LES DEMARCACIONS I LES JURISDICCIONS A L’EMPORDÀ MEDIEVAL I MODERN (VII)

Restes del castell de Palol sabaldòria, al terme de Vilafant amb la bases d'una torrer circular que han posat al descobert en unes recents excavacions

Ultramort. Comtat d’Empúries. Sembla que fins el darrer quart del segle XIII el lloc estigué sota la jurisdicció directa del comtes d’Empúries. L’any 1272 el comte Ponç hug d’Empúries i el seu fill Huguet canviaren amb el bisbe de Girona Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal de Rupià, Ultramort i Parlavà, el dret de notaria de Rupià i la jurisdicció sobre els homes d’església de Fonolleres per la jurisdicció sobre Canet de Ter i Sant Iscle d’Empordà. La jurisdicció del bisbe es perllongà fins la fi del règim senyorial l’any 1698 Ultramort formava part d’una batllia episcopal amb capital a Rupià.

Ullà. Comtat d’Empúries. La població estigué des dels primers documents coneguts sota la baixa jurisdicció dels bisbes de Girona, si bé sembla que fins el segle XIII els senyors de Torroella de Montgrí tingueren algun dret sobre el lloc. Posteriorment els bisbes i els comtes d’Empúries mantingueren diferents contenciosos. L’any 1297 el comte pretenia que el bisbe no podia aplicar la justícia criminal a la vila i el prelat defensava que sí. En canvi l’any 1698 consta que al bisbe li corresponia la justícia civil i al rei la criminal.

Ullastret. Comtat d’Empúries. Sabem que el comte Borrell de Barcelona havia comprat a Hug I d’Empúries l’alou d’Ullastret en un moment inconcret de finals del segle X o de principis de l’XI. L’any 1019 el comte intenta recuperà el lloc per la via jurídica però va perdre. En qualsevol cas sabem que els comte emporitans havien recuperat Ullastret l’any 1078. La vila restà en mans dels comtes emporitans fins l’an 1385 en que es desmembraren per empenyoraren algunes parts del comtat per part de la corona i els reis mancats de diners a principis dels segle XV es vengueren aquests territoris a particulars. L’any 1416 trobem citat com a senyor d’Ullastret a Bernat de Santfeliu, posteriorment la senyoria del lloc passà a mans dels Magarit i dels Senesterra. L’any 1551 els habitants d’Ullastret compraren conjuntament amb els de les altres poblacions i batllies empenyorades la jurisdicció al baró de Senesterra per passar a dependre directament de la jurisdicció reial. L’any 1698 Ullastret era cap d’una batllia reial que comprenia a més els llocs de Llavià serra i Casavells.

La Vajol. Comtat de Besalú. Per ara tenim molt poques dades de la jurisdicció sobre aquest lloc. Sabem que l’any 1340 Jofre d’Avinyó era el senyor de la Vajol. Ja no coneixem més dades fins l’any 1496 en que la baronia local corresponia a Pere de Darnius i de Biure el qual era a més senyor de Darnius i de Mont-roig. Els seus successors al front de les esmentades baronies foren els senyors de la Vajol fins l’extinció del règim senyorial.

Vall-llobrega. Comtat de Girona. En el primer document conegut que esmenta la població datat l’any 968 consta que el lloc era possessió del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols. La pertinença a l’abadia guixolenca es veu confirmada per una butlla papal datada l’any 1163. L’any 1360 Vall-llobrega apareix citat en una llista de poblacions sota el domini del bisbe de Girona i en una altra similar datada l’any 1306. En canvi posteriorment el lloc figura com a formant part del comtat de Palamós, demarcació creada l’any 1484.

Ventalló. Comtat d’Empúries. Com era habitual en moltes poblacions empordaneses Ventalló comptà amb la seva pròpia família homònima que tenien un castell i exercien la baixa jurisdicció. L’any 1193 Bernat de Ventalló presta homenatge al comte d’Empúries per la casa o força de Ventalló que ell posseïa. Sembla que posteriorment els senyors d’aquesta força foren els Pelacalç. A mitjans del segle XIII la senyoria del lloc corresponia a Arnau de Requesens el qual sembla que havia adquirit aquesta condició per via matrimonial ja que estava casat amb Agnès de Pelacalç. Els Requesens estigueren al front de la senyoria de Ventalló fins l’any 1312 en que per mort de Francesc de Requesens heretà els drets la seva filla Elionor de Requesens casada amb Ponç de Caramany. Els Caramany, poderosa família amb d’altres senyories i propietats en diferents llocs del país estigué al front de la baronia fins l’any 1742 en que a través d’una aliança matrimonial Anton de Caramany es ven a Josep Anton de Peramon la venda de les senyories de Ventalló i Pelacalç pel preu de 8200 lliures. El Perramon foren els senyors de Ventalló fins la fi del règim senyorial. Posteriorment continuaren essent uns importants propietaris rurals a la zona.

Montiró. Aquest llogarret estava sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries.

Pelacalç. L’any 1352 el castell o força del lloc amb la corresponent baixa jurisdicció sobre la població estava compartit per indivís per Pere Otger i Pere Segumí..

Vila-robau. La baixa jurisdicció sobre la població pertanyia a l’abat del monestir de Sant Miquel de Fluvià.

Verges. Comtat d’Empúries. Hi ha esment l’any 1078 d’un tal Ramon de Verges que tenia la consideració de vescomte però sembla que el títol no tingué continuïtat. En la documentació posterior Verges apareix sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries fins els últims anys del segle XIII i els primers del XIV en que consta què Bernat Amat de Cardona tenia Verges en feu pel comte d’Empúries. L’any 1399 el comte Joan va vendre la baronia de Verges de la qual també en formaven part les poblacions de la Tallada i Bellcaire, al seu germà Pere. Aquesta venda suposava la separació definitiva de Verges del comtat d’Empúries. Pere d’Empúries fou succeït per la seva esposa Joana de Rocabertí la qual llegà en herència la baronia de Verges al seu nebot el vescomte Dalmau de Rocabertí. El domini dels vescomtes s’allarga fins l’any 1587 en què la baronia de Verges fou incorporada definitivament a la corona.

Vila-sacra. Comtat d’Empúries. La baixa jurisdicció sobre aquesta població corresponia a l’abat del monestir de Sant Pere de Rodes el qual tenia un castell-palau a la població del qual es conserven importants restes.

Vilabertran. Comtat d’Empúries. El senyor inferior del lloc era l’abat del monestir de Santa Maria de Vilabertran.

Viladamat. Comtat d’Empúries. El senyor jurisdiccional de la vila era el paborde de Vilabertran del monestir de Sant Pere de Rodes.

Palauborrell. Lloc sota la jurisdicció directa del comte d’Empúries.

Sant Feliu de la Garriga. Els comtes emporitans tenien jurisdicció plena sobre aquest indret.

Vilafant. Comtat de Besalú. Aquesta població comptà amb una família homònima documentada al segle XII. Els membres d’aquesta nissaga devien ser titulars de la baronia de la població i, segurament residien en un petit castell o casa forta. El membre més antic d’aquest llinatge que hem pogut documentar és Pere Ramon de vilafant (entre els anys 112 i 1134) i el darrer Ramon de Vilafant el qual féu testament l’any 1193. No tenim cap més notícies en els anys immediatament posteriors. L’any 1294 era un dels pobles que formaven part de la recent creada batllia reial de Figueres i de la qual ja no es va moure fins la fi de l’Antic Règim.

Palol Sabaldòria. L’existència a les comarques gironines de diversos indrets que porten el nom de Palol dificulta saber si algun dels diversos personatges nobles que portaven el cognom Palol en l’alta edat mitjana estava relacionat amb el castell o senyoria de Palol Sabaldòria del qual s’han posat al descobert molt recentment diversos vestigis situats a tocar l’església preromànica del lloc. El primer personatge relacionat amb aquest castell del qual en tenim certesa absoluta que hi té relació és Pere de Palol documentat l’any 1178. El següent és Ramon de Palol Sabaldòria del qual es conserva la làpida sepulcral datada l’any 1289 a la façana de l’església de Santa Maria de Lladó. Un altra Ramon de Palol Sabaldòria instituí un benefici a l’esglesia del lloc l’any 1353. Encara trobem un Ramon de Palol Sabaldòria més documentat l’any 1402. La darrera notícia que coneixem d’un membre d’aquesta família és de l’any 1451 en que Berenguer de Palol, senyor d’aquest castell ho era a més del de vilaüt, al terme de Pau. Els senyors d’aquest castell tingueren moltes finques en domini directe a Borrassà. Fins ara no hem trobat cap més notícia posterior sobre la baixa jurisdicció d’aquest lloc.

Vilajuïga. Comtat d’Empúries. Població sota la jurisdicció directe del comte d’Empúries.

Canelles. (Poblat actualment desaparegut situat dins el terme). L’any 1352 la baixa jurisdicció d’aquest poblat corresponia al cellerer del monestir de Sant Pere de Rodes.

Vilamacolum. Comtat d’Empúries. La senyoria inferior del lloc corresponia al capítol de canonges de la catedral de Girona.

Vilamalla. Comtat d’Empúries. Vilamalla comptà amb una família de barons que portaren el cognom de Vilamalla i dels quals en tenim constància entre els anys 1119 i 1226. A partir d’aquesta darrera data trobem els Gallart successors per via materna dels Vilamalla els quals hem trobat documentats a Vilamalla fins l’any 1317. No es pot afirmar amb certesa que en aquells moments fossin titulars de la baronia local. Els següents senyors jurisdiccionals que tenim documentats són els Fontcoberta. D’aquesta família tenim notícia de la seva presència a Vilamalla des de l’any 1206 però en aquella època encara no eren els senyors de la població. En canvi l’any 1352 i següents en consta que el senyor jurisdiccional del lloc era Francesc de Fontcoberta. Encara l’any 1455 en un dels avalots previs a la revolta dels remences consta que fou agredit “el donzell Fontcoberta, senyor de Vilamalla”. Sembla que la senyoria d’aquesta família sobre el poble no arribà fins al segle XVI. A partir d’aquesta centúria la jurisdicció sobre Vilamalla estigué en les mateixes mans que la resta de la batllia de Siurana de la qual en formava part, és a dir els Vilarig, els Senesterra i a partir de l’any 1551els veïns del territori compraren la jurisdicció i passà a ser batllia reial.

Vilamaniscle. Comtat d’Empúries. Les notícies més reculades que coneixem sobre la baixa jurisdicció d’aquest lloc és de l’any 1301 en que Guillem de Palau, senyor de Palau-saverdera comprà a Ermessenda vídua d’Arnau Taverner, jurista de Peralada la qual actuava com a tutora del seu fill Arnau, aleshores menor d’edat el castell o força de Vilamaniscle amb totes les rendes i jurisdiccions. Els Palau i els seus descendents els Vilarig i els Lanuza es succeïren al front de la senyoria fins l’any 1651. El 3 de decembre de l’esmentat any Maria de Lanuza i de Rocabertí, vídua de Bonaventura de Lanuza i de Montbuí, senyor dels castells de Vilarig, Palau-saverdera i Ceret i el seu fill Josep es vengueren el castell de Vilamaniscle i amb els seus drets i pertinences i amb la jurisdicció civil i Criminal a Joan Gorgot, donzell de Figueres. El comprador era el propietari de la torre Gorgot de Figueres, actualment dita torre Galatea i forma part del museu Dalí. Aquesta família posseí la jurisdicció sobre Vilamaniscle fins la fi del règim senyorial.

Vilanant. Comtat de Besalú. Aquesta vila degué estar sota la jurisdicció directa dels comtes de Besalú i passà por successió a la corona catalano-aragonesa. L’any 1290 fou incorporat a la recent creada batllia reial de Figueres. El rei Pere III per fer front a la manca de diners de l’erari reial es vengué l’any 1359 una part de la jurisdicció sobre Vilanant a Berenguer de Palau, senyor del veí castell de Palau-surroca. Quatre anys més tard el mateix monarca es vengué la resta de drets senyorials sobre el poble a Ramon de Palau, fill de l’esmentat Berenguer. Els Palau mantingueren la senyoria sobre Vilanant fins l’any 1525 en que passà per dot matrimonial a la família Vallgornera. L’any 1561 Benet de Vallgornera féu edificar el castell de la població. L’any 1684 el rei Carles II concedí el títol de Marqués de Vilanant a Miquel Salvà i Vallgonera. Una néta seva i successora seva al front del marquesta Maria Josepa Pons de Mendoza es casà amb el noble aragonès Buenaventura de Abarca y Bolea, ducd’Aranda, els seus descendents emparentaren amb els ducs d’Hixar, darrers senyors jurisdicionals de la població.

Castell d’Escales. D’aquest castell encara queden ruïnes situades molt a prop del mas Rodeja. L’any 1178 Bernat d’Escales rebé una important herència del seu oncle Roland de Soler, senyor del castell veí del qual en parlarem en l’apartat següent. La darrera notícia que coneixem d’un membre d’aquesta nissaga és de l’any 1311 en que consta que Ramon d’Escales havia de respondre amb el castell d’Escales i el delme de Vilanant pels 8000 sous barcelonesos que havia rebut en concepte de dot en casar-se amb una dama anomenada Perela de Prat. L’any 1400 era senyor d’aquest castell el cavaller Ramon de Blanes (dit també Ramon d’Escales). L’any 1482 la seva propietària es deia Elionora i estava casada amb i estava casada amb Jaume de Mansió, donzell de Banyoles. Le darreres dades conegudes sobre els senyors d’aquest castell són de l’any 1594 en que consta que el donzell d’aquest castell tenia adscrites terres situades en els actuals termes de Vilanant i de Cistella.

Castell de Soler. Encara queden unes escasses restes d’aquest castell adossades a la capella de Sant Jaume dels Verders molt a la vora del mas Rodeja i de les ruïnes del castell d’Escales. Les primeres notícies d’aquesta fortalesa són de l’any 1051 en que un tal Guillem Odó i la seva mare, Guisla, feren donació a una altra Guisla, filla d’Arnau de Vilademuls i d’Amaltrudis de la seva possessió a la parròquia de Vilanant que entre d’altres coses comprenia el castell de Soler. Guisla va ser la iniciadora d’un llinatge que porta el cognom Soler i que s’allarga fins el segle XIV. En canvi l’any 1411 trobem com a senyor del castell Pere de Galliners. En temps d’un fill seu que també es deia Pere de Galliners l’any 1428 un terratrèmol ensorrà el castell i des d’aleshores no es coneix cap més notícies dels seus propietaris.

Vilaür. Comtat d’Empúries. Les notícies que tenim sobre la jurisdicció d’aquesta població són molt tardanes sabem que l’any 1299 corresponia a Dalmau de Creixell el qual va fer obres de fortificació a l’església parroquial sense el consentiment del bisbe, el qual l’amenaçà d’excomunió. L’any 1351 Guillema, esposa de Dalmau de Creixell es vengué al cavaller Guillem de Cassà el castell de Vilaür per 21.000 sous. Dos anys més tard féu una reclamació demananat que aquesta venda fos considerada nul·la. No sabem com acabà aquest contenciós, el cert és que entre els anys 1352 i 1355 una dama anomenada Francesca de Begur consta com a senyora jurisdiccional del lloc. L’any 1501, Caterina de Rocabertí i Hostalric, baronessa de Sant Mori consta com a senyora de Vilaür. L’any 1698 Vilaür encara pertanyia a la baronia de Sant Mori.

Vilopriu. Comtat d’Empúries. Tant aquesta població com els agregats de Gaüses, Pins i Valldavià estigueren sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries. A finals del segle XIV formaven part de la baronia de Verges, dominada des de principis del segle XV per la poderosa família de Rocabertí.. A partir de l’any 1587, amb la incorporació de la batllia a la corona, tots aquests llocs passaren a formar part de la batllia reial de Verges.