Pontós. Comtat de Besalú. Aquesta població com tantes altres de la comarca comptà amb una família homònima des de finals del segle XI fins la segona meitat de la catorzena centúria que foren els barons i senyors de la vila. El membre més antic d’aquesta família del qual és Aimar de Pontós documentat l’any 1087. El castell i baronia de Pontó fou venut pel baró de torn als Sagarriga l’any 1374, per bé que els Pontós continuaren al front de la veïna baronia de Vilajoan. Els Sagarriga continuaren al front dela baronia en línia directa fins al segle XVIII. Un cop extingida la línia masculina fou heretat per la família Borràs els quals adoptaren el cognom Sagarriga.
Romanyà d’Empordà. No disposem de cap notícia sobre la jurisdicció d’aquest llogarret fins el segle XV.L’any 1409 Berenguer Roca, senyor també del castell de Palau-surroca i Vilanant era el senyor del castell i lloc de Romanyà. A partir del segon quart del segle XVI trobem els Sagarriga com a barons locals. Des dalehores Romanyà forma part de la baronia que a més comprenia Pontós i Borrassà.
Portbou. Comtat d’Empúries. L’actual població de Portbou no existia ni a l’edat mitjana ni a la moderna. El seu territori estava sota la jurisdicció del monestir de Sant Quirze de Colera i a partir del segle XVI del de sant Pere de Besalú. Els abats d’aquests monestirs s’arrendaven els drets de pesca a la cala de Portbou. L’any 1802 l’abat Francesc Melcior de Rocabruna i de Taberner aconseguí permís reial per a que la vall de Portbou fos repoblada i sorgís l’embrió del nucli urbà actual.
El Port de la Selva. Comtat d’Empúries. El nucli urbà del Port de la Selva no es fundà fins el segle XVIII. A l’edat mitjana les tres entitats documentades en aquest territori: Sant Pere de Rodes, Santa Creu de Rodes i la vall de Sant Pere de Rodes estaven sota la jurisdicció del cellerer del monestir de Sant Pere de Rodes. Aquesta jurisdicció es mantingué fins l’extinció del règim senyorial.
Rabós d’Empordà. Comtat d’Empúries. El lloc de Rabós estigué sota la jurisdicció de l’abat de Sant Quirze de Colera, l’esmentat cenobi passà a dependre a partir del segle XVI del monestir de Sant Pere de Besalú.
Delfià. La senyoria d’aquest lloc pertanyia al monestir de Santa Maria de Vilabertran.
Sant Quirze de Colera.. El poblat de Sant Quirze formava part dels territoris sobre els quals el monestir que li dóna nom tenia jurisdicció, el qual (com ja hem dit en més d’una ocasió) en el segle XVI passà a ser una dependència del de Sant Pere de Besalú.
Regencós. Comtat de Girona. Les referències més reculades sobre la senyoria del lloc daten de l’any 1312 en que el rei Jaume II confirmà els privilegis que el difunt Gilabert de Cruïlles havia concedit a la universitat del lloc. En aquesta data els drets dels Cruïlles sobre Regencós devien ser molt limitats però s’ampliaren considerablement en temps del rei Pere el Cerimoniós qui vengué als Cruïlles la jurisdiccions sobre la població.
Riumors. Comtat d’Empúries. Les notícies més reculades sobre la jurisdicció en aquest lloc són molt tardanes i corresponen a finals del segle XIII. En que hi ha documentats personatges que portaren el cognom Riumors i tingueren la senyoria sobre aquest lloc. Dionís de Riumors està documentat l’any 1296. L’any 1323 dóna la notícia que Bernat Guillem de Foixà actuava coma administrador dels béns que foren del difunt Guillem de Riumors, segurament cunyat seu. Les següents notícies que tenim són força contradictòries. L’any 1325 en un document se citen de passada els valls de la casa de Guillem Alió, personatge que en els anys posteriors figura com a senyor de la població, mentre què segons una escriptura de l’any 1332 Guillem encara exercia la seva funció administrativa en virtut de la qual consta que havia venut la força de Riumors a Francesc Otger, segurament senyor de Pelacalç. No es pot descartar que el casal fortificat dels Alió i el que es vengué Guillem de Foixà fossin dues construccions diferents. El cert és que Guillem Alió figura en diversos document de la dècada dels 50 del segle XIV com a senyor jurisdiccional de la població. Els documents esmenten el seu casal fortificat dotat amb torre i barbacana. L’any 1428 trobem exercint la senyoria sobre el lloc a Ramon Dalmau de Xammar. Aquesta família mantingué el domini jurisdiccional sobre la població fins l’extinció de les senyories.
Roses. (Comtat d’Empúries). L’existència a Roses del monestir benedictí de Santa Maria que fou afavorit pels comtes d’Empúries amb nombroses donacions territorials determinà que no quedés gaire clara la jurisdicció sobre la vila i el terme i que fos motiu de disputes entre els abats que consideraven que el cenobi tenia la senyoria i els comtes que no volien renunciar al domini sobre un lloc tan estratègic com Roses. L’any 1362 les dues parts arribaren a un acord per compartir-ne la jurisdicció. Aquest domini compartit s’acabà a mitjans del segle XVI en que amb motiu de la construcció de la ciutadella de Roses el rei d’Espanya s’adjudicà per a ell la plena jurisdicció sobre la vila.
Rupià. Comtat de Girona. En l’alta edat mitjana Rupià estigué sota el domini de la nissaga dels Rupià. El membre d’aquesta família del qual tenim referència més reculada és Guerau de Rupià, personatge documentat l’any 1128. L’any 1268 Guillema de Rupià es va vendre al bisbe de Girona Pere de Castellnou els castells de Rupià i Fonolleres pel preu de 34.000 sous barcelonesos. Des d’aleshores i fins a principis del segle XIX la població formà part dels dominis de la mitra gironina.
Sant Climent Sescebes. (comtat d’Empúries). Aquesta vila i tot el seu terme municipal estigueren sempre sota jurisdicció directa dels comtes d’Empúries.
Sant Feliu de Guíxols. Comtat de Girona. El monestir benedictí que porta el mateix nom que la població fou el senyor jurisdiccional de la vila des dels documents escrits més antics fins l’any 1354 en que l’abat Francesc Pou la jurisdicció civil i criminal sobre la vila de Sant Feliu i el seu terme a canvi d’una renda perpètua de 18 lliures anuals.
Sant Llorenç de la Muga. Comtat de Besalú. L’any 1160 aquesta vila estava sota la jurisdicció de la família de Llers. L’any 1160 Arnau de Llers hagué de retornar al bisbe de Girona les eglésies i les seves rendes dels llocs sobre els quals tenia jurisdicció entre les quals hi havia l’església de Sant Llorenç de la Muga. La vila estigué sota el domini dels Llers fins l’any 1225 en que Arnau de Llers es vengué la vila i castell de Sant Llorenç al rei Jaume I. L’any 1276, l’infant Pere, fill de l’esmentat Jaume I va intercanvia Sant Llorenç i d’altres poblacions per la vila de Torroella de Montgrí amb Dalmau de Rocabertí, fill del vescomte Jofre de Rocabertí. Aquesta transacció es féu amb el consentiment dels respectius pares. En un primer moment Sant Llorenç no restà gaire temps en poder de la branca principal de la família ja que el vescomte Dalmau de Rocabertí va donar l’any 1388 al seu fill també anomenat Dalmau en franc alou el castell de Sant Llorenç de la Muga, Dalmau morí l’any 1324 sense fills i Sant Llorenç retornà a mans de la branca vescomtal que estigué en possessió de la vila fins a principis del segle XIX.
Sant Miquel de Fluvià. Comtat d’Empúries. La baixa jurisdicció corresponia al monestir benedictí que dóna nom a la població.
Sant Mori. Comtat d’Empúries. En el segle XII hi ha documentada la família de Sant Mori que devien exercir la baixa jurisdicció sobre el castell. Bernat de Sant Mori es documentat l’any 1156. No trobem cap més notícia fins el 1286 en que el noble Bernat d’Aiguaviva deixà en testament la senyoria del castell de Sant Mori al seu nebot Dalmau de Creixell. Ens documents datats entre els anys 1353 i 1355 sobre liquidacions d’impostos del comtat d’Empúries es fa constar que la baixa jurisdicció corresponia “a la senyora de Creixell”. En la segona meitat del segle XIV i principis del XV trobem a la família Vilagut all front de la baronia el canvi de cognom era degut a la falta de descendència de línia successòria directa. En els primers anys del segle XV en morir Pere de Vilagut sense descendèencia heretà Sant Mori la seva esposa Joana de Rocabertí, la qual al seu torn la llegà al seu germà Pere de Rocabertí, personatge destacat dins el món polític i militar de Catalunya en la segona meitat del segle XV. El seu fill Bernat Hug de Rocabertí i d'Hortafà, heretà la baronia, en no tenir descendència masculina heretà la baronia la seva filla Caterina es casà el 1503 amb Jaume de Cardona amb aquesta unió s’inicia el domini dels Cardona-Rocabertí que perdurà fins el segle XVIII. A partir del segon quart del segle XVIII trobem els Sentmenat exercint de barons del lloc. Aquesta nissaga mantingué la propietat sobre el castell de la població fins ben entrat el segle XX.
Sant Pere Pescador. Comtat d’Empúries. Aquesta població va estar sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries fins a mitjans del segle XIV en que s’instal·là a la vila la família Caramany, la qual aconseguí aviat adquirir en diferents tongades parcel·les de jurisdicció i perduraren al front de la baronia fins ben entrat el segle XIX.
Santa Cristina d’Aro. Comtat de Girona. Des del segle XI aquest territori formà part del domini jurisdiccionals del monestir de Sant Feliu de Guíxols fins l’any 1374 en que junt amb d’altres poblacions de l’entorn foren units a la batllia reial de Sant Feliu de Guíxols. L’any 1698 el poble formava part de la batllia reial de la Vall d’Aro.
Santa Llogaia d’Àlguema. Comtat de Besalú. L’any 1167 el bisbe Guillem de Girona donà l’església i la població De Santa Llogaia d’Àlguema al monestir de Santa Maria de Ripoll. No sabem quan durà el domini del cenobi ripollès sobre el lloc. El cert és que l’any 1294 estava sota domini del rei i en aquesta data fou incorporat a la batllia reial de Figueres i en formà part fins l’extinció d’aquesta demarcació a principis del segle XIX.
Saus-Camallera. Comtat d’Empúries. L’any 1218 l’abat de Sant Miquel de Fluvià Ermengol comprà a Bernat de Requesens la quarta part de la vila de Saus. A partir del segle XIV Saus figura com a pertanyent a la jurisdicció de l’abat de Sant Miquel de Fluvià.
.Camallera. La baixa jurisdicció sobre la població corresponia al cambrer del monestir de Sant Pere de Rodes.
La Selva de Mar. Comtat d’Empúries. La baixa jurisdicció sobre aquesta població va correspondre sense cap variació al llarg dels segles al cellerer del monestir de Sant Pere de Rodes.
Serra de Daró. Comtat d’Empúries. El lloc comptà amb un petit castell o força del qual encara en queden vestigis. Aquesta petita fortalesa fou venuda per Bernat de Sant Miquel, donzell de Corçà a la seva germana Sibil·la, esposa de Francesc Gallart, d’Ultramort pel preu de 3.000 sous. En el document de compra-venda es fa constar que anteriorment aquest casal havia estat propietat del cavaller Ramon de Serra. Al segle XVI la senyoria sobre població pertanyia als Senesterra. L’any 1551 la jurisdicció sobre el lloc fou adquirida pels mateixos habitants de la població i passaren a dependre directament de la corona. Aquesta transacció fou feta conjuntament entre diverses poblacions de l’Empordà que en aquells moments estaven sota la senyoria dels esmentats barons.
Sant Iscle d’Empordà. El castell d’aquesta població estigué en mans de la família comtal d’Empúries en el segle XIII i almenys una part del XIV. L’any 1447 la fortalesa pertanyia als Margarit i el 1462 havia passat a mans dels Senesterra. De la mateixa manera que Serra de Daró i d’altres poblacions de la comarca els vilatans compraren la jurisdicció del lloc als Senesterra per passar a dependre directament de la jurisdicció reial.
Siurana d’Empordà. Comtat d’Empúries. Durant l’alta edat mitjana aquesta població estigué sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries. L’important castell de Siurana era el centre d’una petita batllia que comprenia els actuals termes municipals de Siurana, Vilamalla i Garrigàs. La batllia de Siurana va ser empenyorada per la corona en diferents moments del segle XIV (anys 1303, 1309 i 1348-1355). L’any 1385 el rei Pere III, s’apoderà del comtat d’Empúries i va prometre als habitants de Siurana que no es desfaria mai de la batllia. El rei Martí l’Humà mancant a la promesa que féu el seu predecessor es vengué la batllia de Siurana juntament amb altres territoris situats al sud del Ter a Bernat de Senesterra l’any 1408. La família de Senesterra perdé la propietat sobre Siurana per raó d’hipoteca en un moment inconcret anterior a l’any 1433 i passà a mans de la família de Pontós-Vilarig. Els Senesterra recuperaren la batllia en una data de moment imprecisa entre els anys 1529 i 1550. L’any 1551 els habitants de la batllia compraren la jurisdicció sobre el territori que passà a dependre directament de la corona.
Basella. La torre de Basella que encara avui presenta importants restes medievals fou l’origen d’una important nissaga de la noblesa catalana dels segles XII i XIII. La notícia més reculada que coneixem del llinatge dels Basella és de l’any 1067. La línia masculina d’aquesta família es mantingué fins a finals del segle XIV en que per via matrimonial la possessió del castell passà als Hortal, originaris del terme de Llers. Amb posterioritat al segle XV es perden les notícies sobre la possessió d’aquest castell.
La Tallada d’Empordà. Comtat d’Empúries. Hi ha notícies de personatges dels segles XI i XII que portaren el cognom de la Tallada i que en aquells moments devien ser els senyors jurisdiccionals del lloc. Posteriorment, en el segle XIV el castell de la Tallada figura com a propietat directa dels comtes d’Empúries els quals en algunes ocasions es desprengueren d’aquesta important fortalesa ja fos com a fermança o com a venda però posteriorment el recuperava fins l’any 1402 en que la Tallada fou incorporat definitivament a la corona. L’any 1698 s’esmenta com a lloc reial dins la batllia de Verges.
Canet de Verges. L’any 1352 consta que Bernat de Camós era senyor inferior del lloc. En canvi en un inventari de béns del difunt comte d’Empúries Pere II efectuat l’any 1401 consta que el lloc de Canet havia estat sota la seva jurisdicció. L’any 1698 era lloc reial dins la batllia de Verges.
Marenyà i Tor. Aquests dos pobles formaren part del comtat d’empúries i estigueren sota la jurisdicció directa dels comtes. L’any 1698 també ren llocs de la batllia reial de Verges.
Terrades. Comtat de Besalú. Com tantes d’altres poblacions empordaneses Terrades també tingué la seva pròpia família de barons locals que portaren el cognom de la població i de la qual en tenim notícies documentals entre els anys 1115 i 1210. Poc després passà a mans de la corona però de moment no en sabem la data exacta. L’any 1272 el príncep hereu de la corona catalano-aragonesa vescanvià Terrades i d’altres viles amb l’hereu del vescomte de Rocabertí per la vila de Torroella de Montgrí l’intercanvi es féu amb el consentiment dels respectius pares. En una primera etapa els Rocabertí estigueren al front de la baronia de Terrades fins l’any 1456 en que el vescomte Jofre es va vendre a carta de gràcia la vila de Terrades a Joan Pere de Biure, senyor de Sant Jordi Desvalls. L’any 1498 Terrades fou recomprat pels Rocabertí els quals mantingueren la senyoria fins el segle XIX.
Palau-Surroca. Els primers senyors coneguts que tingueren jurisdicció sobre aquest lloc són els Palau, nissaga documentada des de principis del segle XIII fins l’any 1425 en que Joana de Palau es casà amb Joan Jofre Ça Roca els Ça Roca es mantingueren en línia masculina al front del castell i baronia de Palau fins l’any 1668 en que Cecília Ça Roca, casada i sense fills cedí en testament el castell de Palau a la seva neboda Josepa de Sorribes la qual al seu torn se’l va vendre l’any 1695 a Antoni Croses, senyor del castell de Calabuig. Posteriorment la propietat passà per herència als Alós i als Dou els quals encara en són els propietaris.
Torrent. Comtat de Girona. Les notícies certes que coneixem sobre la jurisdicció en aquesta població són molt tardanes. L’any 1358 el lloc era feu de Dalmau de Xammart. Una descendent seva, Beatriu es vengué el lloc a Berenguer de Cruïlles l’any 1377 pel preu de 45.000 sous. De d’aquesta data i fins l’abolició del règim senyorial Torrent estigué sota el domini dels Cruïlles els quala ere a més senyors de Cruïlles i de Peratallada. A un d’aquest personatges, Felip de Cruïlles i Peratallada li fou concedit pel rei Carles III el títol de Marqués del castell de Torrent.
Torroella de Fluvià. Comtat d’Empúries. La jurisdicció sobre aquesta població corresponia directament al comte d’Empúries.
La Guàrdia. El comte d’Empúries exercia jurisdicció plena sobre aquest llogarret.
Palol de Fluvià. La baixa jurisdicció pertanyia a l’abat del monestir de Sant Miquel de Fluvià.
Vilacolum. Era una població sota la jurisdicció directa del comte d’Empúries.
Torroella de Montgrí. Comtat d’Empúries. Els Torroella, llinatge del qual se’n tenen notícies a partir de finals del segle XI foren els senyors de la vila. Eren feudataris dels comtes d’Empúries. En el primer quart del segle XIII els Torroella canviaren el cognom pel de Sataeugènia. Aleshores aquests nobles estaven ben relacionats amb la corona, participaren en la conquesta de Mallorca i obtingueren moltes concessions reials en aquesta illa. Sança de Santaeugènia la darrera baronesa d’aquest llinatge permutà l’any 1269 la vila i el castell de Torroella pel castell de Vilademuls amb Dalmau de Rocabertí. El fill d’aquest darrer noble permutà Torroella de Montgrí per una sèrie de viles i castells situats al nord de l’Empordà amb l’infant Pere, fill del rei Jaume I. L’intercanvi es realitzà amb el consentiment dels respectius pares. A partir d’aquesta data Torroella es convertí en una important vila reial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario