LES DEMARCACIONS I LES JURISDICCIONS A L’EMPORDÀ MEDIEVAL I MODERN (IV)

Finestra del castell de Palau Sardiaca

Jafre. Comtat d’Empúries. Hi ha notícies des del segle XI d’una família noble de cognom Jafre que eren els senyors del castell de la població es mantingueren fins a mitjans del segle XVI en que s’extingí la línia masculina. A partir d’aquest moment trobem els Marimon i Jafre al front de la baronia. L’any 1587 Jafre juntament amb totes les poblacions que formaven part de la baronia de Verges fou desmembrat del comtat d’Empúries i incorporat a la corona. La baixa jurisdicció continuà en mans dels Marimon uns quants anys més. L’any 1618 els jafrencs adquiriren a Aleix de Marimon i del Jafre el castell i els drets senyorials sobre la població.

La Salvetat.. L’any 1248 està documentada la senyoria d’Artau de Bordils sobre aquest petit veïnat. En el segle XIV encara estava en mans dels seus descendents els quals hi tenien a més un petit castell o força.

La Jonquera. Comtat d’Empúries/vescomtat de Rocabertí. Tot el territori de l’actual terme de la Jonquera formà part del vescomtat de Rocabertí, circumscripció que en un principi estava centrada en el castell situat dins el territori del municipi si bé vers el segle XIII els titulars es traslladaren a Peralada. Els Rocabertí mantingueren la senyoria fins a principis del segle XIX.

Canadal. Aquest lloc avui de masies escampades conserva algunes restes del castell. D’aquesta fortalesa deuen provenir les diferents branques d’algunes famílies nobles documentades a l’Empordà entre els segles XIV i XVI. Dels Canadal documentats que podem relacionar directament amb aquest castell trobem Guillem de Canadal, el qual l’any 1331 consta que tenia moltes cases i terres en domini directe al veí poble de Capmany. No sabem si corresponen a aquest personatge o a un altre del mateix nom i cognom les despulles que el bisbe de Girona autoritzà a traslladar des de l’església de l’Estrada a la de Canadal. Una nova llicència episcopal datada l’any 1382 autoritzava Pere de Canadal a traslladar a l’església de Santa Cristina de Canadal les despulles dels seus avantpassats els quals havien aixecat i decorat l’esmentat temple. Canadal fou una població amb règim municipal propi. Un document de l’any 1346 cita els prohoms de la universitat de Canadal.

Requesens. El castell de Requesens fou edificat vers mitjans del segle XI pels comtes del Rosselló dins el territori del comtat d’Empúries. A canvi de permetre la construcció d’aquesta fortalesa els comtes rossellonesos havien de prestar vassallatge als emporitans i als vescomtes de Peralada. A finals del segle XII i durant la centúria següent trobem esmentats diversos personatges que porten el cognom Requesens que devien ser els castlans, els Requesens foren succeïts pels Botanac i aquests als seus torn pels Castellnou, nobles rossellonesos que en alguna ocasió també usaren el cognom Requesens. En el segon quart del segle XIV el comte Pere I d’Empúries adquirí als Castellnou el castell i en recuperà la plena jurisdicció. En passar el comtat d’Empúries a mans de la corona l’any 1402 els Rocabertí reclamaren, entre d’altres coses, la propietat del castell al·legant que havia estat cedit en testament pel darrer comte a la seva esposa, Joana de rocabertí i que ells eren els seus hereus. Els Rocabertí mantingueren la propietat del castell fins a finals del segle XIX. Només ens cal afegir que al marge del castell també era un nucli compacte de població tancat pels murs d’una cellera o força que ja es documentada a mitjans del segle XIII.

Lladó. Comtat de Besalú. A principis del segle XIII la baixa jurisdicció sobre el lloc de Lladó estava en mans de la noble família de Creixell. L’any 1204 el prior de Santa Maria de Lladó comprà a Dalmau de Creixell i a la seva mare Berenguera la baixa jurisdicció de la població pel preu de 800 sous barcelonesos.

Llançà. Comtat d’Empúries. La senyoria d’aquesta vila pertanyia al cellerer del monestir de Sant Pere de Rodes.

Llers. Comtat de Besalú. L’antic terme de la vila de Llers comptà amb dotze castells. El més important era el de la vila, els altres eren de menor importància i els seus propietaris eren feudataris dels barons del castell de Llers. Durant la segona meitat del segle Xi, tot el XII i primers anys de XIII estigueren al front de la baronia membres de la família de Llers els quals foren succeïts pels Cervià. En un moment indeterminat del segle XIII Llers passà a mans de la corona. L’any 1272 el rei Jaume I bescanvià Llers i d’altres poblacions per la vila de Torroella de Montgrí a Dalmau de Rocabertí. La poderosa família de Rocabertí posseí Llers durant la resta del segle XIII i possiblement durant tot el XIV. L’any 1407 trobem a Lluís de Perellós, vescomte de Roda com a baró de Llers. Si bé trobem el castell i vila incorporats a la corona l’any 1409, devia ser una situació molt transitòria i provisional ja que l’any 1425 retrobem Lluís de Perellós com a baró local el qual fou succeït pel seu fill Francesc. L’any 1440 hi havia Joan Jofre Sa Roca al front de la baronia (sembla que havia adquirit aquest dret per hipoteca). L’any 1460 tornem a veure Francesc de Perellós al front de la baronia. Per via de successió a principis del segle XVI trobem els Lanuza els quals mantingueres la senyoria fins els anys 20 del segle XVII. A partir de l’any 1621 trobem Francesc Jofre I com a baró de Llers. Els seus successors mantingueren la senyoria sobre la vila fins el primer terç del segle XIX.

Castells de Bellver, Destorrent i Cabrera. Eren situats tots a l’entorn de la vila de Baix de Llers. Avui no en queda cap resta. Tots tres compartien els mateixos senyors. Les primeres dades conegudes són de l’any 1273 en que n’era el senyor Mascarós d’Hortal, espós d’Ermessenda de Cabrera. El successor fou el fill d’aquest matrimoni Arnau de Cabrera, el qual estava casat amb Berenguera Destorrent, apareixen en un document de l’any 1331. Aquest matrimoni no tingué fills i un cop mort el marit Berenguera es casa en segones núpcies amb Guillem de Canadal Despich. L’hereu fou Bernat de Canadal i Destorrent el qual fou succeït per la seva filla Hugueta de Canadal la qual es maridà amb Honorat d’Assalit l’any 1380. El fill d’aquest matrimoni jordi d’Assalit morí sense descendència i llegà tots els seu béns al l’hospital de pobres de Llers.

Castell Desgüell. Era situat a la part més alta del veïnat de la Vall. La primera propietària documentada és Elisenda Desgüell l’any 1388. Posteriorment el trobem en mans de diferents llinatges: Gralla, Desplà, Aitona, Reixach i més tard (segles XVIII i XIX) els barons d’Esponellà.

Castell Desvinyol. L’any 1231 el seu senyor era Gallart Desvinyol, posteriorment la seva propietat passà per via d’emparentament a mans dels senyors d’Hortal.

Castell dels Gorgs. L’any 1326 el seu senyor era Guillem de Canadal dels Gorgs. Un successor seu devia ser Bernat de Canadal, citat l’any 1401 com a senyor de la casa o força dels Gorgs, parròquia de Llers. No hem trobat cap més referència posterior.

Castell d’Hortal. Documentat des de finals del segle XI. L’any 1099 fou donat per Dalmau Berenguer de Quermançó al comte de Besalú Bernat III i aquest noble nomenà al seu donant com a castlà de la fortalesa. L’any 1128 el comte d’Empúries Ponç Hug arrabassà a Berenguer Renard aquest castell però li restituí tot seguit. A partir de l’any 1158 trobem al front d’aquest castell la família noble dels Hortal els quals mantingueren la possessió i l línia directa fins a principis del segle XVI. A partir d’aquesta data es perd la línia masculina i continuen com a titulars de la baronia els Sastre i Hortal i en extingir-se la línia directa foren succeïts pels Vilosa Climent i d’Hortal els quals els trobem citats entre mitjans del segle XVII i del segle XVIII.

Castell de Montmarí. Les escasses restes que encara queden d’aquest castell són situades prop del límit amb el terme de Pont de Molins. En el segle XII estava en mans de la Família de Montmarí. L’any 1313 n’era senyor Guillem Canadal de Montmarí i en 1444 pertanyia a Andreu de Biure, senyor del castell de Vilarig.

Castell de Sarraí. Les seves restes són encara visibles prop del mas de la Pujada entre els veïnats de la Vall i el dels Hostalets. Els seus senyors en el segle XIV eren els Sarraí, segurament originaris d’aquest castell però que en 1331 ja vivien a Cabanes i a mitjans del segle XV encara continuaven residint-hi. Posteriorment no trobem cap més dada fins el segle XVIII en que la família de Prats i Matas, coneguts botiflers primer residents a Figueres i posteriorment a Barcelona n’eren els propietaris i s’anomenaven barons de Sarraí . A l’única paret que encara avui resta d’aquest castell hi ha una làpida de pedra amb l’escut d’armes d’aquests darrers barons.

Maçanet de Cabrenys. Comtat de Besalú. La vila formà part de la batllia reial de Figueres des de la seva creació l’any 1294 i en forma part fins la seva extinció en el segle XIX. Aquesta pertinença a la jurisdicció reial no fou obstacle per que la vila comptés amb barons propis. A part del castells que hi havia a l’interior de la població dins el territori de la senyoria hi havia el castell de Cabrera. Les notícies més reculades sobre la senyoria de Maçanet daten de l’any 1148 el primer baró conegut fou Arnau de Maçanet. aquest personatge havia estat succeït l’any 1186 pel seu fill del mateix nom i cognom. En els temps posteriors perdem el rastre sobre la senyoria local i la següent noticia ja és de l’any 1221 en que Beatriu d’hortal deixà en testament al seu marit Pere d’Orriols entre d’altres coses la vall de Maçanet. El seu hereu fou Mascarós d’Hortal i aquest al seu torn pel seu fill que adoptà el nom d’Arnau de Cabrera ja que també era senyor del mateix nom situat dins el terme de Maçanet. Un seu germà i hereu de nom Simó de Cabrera es vengué la senyoria de Maçanet a Beatriu de Cabrenys, viuda del vescomte Dalmau de Rocabertí. La vila formà part de la baronia de Cabrenys entre els segles XIV i el XVI. L’any 1689 Francesc de Ros i Josepa de Ros i Sorribas es vengueren la senyoria de Maçanet a l’abadessa del convent de Sant Daniel de Girona les seves successores mantingueren la senyoria fins a principis del segle XIX.

Masarac. Comtat d’Empúries/vescomtat de Rocabertí. Sabem que al segle XV els vescomtes de Rocabertí tenien plena jurisdicció sobre Masarac. Segurament aquesta situació devia venir de molt abans i es devia allargar fins el segle XIX.

Vilarnadal. Aquest lloc compta amb castell propi i els seus senyors ho eren també els de la població. La notícia més reculada és de l’any 1388 en que consta que el senyor del poble era Bernat de Canadal. No retrobem cap més notícia fins l’any 1554 en que el baró local era Ponç de Malla. Un nou salt en el temps ens port al 1636 en que trobem ocupant aquest títol a Francesc de Cartellà i en l’any 1688 ho era Lluís de Cartellà Desbach i Descatllar

Mollet d’Empordà. Comtat d’Empúries/vescomtat de Rocabertí. L’any 1392 el donzell Berenguer Sord, de Vilanova de la Muga es va vendre a l’abat del monestir de Sant Quirc de Colera el lloc de Mollet pel preu de 25.000 sous. En els segles posteriors trobem els successors d’aquest abat exercint la baixa jurisdicció del lloc.

Mont-ras. Comtat de Girona. Consta que aquesta població pertanyia l’any 1280 a Sibil·la, vescomtessa de Bas. La possessió d’aquesta dama sobre el lloc fou curta ja que un document de l’any 1298 esmenta Mont-ras com a població sota la jurisdicció del priorat de Santa Anna de Barcelona. La població estava integrada dins el terme de Palafrugell. Aquest situació perdurà fins el segle XIX.

Navata. Comtat de Besalú. En el segle XI la baixa jurisdicció sobre aquesta vila l’exercia el llinatge dels Navata. La nissaga perdurà fins a mitjans del segle XIII. L’any 1190 el rei Alfons I donà en feu la vila de Peralada a Bernat de Navata i a la seva muller Ermessenda. L’any 1249 Ermessenda, filla d’Arnau de Navata es casà amb Dalmau de Rocabertí i d’aquesta manera Navata s’incorporà als extensos dominis de la família de Rocabertí. Navata fou la capital d’una baronia de la qual formaven a més part les poblacions de Espinavessa, la Palma i Ordis.

Canelles. L’única notícia que coneixem sobre la jurisdicció d’aquest petit lloc es de l’any 1347 en que consta que el noble Arnau de Palol era senyor de Canelles.

Ordis. Comtat de Besalú. Les úniques referències que fins ara tenim sobre la baixa jurisdicció d’aquesta vila ja són de la baixa edat mitjana en que la població formava part de la baronia de Navata els titulars de la qual eren els Rocabertí els quals en foren titulars fins l’extinció de la demarcació en el segle XIX.

Palafrugell. Comtat de Girona. Sembla que durant els segles de l’alta edat mitjana l’actual terme de Palafrugell estava sota la jurisdicció plena i directa dels comtes reis. L’any 1194 el rei Alfons el Cast va cedir els territoris dels actuals termes de Palafrugell i Mont-ras a l’orde del Sant Sepulcre i en 1250 es concretà que la senyoria pertanyia al priorat de Santa Anna de Barcelona. Aquesta subjecció es mantingué fins la desamortització del segle XIX.

Palamós. Comtat de Girona. El territori de l’actual terme de Palafrugell coincidia amb el del castell de Sant Esteve de Mar va pertànyer fins l’any 1277 al capítol de canonges de la catedral de Girona. En aquesta data el castell i el seu terme foren adquirits pel rei Pere II el qual fundà l’actual vila de Palamós. La població va restar sota la jurisdicció directa de la corona fins l’any 1484 en que creà el comtat de Palamós a favor de Galceran de Requesens els descendents d’aquest noble mantingueren la baixa jurisdicció fins el 1787 en que el rei Carles III recuperà la plena jurisdicció sobre la vila a canvi de cedir a Vicente Osorio que era el comte de torn el poble de Lloc Nou, situat al regne de Valencià.

Palau Santa Eulàlia. Comtat d’Empúries. Fou una població sota la jurisdicció directa del comte dins la batllia de Siurana.

Palau Sardiaca. La senyoria d’aquest lloc corresponia a l’ardiaca de Besalú. Els ardiaconats eren les divisions territorials dels bisbats al front de cadascú dels quals hi havia un diaca. Es donava la curiosa circumstància que malgrat estar dins el territori de l’ardiaconat d’Empúries la senyoria d’aquest llogarret pertanyia, com ja hem dit, al de Besalú.

Palau-sator. Comtat de Girona. .La població fou capital d’una petita baronia que coincidia amb els límits de l’actual terme municipal L’any 1338 la jurisdicció del lloc fou donat a la família Senesterra per part del rei Pere III. Els Senesterra vengueren la vila de Palau-sator a Arnau de Miquel. Els Miquel estigueren al front de la baronia fins el segle XVII. Posteriorment trobem al front de la baronia Elionor d'Agullana, la seva filla Magdalena, Martí de Sabater, primer marquès de Benavent i els seus successors en el títol: Francesc de Borja Ros, i el seu nét Martí de Riquer i de Comelles, que seria l'últim senyor de Palau-sator fins a mitjan del segle XIX.

Palau-saverdera. Comtat d’Empúries. Aquesta vila, com tantes poblacions empordaneses, comptà amb una nissaga de cavallers que portaven com a cognom el nom de la població els quals exerciren la baixa jurisdicció sobre el lloc. El baró d’aquesta família més reculat que hem trobat documentat és Bernat de Palau citat l’any 1130. A parti de 1216 trobem a Bernat Jutge t com a baró local, és molt possible que fos un membre més de la família de Palau que optà per utilitzar el cognom jutge, ja que també l’hem trobat esmentat com a Bernat de Palau. La nissaga del Jutje durà fins els anys noranta del segle XIII. A partir de l’any 1295 tornem a trobar el cognom Palau entre els senyors locals sense que sabem les causes concretes d’aquest canvi. L.’any 1312 en que era baró Ramon de Palau. L’any 1347 Sibil·la, filla de l’esmentat Ramon de Palau, aleshores ja difunt renuncià a la propietat del castell de Palau-saverdera en benefici del segon marit de la seva mare, Bernat de Senesterra . Un fill d’aquest personatge amb el mateix nom i cognom encara figura com a senyor de la població l’any 1371. Però aquest darrer baró sabem que morí prematurament aquell any i trobem la seva mare, la ja esmentada Sibil·la de PalauL’any 1411 el castell estava en mans de Ramon Sagarriga i en aquesta data li fou pres per la força per Joan de Vilamarí. Els seus descendents foren senyors del castell durant tot el segle XV (que fou reedificat en aquesta època)i primers anys del XVI. A mitjans del segle XVI la senyoria passà a mans de la família Vilarig i posteriorment als Lanuza que perduraren fins els primers anys del segle XIX. En el moment d’extingir-se el règim senyorial la baronia estava en mans dels Rabassa de Perellós.

Estany Bouós. Era un llogarret poblat dins el terme. Actualment s’ha perdut la memòria de la seva existència i de la seva ubicació. Pel nom cal situar-lo en la zona dels aiguamolls i per alguns detalls que deixa entreveure l’escassa documentació que l’esmenta podem deduir que era prop del límit amb el terme de Roses. Sabem que tenia un castell propietat d’una família noble que portava el cognom d’Estany Bouós i que era feudatària dels senyors del castell de Palau-saverdera. La notícia més reculada que hem trobat és de l’any 1331 en que consta que Pere Guillem d’Estany Bouós va rebre autorització per part per part de Ramon de Palau-saverdera per aixecar una força en aquest lloc. La següent referència ja és de l’any 1361 en que consta que l’esmentat Guillem Pere ja havia mort i que l’havia succeït Elisenda, la seva vídua. La darrera notícia que fins ara coneixem sobre la senyoria d’aquest indret és del 1450 en que consta que el senyor d’Estany Bouós es deia Pere de Camps, estava casat amb una tal Caterina i residien a la vila de Castelló d’Empúries.

Pals. Comtat d’Empúries. L’any 994 Ramon Borrell i Ermessenda, comtes de Barcelona feren donació de la torre de Pals i de l’església de Sant Pere al bisbe de Girona. Sembla que els prelats no gaudiren gaires anys de la senyoria ja que a començaments del segle XI trobem una dama que es deia Quíxol com a hereva de la senyoria de Pals que es casa amb un tal Gausfred i amb ells s’inicià la nissaga dels Pals. Un descendent seu, Bernat Gausbert de Pals es vengué el castell de “Mont Aspre” altrament dit de Pals al comte de Barcelona l’any 1065. La venda devia ser bastant teòrica ja que en la documentació posterior trobem el venedor com a propietari del castell si bé consta, això sí, com a feudatari dels comtes de Barcelona i els seus descendents també consten com a propietaris. En els segles següents els reis feren donació en diverses vegades del castell de Pals a diferents beneficiaris: En el 1190 Alfons I el donà a Ramon de Vilademuls. Posteriorment el rei Pere I cedí la vila i el castell de Pals de forma vitàlícia al vescomte de Turena. El 1230 fou donat per Jaume I a Bernat de Santa Eugènia. L’any 1311 el rei Jaume II incorporà de nou Pals a la corona. Deu anys més tard el bisbe i el capítol catedralici de Girona compraren Pals al rei, però pocs anys més tard fou recomprat pel monarca que el cedí a la seva esposa Elisenda de Montcada. L’any 1380 el rei cedí temporalment Pals al senyor de Cruïlles. Poc després trobem la vila reincorporada a la corona situació que sembla que ja no varià en els segles successius.

Parlavà. Comtat d’Empúries. L’any 1269 el comte Ponç Hug d’Empúries i el seu fill Huguet permutaren amb el bisbe de Girona Pere de Castellnou les jurisdiccions civils i criminals de Parlavà i d’altres poblacions veïnes, el dret de notaria de Rupià i la jurisdicció sobre els homes d’església de Fonolleres per la jurisdicció sobre Canet de Ter i Sant Iscle d’Empordà. A parti d’aquesta data trobem Parlavà formant part del patrimoni de la mitra gironina.

Fonolleres. El castell d’aquest lloc ja és esmentat l’any 1085 en un pacte signat entre els comtes d’Empúries i el del Rosselló. En aquella època el castell estava subinfeudat a la noble família de Fonolleres, senyors inferiors del lloc i feudataris dels comtes d’Empúries, els trobem citats a partir de l’any 1055 i fins el 1122. L’any 1163 eatava en mans del cavaller Guillem d’Oltrera qui en l’esmentada data llegà el castell als seus fills. Posteriorment (vers la primera meitat del segle XIV fou cetit pel comte d’Empúries al vescomte de Rocabertí amb la condició que hi residís si més no temporalment. Aquest castell i lloc foren recomprats pel comte d’Empúries Hug V (1269-1279)Aquest lloc i castell va pertànyer per un curt període de temps a la família de Rupià fins l’any 1268 en que Guillema de Rupià va se’l va vendre al bisbe Pere de Castellnou, parent seu juntament amb el castell i vila de Rupià. Des d’aleshores i fins l’extinció de les senyories va formar part dels dominis de la mitra de Girona

Pau. Comtat d’Empúries. L’any 1072 el comte d’Empúries renuncià a una part de la seva jurisdicció plena sobre Pau a favor d’un tal Berenguer Ramon el qual esdevingué el primer baró de Pau i els seu successors adoptaren el nom de la població. Els Pau donaren al país personatges molt destacats com a bisbes de Girona i com a navegants destacats a servei de la corona. Aquets barons en un principi residien a Pau, posteriorment es traslladaren al Rosselló on tenien importants possessions tot i que continuaren fent estades a la població. Francesc de Pau, personatge que morí l’any 1514 fou el darrer baró que portà aquest cognom. La següent tongada de barons locals portà el cognom de Rocabertí de Pau i que es mantingueren fins la primera meitat del segle XVIII. A partir de l’any 1756 trobem com a titulars de la senyoria els Cruïlles de Sitjar que es mantingueren fins a principis del segle XVIII. L’any 1803 trobem al front de la baronia Manuel Gaietà Amat, marquès de Castellvell. Els seus successors tot i perdre els drets senyorials sobre la població, mantingueren moltes propietats almenys fins els primers anys del segle XX.

Penardell. A l’indret de Penardell avui només hi ha un mas que porta aquest nom. En l’edat mitjana era un petit poblat dins la parròquia de Pau el qual comptava amb un monestir femení i amb un petit castell habitat pels Penardell, senyors del lloc. El primer membre d’aquesta nissaga del qual en tenim constància és Guillem Arnau de Penardell personatge que hem trobat documentat l’any 1185. Aquest llinatge s’emparentà amb els Pau l’any 1249 en que Ermessenda, filla Bernat de Penardell es casà amb Guillem de Pau i des de aleshores els barons de Pau també ho foren de Penardell.

Vilaüt. Aquest petit veïnat avui format per masies disperses també comptà amb el seu propi castell i els seus barons corresponents. Els Vilaüt foren senyors inferiors del lloc i els hem trobat documentats ocupant a aquesta senyoria entre els anys entre els anys 1271 i 1360. Entre aquesta darrera data i el 1422 trobem als Sagarriga com a senyors del castell. L’any 1451 era propietat de Berenguer de Palol. La darrera notícia que trobem sobre la jurisdicció del lloc és de l’any 1627 en que la potestat d’exercir la justícia criminal sobre el lloc era objecte de litigi entre el baró de torn Jeroni d’Anglesola i Blanes i el comte d’Empúries. De moment desconeixem el desenllaç d’aquest plet.