confronten.
25/5/21
PEDRA SECA A FIGUERES
 |
Bancades de pedra seca al paratge de les Comes |
La zona de l’Alt Empordà situada a
ponent de la ciutat de Figueres caracteritzada per petites elevacions
rocalloses, dominades per una vegetació
seca de garriga i de coscoll que anteriorment havien estat profusament
plantades de vinyes i d’oliveres conserva precàriament una característica
arquitectura de pedra seca amb la qual es construïren les parets, les bancades
i les barraques que possibilitaren que aquests terrenys tan esquerps podessin
ser posats en conreu en els segles XVIII I XIX. Aquesta àrea compren parts dels
municipis de Biure, Pont de Molins, Llers, Vilanant, Avinyonet i Figueres.
La part del terme de Figueres és una
petita franja de terreny situada a la part occidental del municipi a banda i banda de la carretera
de Llers, en els terrenys coneguts amb el nom de Porta Vermella, les Comes i el
puig de les Basses. És un territori molt alterat per la construcció de
l’autopista, de la via del tren de gran velocitat, la presó, pedreres i
abocadors incontrolats. Queden, malgrat tot, algunes restes de bancades
terrassades, mig destruïdes i amagades pel creixement de la vegetació que ha
envaït el terreny d’ençà que foren abandonats els olivets després de les fortes
glaçades de l’any 1956.
El moment i les circumstàncies que
possibilitaren el sorgiment d’aquest paisatge de vinyes i olivars en terrasses
de pedra seca son poc coneguts. Excepcionalment s’ha localitzat recentment un
document notarial datat l’any 1783 pel qual Joan Gibert, estudiant de Figueres
arrenda a Bartomeu Pi, treballador de Llers una peça de terra de tres vessanes
en part plantada de vinya, amb tres oliveres i la resta garriga situada al
terme de Figueres, al lloc anomenat Cós de Cavall, proper als actuals Arcs del
Castell. En el contracte, l’arrendatari es compromet a arrabassar les parts
ermes i garrigoses per plantar-hi vinya i a construir les parets de pedra seca necessàries
pel manteniment i conservació de la mateixa vinya
29/8/20
15/3/20
LA CELLERA DEL CASTELL INFERIOR DE LLERS
Apart del nucli
emmurallat de la Força, annex al castell de Llers i centrat en l’actual carrer
del mateix nom, la vila comptà durant l’edat mitjana amb un segon recinte urbà
fortificat situat a l’entorn del castell de Bellver o inferior de Llers. El
perímetre resseguia aproximadament els actuals carrers Nou, Baixada dels
Hostalets, de Molins i de Sant Sebastià. Aquesta zona entra de ple amb
l’àrea més afectada per l’explosió de l’any 1939 i tot aquest espai resta
actualment sense cap edificació.
Segurament la
fortificació d’aquest indret deu datar del segle XIII, però de moment les
referències històriques més antigues que coneixem són del XIV a través de
notícies recollides en el Llibre dels racionaris de la vila
i castell de Llers, datada l’any 1730. Aquest manuscrit desaparegué de
l’ajuntament de Llers durant el franquisme i actualment es troba a la
Biblioteca del Palau de Peralada. També es conserva una còpia mecanoscrita a
l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà que és la que utilitzarem en aquest article[1]. També l’hem trobat esmentada en diversos
documents notarials a partir de finals del segle XIV[2]. Aquest recinte a més dels murs que el
tancaven estava protegit per uns valls o fossats[3]. Dins aquest perímetre hi havia
l’església, el castell de Bellver o castell Inferior de Llers, situat en el
lloc on posteriorment s’aixecà la capella de Sant Sebastià[4] i uns quants carrers i carrerons,
entre els quals destacava el de Vilafranca, situat a la part de llevant del
recinte, ja documentat amb aquest nom l’any 1436[5], a l’extrem del qual hi havia el portal
de Vilafranca[6], en el qual començava el camí de Molins.
Cal suposar encara que no estigui documentada l’existència d’un altre
portal a l’alçada de l’actual prolongació del carrer Nou.
Gairebé tots els
immobles que quedaven dins aquest recinte estaven sota el domini directe del
senyor del castell de Bellver, el qual cobrava els corresponents censos anuals.
L’any 1488, Jordi d’Essalit, últim senyor d’aquesta fortalesa deixà tots els
seus béns a l’hospital de pobres de Llers, institució que a partir d’aquesta
data fou la titular d’aquestes rendes.
S’han conservat notícies
en el Llibre dels Racionaris que ens permeten comparar alguns
aspectes d’aquest sector urbà entre l’edat mitjana i el segle XVIII. El
principals canvis que s’observen són la desaparició del castell de Bellver i
l’edificació en el lloc que ocupava de la capella de Sant Sebastià,
l’engrandiment del mas Batlle a costa de l’adquisició dels seu propietaris de
la resta de les quatre cases que hi havia entre el carrer de Vilafranca i el
mur de tramuntana de la cellera en l’època medieval, i finalment la creació
d’una era pública per a batre cereals de propietat municipal. També gràcies a
aquests documents sabem de l’existència de la casa que s’utilitzava per a
tenyir els teixits que es produïen a la vila en l’època medieval que estava
situada just a l’exterior d’aquest recinte, prop de la confluència dels actuals
carrers Nou I de Sant Sebastià. Aquesta evolució es pot seguir en els dos
plànols que acompanyen el present escrit.
Pel que fa a l’evolució posterior d’aquest sector urbà cal destacar la desaparició de la vella església parroquial, romànica de tres naus i tres absis per construir-ne una de nova a finals del segle XVIII. La capella de Sant Sebastià edificada en el segle XVI i reformada en el XVIII, va fer les funcions de parroquial mentre es construïa el nou temple. A mitjan segle XIX només s’hi celebrava missa per la festa del sant i a principis del segle XX havia estat dessacralitzada i servia de teatre parroquial. Finalment tota aquesta àrea urbana quedà completament arrasada com a conseqüència de l’explosió de l’any 1939.
 |
| La cellera del castell Inferior de Llers a l’edat mitjana segons el llibre dels Racionaris de Gregori Pallisser |
[2] AHG (Arxiu
Històric de Girona), Notarial, Peralada, 135, pàgina 65r, any 1392. “Cellarie
castri Inferiori de Lertio”
Id. Id., Id., Id., pàgina 113v, any 1392. “Quoddam hospitium meum scitum
intus dictam cellariam Inferiore”
Id., Notarial Llers, 45, 9v, any 1432. “Cellarie castri Infferioris de
Lercio”
Id., Id., 2, 19v, any 1520. “Cellaria Inferiori dicti castri de Llercio”
[4] Id., Notarial
Llers, 165, any 1585. “Quandam aream prope capellam Sancti Sebastiani vocato
Bellver et fuit de pertinentiis castri de Bellver sive castri Inferioris”
[6] ACAE. Capbreu del
senyor del castell Desgüell, 43r, any 1581. “Intra Cellariam castri Inferiori
dicti loci de Llers, prope portale dicti de la Vilafrancha”
28/1/20
EL REI DEL BARRET
 |
| Detall
de l’estàtua jacent de Carles de Valois a la seva sepultura que es troba a
l’abadia de Saint Denis, als afores de Paris (Foto de la Wikipèdia) |
És prou conegut l’episodi esdevingut
l’any 1285 de la forta resistència del castell de Llers a les tropes del rei de
França Felip l’Ardit que finalment aconseguiren conquerir-lo i la posterior
coronació a la mateixa fortalesa com a rei d’Aragó de Carles de Valois, fill de
l’esmentat monarca. Les notícies que teníem fins ara d’aquests fets provenien
de les cròniques catalanes. La consulta a les fonts franceses ens proporcionen
un curiós detall que fins ara desconeixíem.
Després de la caiguda de Llers els
francesos decidiren coronar aquí mateix com a monarca de la confederació catalanoaragonesa
Carles de Valois. Els que havien de preparar l’acte es trobaren amb un
imprevist entrebanc: no disposaven de cap corona per posar sobre el cap de
l’investit. La situació es va resoldre precàriament amb la substitució de la
corona per un barret de cardenal que els va deixar el llegat pontifici que
formava part de la comitiva reial i que va ser qui va oficiar la cerimònia. A
partir d’aleshores Carles es va guanyar el sobrenom de “rei del barret” entre la
gent del seu propi entorn.
Carles de Valois (1270-1325), era fill del rei Felip III de França I
d’Isabel d’Aragó, germana del rei Pere III. Quan l’any 1282 els sicilians es
revoltaren contra els francesos que ocupaven l’illa, els expulsaren i oferiren
la corona a l’esmentat Pere III, el qual va ser excomunicat pel papa Martí IV,
amic I aliat dels francesos. Aquesta excomunió suposava, teòricament, l’exclusió
del tron del monarca, la qual no va ser acceptada pel mateix rei, per bona part
del clero I per la gran majoria del poble. Felip l’Atrevit es veié legitimat
per envair I conquerir els dominis de Pere III, cunyat seu, i per imposar com a
rei el seu fill Carles que tenia sang reial aragonesa i tenia el vist I plau
del papat. La derrota de la flota i de l’exèrcit francès obligà els invasors a
retirar-se. Quan les dues parts del conflicte signaren la pau a la ciutat
italiana d’Anagni l’any 1295, Carles de Valois va fer pública renúncia a la
corona d’Aragó que li havia estat atorgada deu anys abans d’una manera nominal i
que de fet no va ser mai efectiva al castell de Llers.
(article publicat originalment a la revista "Lertio" nº 38, Llers, desembre del 2019
(article publicat originalment a la revista "Lertio" nº 38, Llers, desembre del 2019
5/8/19
LLERS
Des
de la seva posició privilegiada a cavall entre la plana i el Pirineu, Llers
concentra en el seu territori bona part de les característiques geogràfiques,
paisatgístiques, patrimonials i històriques de l’Alt Empordà. La situació
estratègica, l’esforç per treure rendiment d’una terra seca, esquerpa i
rocallosa, un passat ric en esdeveniments i una història convulsa han forjat el
Llers i els llersencs d’avui a través d’un procés històric que aquest quadern
resumeix.
(Egea codina,
Antoni. Llers. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de
Girona/Obra Social “la Caixa”, Girona, 2019)
26/4/19
L’ARRENDAMENT DE L’HERETAT DEL CASTELL DE CAPMANY DE L’ANY 1622
El castell o casa dels barons situada a la plaça del Fort de Capmany, actual casa de la vila (Foto de Bertrand Grondin publicada a la Wikipèdia)
El castell, de la mateixa manera que
les masies, tenia unes terres adscrites que eren propietat directa dels barons
i com solia ser habitual en aquesta època no eren menats directament pels
propietaris, sinó que eren arrendats per un període concret de temps al millor
postor. L’arrendatari havia d’assumir una sèrie de compromisos que estaven
especificats en un llistat anomenat taba que era un plec de condicions
imposades pel propietari. Tenim notícia d’un primer arrendament de l’heretat de
l’any 1585, possiblement, n’hi devia haver d’anteriors i n’hi hagueren de
posteriors. Un dels quals datat l’any 1622 serà l’objecte del present treball.
El document es troba dins els
protocols notarials de Figueres de l’Arxiu Històric de Girona, volum 141,
pàgines 53v-54r i tracta de l’arrendament per part de Jeroni Miró, pagès de
Capmany que actuava com a representant de Ponç de Vilanova, donzell i senyor
jurisdiccional de la població en virtut d’uns poders atorgats davant d’un
notari de Barcelona. La durada del lloguer era de 3 anys i tres íntegres
collites i fou adjudicat a Bernat Llehonart, pagès de la població. En comptes
de pagar un lloguer en diners, el concessionari havia de pagar en espècie el
fruit d’una tercera part de la collita que no havia de percebre ni el baró, ni
el seu representant a la població, sinó Joan Ferrer i a Jeroni Gorgot, paraires
de Sant Llorenç de la Muga i arrendataris de les rendes de l’esmentat baró[1] En el contracte l’adjudicatari de l’heretat s’havia de comprometre a respectar
les següents termes:
Conrear les terres bé i degudament, a
ús i costum de bon pagès i a sembrar les llavors adients a les esmentades
terres.
Que no pugui sembrar durant el darrer
any retorns[2],
mill, ni grua? Sense llicència del propietari.
Escampar els fems que es produeixin
als estables de la casa de l’heretat per les terres que més ho requereixin.
Llaurar les oliveres dues vegades a
l’any i també a cavar-les com era costum de fer-ho.
Conrear les vinyes a ús i costum de
bon pagès, és a dir escaucellar[3], murgonar[4], cavar i margenar al seu
degut temps.
Que els llegums que es faran en
aquestes terres estiguin lliures de pagar terç.
Que hagi de pagar a Joan Ferrer i a
Jeroni Gorgot, paraires de Sant Llorenç de la Muga com a concessionaris del
cobrament de les rendes del baró un terç dels fruits que es recol·lectin pel
que fa a grans d’aresta, vi i oli
[1] Havien accedit aquell mateix any a l’arrendament
del cobrament de les rendes del baró per un període de tres anys per un lloguer
de 150 lliures anuals (Arxiu Històric de Girona, volum 141, pàgines 53v-54r,
any 1622)
[2] Segons el Diccionari català-valencià-balear
(DCVB), un “retorn” és un tros de terra que se sembra dos anys seguits de la
mateixa llavor
[3] DCVB. Escaucelllar es fer un clot al voltant del
cep per enterrar-hi els fems
[4] DCVB. Escaucellar és enterrar sarments per a que
produeixin ceps nous
Article publicat originalment a la revista de la Festa Major de Capmany del 2019
10/2/18
ELS ANDREU. UNA NISSAGA DE PAGESOS CAPMANYENCA DELS SEGLES XIV I XV
| Escriptura en pergamí datada l’any
1406 per la qual Pere Salada, de Capmany, ven a Pere Andreu, del mateix lloc un
casal amb un hort contigu situat en aquesta població, a la Vila d’Amunt,
afrontant a ponent amb la ribera de Merdançà (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, 110-303,
T2-20) |
Tradicionalment les famílies
pageses catalanes han conservat des de la baixa edat mitjana les escriptures
notarials que corroboraven els seus drets sobre les seves propietats i les
seves rendes, deixaven constància dels compromisos contrets per mitjà de
capitulacions, donaven fe del que els devien i del que havien pagat,
expressaven la voluntat dels difunts continguda en els testaments... La major
part d’aquesta documentació en mans particulars s’ha perdut o s’ha dispersat. En
els excepcionals casos en que aquestes escriptures ens han pervingut és
possible fer un seguiment més o menys detallat de la història familiar durant
un determinat període de temps, en funció de nombre de documents preservats.
Recentment a ingressat a
l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà un fons documental procedent del molí d’en
Polit, de Vilanant del qual formaven part un conjunt de 23 pergamins datats
entre els segles XIV i XVI, 11 d’aquestes escriptures estan relacionades amb la
família Andreu de Capmany. Aquest fons arxivístic es pot consultar per
Internet, a la pàgina de la Generalitat de Catalunya http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat, utilitzant en el cercador
l’opció “Arxiu Comarcal Alt Empordà” i la paraula “Capmany”, acotant la recerca
entre els anys 1300 i 1600 i finalment obrint obrint l’entrada que diu
“ACAE110-303, Molí d’en Polit de Vilanant”. La lectura d’aquests documents i
alguna dada escadussera procedent d’altres fonts d’informació ens han permès aproximar-nos
a
diversos aspectes de la vida d’aquests capmanyencs de finals de l’edat
mitjana.
Els Andreu eren una família
pagesa que vivien al mas del mateix nom situat al veïnat de la Vila d’Amunt de
Capmany que es trobava a l’entorn de la font de Dalt i estava unit del nucli
principal o cellera, el que avui anomenem “el Fort”, per un camí sobre el qual
es formà posteriorment el carrer Major. El domini útil del mas Andreu
corresponia al cap de casa, però el domini directe pertanyia al monjo pieter
(encarregat d’administrar les almoines) del monestir de Vilabertran, el qual
percebia anualment els corresponents censos emfitèutics per aquest mas i les seves terres consistents en 30 sous, 14 mitgeres d’ordi 2 mitgeres de
blat que s’havien de liquidar per la festa de Sant Miquel de setembre.
El primer membre d’aquesta
nissaga que hem documentat és Guillem Andreu, el qual reconeix l’any 1331 a
Guillem de Canadal, senyor del castell de Canadal (a l’actual terme de la
Jonquera) que li havia de pagar anualment dècima (desena part de la producció
agrària per terres situades en els llocs anomenats Pradells, puig Mitja, Quer
Afumat i Mirgoler, a més de tributar carnalatge (imposició sobre el bestiar)
pel seu mas.
L’any 1399 Pere Andreu va fer
donació a Ponç Andreu, el seu germà de 50 lliures en concepte de legítima sobre
l’herència paterna i materna. Aquest mateix Pere Andreu el trobem l’any 1401
entre els assistents a una reunió de la universitat (assemblea de caps de casa)
de Capmany. Cinc anys més tard Pere Andreu compra a Pere Salada, de Capmany un
casal amb un hort adjunt situat a la Vila d’Amunt de Capmany, a tocar la ribera
de Merdançà pel preu de 20 sous melgoresos. L’any 1415, Pere Mata, de Capmany
reconegué haver rebut de Pere Andreu 35 lliures melgoreses que eren part de les
50 acordades en els capítols matrimonials entre l’esmentat Pere Mata i
Elisenda, filla de Pere Andreu.
El 1416, Ponç de Clusa, donzell i senyor de
Capmany ven a Pere Andreu una terra situada en el lloc anomenat “es Torrent”, pel
preu de 20 sous barcelonesos. L’any següent es signaren capítulacions
matrimonials prèvies al casament de Caterina, filla de Pere Barart, de
Cantallops i Ramon Andreu, fill de Pere Andreu, de Capmany, en les quals es
fixà un dot matrimonial de 40 lliures barceloneses de tern.
Després d’un llarg parèntesi sense tenir
notícies d’aquesta família, trobem citat l’any 1463 un personatge d’aquesta família del qual
només hem pogut llegir el cognom, el qual comprà a Joan Coma i a la seva esposa Elionora una
terra de 20 vessanes situada a la parròquia de Sant Miquel de Solans (actual
ermita de Santa Llúcia, de la Jonquera), en el lloc anomenat Estany. L’any 1471
un Bernat Andreu signa un rebut a Joan Amar, prevere d’Espolla relacionat amb
un censal. La darrera notícia que trobem de membres d’aquesta família com a
titulars del mas són de l’any 1497, data en la qual Dalmau Pont, monjo pieter
del monestir de Santa Maria de Vilabertran oferí a Bernat Andreu una reducció
de censos. Dels 30 sous que pagava anualment passar a pagar-ne 27 a canvi que
l’emfiteuta es fes càrrec de reparar la casa del mas que aleshores estava molt
malmesa.
A partir d’aquesta darrera
notícia es perd el rastre de la família Andreu de Capmany i a mitjans del segle
XVI el titular del mas ja no portava aquest cognom. El 10 d’octubre del 1545 Pere
Prat, barber, oriünd del castell de Capmany i aleshores resident a la ciutat de
Girona, fill del difunt Joan Prat, del mateix lloc, es va vendre a Joan Riera de Capmany tota
l’heretat anomenada de n’Andreu, de Capmany
amb totes les seves terres, honors i possessions. L’estat de conservació
del pergamí no ens permet llegir el preu total de la transacció, però sabem que
el pagament es féu en diversos terminis. L’any 1562 Bartomeu Prat, oriünd de la
parròquia de Capmany i fill del difunt Joan Prat reconegué haver rebut de Martí
Riera, fill del difunt Joan Riera de Capmany 6 ducats d’or, equivalents a 7
lliures i 4 sous de la compra-venda del mas Prat, abans mas Andreu, de Capmany.
Aquest pagament s’efectuà disset anys després de produir-se el traspàs i el
comprador i el venedor ja eren morts, els beneficis i obligacions d’aquesta
operació els havien assumit els hereus respectius.
Antoni Egea
Article originalment publicat a la revista de la Festa Major de Capmany de l'any 2018
14/11/17
UNS CAPÍTOLS PER GESTIONAR I MANTENIR EL REC D’ÀLGUEMA DE L’ANY 1640
| El rec d’Àlguema prop del molí del Pi |
El rec d’Àlguema és una conducció artificial d’aigua, actualment molt deteriorada i gairebé perduda en diversos trams dins el terme del Far. S’origina en una captació d’aigües que hi ha a la riera d’Àlguema a l’alçada del Pont del Príncep i travessa el terme del Far, el de Fortià i el de Castelló d’Empúries on desguassa al mar a la platja de can Comes. Ja és documentat a finals del segle XIII i es va mantenir en perfecte estat fins a mitjans del segle XX. La principal funció d’aquest canal va ser la de proporcionar aigua per moure les moles dels diversos molins que hi havia a l llarg del seu traçat.
La pervivència d’aquesta infraestructura al llarg de tants segles només s’explica per l’interès que tenien els seus beneficiaris en el seu manteniment. Fins ara no ens havien pervinguts detalls sobre com es gestionava la conservació del rec que devia canviar de sistema segons les èpoques. Excepcionalment ens ha pervingut un contracte entre els diferents propietaris dels molins que aprofitaven les seves aigües datat l’any 1640 i que fou signat per part de Miquel de Llupià, prior del monestir de Santa Maria de Lladó, propietari del molí de la Torre; en (el document no diu el nom de pila) Compte, de Parets d’Empordà, senyor del molí que avui anomenem d’en Grau; Miquel Gifre, com a administrador dels béns d’Anna Ferrera, la seva esposa, propietària de l’actual molí de Baix; Rafel Saurina i Sampsó que actuava com a administrador de Rafel Antoni, fill seu i d’Anna Agnès, la seva difunta esposa que havia estat propietària del molí del Pi; i Josep Llach, pagès de Fortianell i senyor de dos molins situats ja dins el terme de Fortià, possiblement els de la Garriga i de Fortianell.
En el document els diferents propietaris es posen d’acord pel manteniment de la captació d’aigua, en la qual sembla que s’havien fet algunes millores en aquell moment. Pel que es dedueix del text l’aigua transvasada tenia un propietari al qual havien de pagar solidàriament un lloguer. La temporada de mòlta anava de maig a setembre. El manteniment d’aquest tram inicial del rec requeria de més atencions i els diferents molins havien d’aportar els homes necessaris per executar-les.
Els propietaris es comprometeren a mantenir el rec net de llims i molses, a no fer en les respectives rescloses res per retenir més aigua de la que els pertocava i a que només regarien un sol hort per molí amb l’aigua del rec. Finalment acordaren pagar a parts iguales les despeses que comportava el manteniment d'aquesta canalització. En el cas que algun propietari o moliner vulnerés algun d’aquests acords se li aplicaria una multa de de 3 lliures.
Antoni Egea (Article publicat originalment a la revista "Farus" del Far d'Empordà, núm. 42, novembre del 2017)
ANNEX
En nom de Nostre Senyor,
Designat lo senyor Miquel de Llupià, prior de Nostra Senyora de Lladó y com a prior predit, senyor de un molí fariner en la riera o rech de Àlgama, parròchia de Alfar; t[al] Compte, de Parets, senyor de altre molí situat en la mateixa riera; Miquel Gifra y Farrer, marit y osufructuari dels béns de Anna Farrera, sa muller, senyora de altre molí situat en dita ribera; Rafel Saurina y Sampsó, administrador de Rafel Anthoni, fill seu y de Anna Agnès, quòndam, sa muller, senyora de altre molí situat en la mateixa ribera, dit lo molí del Pi y mossèn Joseph Llach, pagès del veïnat de Fortianell, senyor de dos molins situats en la mateixa ribera. Tenir la deguda germandat y conservar layga de dit rech perquè més còmodament y igualment pugan mòlrer y servirse de dits llurs molins y evitar tota discentió entre ells. Per ço entre ells se ha feta, fermada, llohada y jurada la capitulació, concòrdia y pactes baix scrits y següents:
Primerament és pactat y concordat entre dites parts e tots unànimement y conformes prometen lo hu al altre entrecambiadament en conservar una resclosa y cova y rech nou que se acostumava de arrendar quiscun any per lo die de Sant Miquel de maig y per lo die de Sant Miquel de setembre y totes les hores que per aygat serà menester adobar la dita resclosa y rech nou i cova de lo dia que serà consertat per dits propietaris o posessors de dits molins, de posar los homents que serà menester, tant lo hu com laltre y llogar aquells per igual y si los homens que per cada molí seran nomenats no y seran que lo tal hamo o posessor de dit molí seran nomenats que faltarà per cada vegada cayga en pena de tres lliures, aplicadora lo ters a la cort exiguint y las retants dos parts per obres dels rechs y demés sia necessari per deguda conservatió dels rechs y rescloses a comuna utilitat de tots.
Item és pactat que tots los dits propietaris o pocessors de dits molins quiscú és a saber los llímios en haia de scurar y smolsar en lo dit mes de maig y de setembre y qui no escurarà y smolsarà, caiga en pena per quiscú y quiscuna vegada de tres lliures, aplicadora com dalt està dit.
Item es pactat que dites parts se posan llímios en tots los restalladors de dits molints per dos persones pràtigas elligidoras posadors a efecte que lo enmoli no puga fer engorgar al altre, conservant el restallador del molí de la Torra y de aquí consecutivament a tots los altres fins a lo darrer y si ningun moliner o amo del molí se atrevirà en posar post o pedres o ningun empaig desús los llímios, caiga en pena de tres lliures per quiscun o quiscuna vegada que farà lo contrari, aplicadora, com dalt es dit i asó de dia y de nits, duplicada pena.
Item és pactat que tots los moliners o senyors de molints quiscú, és a saber en son districte sia obligat en guardar que ningú no toque layga de dit rech o ribera y asó a pena de tres lliures aplicadores com dalt està dit per quiscú o quiscuna vegada, sinó la fa tanquar o executar a qui oberta laura.
Item és pactat que ningun moliner o amo de molí puga regar sinó un hort de dita aygua.
Item per major declaratió del predit mossèn Llach, com a senyor de dos molins, fassa dos parts en gastos y los demés com si fosse de dos y dos parts
(Arxiu Històric de Girona, Secció Notarial, Figueres, volum 280, pàgines 260r-261r, any 1640)
3/9/17
FAISANS I FRANCOLINS AL PEU DE LA MUNTANYA DEL CASTELL DE FIGUERES
 |
| Francolí (Imatge de Wikipèdia) |
Per tal d’agrair certs serveis, fidelitats i aportacions
econòmiques els reis i els senyors jurisdiccionals a les èpoques medieval i
moderna solien concedir a les poblacions i als nobles certes prebendes anomenades
“privilegis” que els eximien de complir certes regles establertes. A nivell més
modest també es concediren aquest tipus de franqueses a alguns particulars per
part de veguers, lloctinents i batlles.
Un d’aquest privilegis de menor entitat fou atorgat l’any
1525 per part de Joan Estrabau, lloctinent de veguer de Girona a Miquel Prats,
hisendat de Figueres, el qual entre d’altres coses “li dóna i concedeix llicència
y facultat que sens temor de la Cort [tribunal de justícia] ni pena alguna puga
caçar perdius, faisans y francolins per totes las terres de dits masos Reig y Icart
y altres terras y posesions de dit Prats en lo terme de Figueras”
Els masos que esmenta aquest document estaven situats al
veïnat de masies escampades anomenat la Vila d’Amunt de Figueres, situats a l’entorn
de l’actual avinguda de Perpinyà, ocupant en part els repeus de la muntanya del
castell de Sant Ferran (aleshores inexistent) i en part els terrenys plans del
lloc on avui hi ha la urbanització de l’horta d’en Capallera. Aquest llogarret
era d’origen molt antic i ja és esmentat a principis del segle XII.
Per acabar cal fer notar la presència al territori de la
nostra ciutat en aquell moment de francolins que són ocells semblants a les
perdius i que fa molt de temps que s’han extingit a Catalunya
24/3/17
L’”HOSPITAL” DE SANT NICOLAU D’ÀLGUEMA (ORDIS)
En una entradaanterior del bloc donàvem compte de l’existència al lloc de Sant Nicolau d’Àlguema
al terme d’Ordis d’un agrupament d’habitatges anomenat “hospital” citat l’any
1365 el qual, com tots els nuclis de poblament que tenien aquesta denominació a la comarca havia
de dependre forçosament d’un orde militar, però en aquell moment no sabíem quin
era.
Per un capbreu
conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, datat l’any 1337, ara tenim
la certesaque aquest “hospital” estava sota el domini directe de la comanda
hospitalera de Sant Joan d’Avinyonet de Puigventós i que formava un nucli
compacte de cases que com a mínim arribaven al nombre de sis. Actualment hi ha
dues cases a l’entorn de la capella romànica de Sant Nicolau. A nivell popular
s’ha perdut el record i la denominació d’”hospital” a aquest indret tan
recòndit i bell de la geografia empordanesa
Suscribirse a:
Entradas (Atom)