EL CANVI D’UBICACIÓ DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE D’AVINYONET A PRINCIPIS DEL SEGLE XV

Aspecte actual de l'església de Sant Esteve d'Avinyonet de Puigventós construïda a principis del segle XV. El temple fou posteriorment reformat i canviat d'orientació l'actual absis (a la imatge) correspon a la primitiva façana.. Foto Wikimedia

A Avinyonet ens trobem en un dels diversos casos en que la concentració d’habitatges es repartia en dos nuclis centrats respectivament en l’església i el castell. Pel que fa al poblat eclesial s’anomenava Manol i estava situat molt a prop del riu del mateix nom i de la font de la Torre en l lloc on resten unes minses ruïnes que la tradició local anomena “Església Vella”. Aquest lloc es citat per primer cop en un document de l’any 962. L’església parroquial de sant Esteve de Manol es esmentada per primera vegada en una escriptura de l’any 1075.  No sabem cap detall sobre l’organització del poblament a l’entorn d’aquesta església. Cal suposar què, com passà a tantes altres poblacions de la comarca es formà un petit nucli o sagrera a l’entorn d’aquest temple parroquial. En qualsevol cas, com veurem més endavant, el poblament i el temple no tingueren continuïtat en aquest indret.

Quant al castell anomenat des d’un primer moment d’Avinyó situat en el lloc on hi ha avui el nucli urbà de la vila l’hem trobat citat per primer cop l’any 1093 en el testament d’un personatge anomenat Berenguer Bernat el qual el llegà a uns parents que es deien Bertran i Arnau, fills de Gaufred Seguer. El testador és molt possible que sigui un Berenguer d’Avinyó citat en un document de l’any 1090. No sabem si en un primer moment hi hagué un nucli habitat més o menys compacte a l’entorn del castell però molt possiblememt a la fi del segle XII ja devia ser més important que el nucli de Manol ja que per primera vegada en un document de l’any 1191 s’esmenta l’església amb el nom de Sant Esteve d’Avinyó.

La decadència del nucli de Manol, més exposat a les inundacions i més difícilment defensable que el  d’Avinyó, s’accentuà amb les inundacions de la tardor del 1346 que afectaren els fonaments de l’església parroquial de Sant Esteve i feren caure una part de la volta. Aleshores el lloctinent del comanador proposà el trasllat de l’església a un lloc proper al castell i situat dins la muralla que protegia el nucli d’Avinyó i conservar el cementiri en l’emplaçament de l’església primitiva. Fins i tot aconseguí la preceptiva autorització episcopal  per efectuar el canvi però les crisis de la segona meitat del segle XIV i l’oposició d’una part dels parroquians retardaren més de setanta anys la culminació d’aquest canvi d’ubicació.

La muralla que acabem d’esmentar, correspon a una força o petit recinte emmurallat adossat al castell, és molt possiblement que datés del segle XIII, però la referència més reculada que coneixem data de l’any 1337. Aquest recinte es citat com a força en un document de l’any 1396 que és a més a més el que cita la forma Avinyonet en diminutiu, és a dir la forma que ha prevalgut fins l’actualitat. Com en tants altres llocs la denominació de força fou compartida amb la de cellera, per bé que en aquest cas la referència és molt tardana. Un document de l’any 1664 esmenta el carrer de la Cellera i la torre d’en Duran.

Dins aquest recinte hi havia la capella de Sant Joan que estava situada a l’actual plaça de l’església, en el lloc on fins fa pocs anys hi havia l’edifici de l’ajuntament. L’hem trobat citada en un document de l’any 1338

La construcció de la nova església en el lloc d’Avinyonet consagrà definitivament aquest nucli com a capital indiscutible del municipi i l’abandó i el començament de l’oblit de l’antic nucli de Manol. Després de nombrosos intents fallits de consumar el canvi d’emplaçament l’any 1416 s’aconseguiren els consens i els permisos necessaris per tirar endavant aquesta obra. S’ha conservat un escrit incomplet en el qual els representants dels parroquians i el comanador, senyor del lloc o bé d’un seu lloctinent pactaren un seguit de clàusules destinades a que la nova obra fos satisfactòria a les dues parts. En aquest escrit s’especifica què per construir l’església caldria expropiar cases i patis i els promotors es comprometeren a integrar el nou temple al sistema defensiu del lloc i a dotar l’edifici  de merlets i àmpit o talús a la part baixa dels murs exteriors. El comanador autoritzà a prendre espai dels valls i a reformar el mur de la força. Els parroquians, a canvi, havien de construir un mur que anés de la nova església fins la torre major de l’estatge del comanador. El document també esmenta un cementiri que ja existia prèviament en l’espai on s’aixecà el mur del frontis del nou temple (actual capçalera).             

Per a  la construcció d’aquesta església  el bisbe autoritzà l’aprofitament de materials arquitectònics procedents de l’edifici primitiu. Per aquesta raó es troben alguns elements datables  de l’època romànica.

És molt possible que el cementiri parroquial continués en el lloc de la primitiva església (tal i com havia ordenat el prelat) durant u parell de segles més. L’any 1632 fou adquirit un hort per fer un nou cementiri a tocar l’església parroquial de Sant Esteve