25/4/10

DUES LLINDES DE PEDRA DEL MAS TERRATS DE ROMANYÀ D’EMPORDÀ, TERME MUNICIPAL DE PONTÓS (ALT EMPORDÀ)




El mas Terrats es troba situat dins el terme municipal de Pontós, a l’extrem occidental d’aquest territori, prop del límit amb els termes de Navata i Vilademuls i del riu Fluvià. Està ubicat sobre una petita elevació del terreny d’uns 160 metres sobre el nivell del mar que domina un bell paisatge format pels petits turons poblats de bosc que separen les conques del Fluvià i la de l’Àlguema Pertany al lloc de Romanyà d’Empordà format per masies escampades que fins mitjans del segle XIX formà municipi propi. La seva església dedicada als sants Emeteri i Celdoni d’estil romànic del segles XI i XIII ha mantingut la consideració de parroquial fins els nostres dies tot i que avui les celebracions religioses que hi tenen lloc són escasses.

És un indret que ha estat poblat des de temps mol antics com ho demostra el jaciment pre-romà del mas Castellar, situat a poca distància del mas Terrats, la cronologia més reculada del qual es remunta almenys fins el segle VI abans de Crist. La primera referència escrita que coneixem del lloc de Romanyà és del 876 en un document de donació feta per Anna, filla del difunt comte Alaric d’Empúries als esposos Radulf i Ridlina . El segon esment correspon a l’any 899, data en la qual el rei franc Carles el Simple féu donació de l’església del lloc al seu vassall Esteve. A partir de l’any 1017 tenim documentat el domini del monestir de Sant Pere de Camprodon sobre el lloc . Aquest monestir estigué vinculat durant molts segles a Romanyà i molt particularment al mas Terrats com tindrem ocasió de comprovar més endavant. D’aquest mas tenim constància documental a partir de l’any 1323. Actualment l’edifici és destinat a hotel rural de luxe

L’edifici principal del mas Terrats és un gran casal de dimensions considerables. S’hi distingeixen dues etapes constructives. La part de migdia correspon al segles XVI i XVII, mentre la part de tramuntana pertany a una gran ampliació que tingué lloc en els primers anys del segle XVIII. S’han conservat algunes llindes amb dates incises d’aquests anys de la reforma.

L’element més vistós i més noble de l’edifici és una làpida rectangular de pedra numulítica de Girona que actualment fa les funcions de llinda d’una finestra situada en la part de migdia de la façana en el qual hi ha esculpits en relleu cinc escuts heràldics emmarcats per una motllura doble. Quatre d’aquestes ensenyes de dimensions més reduïdes ocupen cadascun dels angles. Mentre què l’espai central hi ha un escut de dimensions més grans inscrit en un quadrat emmarcat per un senzill bordó en el qual hi ha representats tres rocs, dos a dalt i un a baix. Pel que fa als escuts secundaris estan inserits dins d’uns quadrats sense vores. El que està situat a l’angle superior esquerre reprodueix un palau, amb portal i merlets. En el del costat superior dret hi ha un castell amb tres torres. El de baix a l’esquerre representa tres aus, dues a la part superior i una a la inferior. En el de l’angle inferior dret figuren tres estels de vuit puntes, dos d’ells a dalt i un a baix.

Aquesta peça originàriament no formava part d’aquest finestral, car la pedra amb que està feta és completament diferent que la dels brancals i l’ampit que són similars a les de la resta de finestres del segle XVIII, mentre què la làpida-llinda presenta caràcters gòtico-renaixentistes i és un treball molt més acurat que la de la part d’obra de la resta de la finestra que és molt més simple. A més la part inferior de la llinda presenta rastres d’haver estat anteriorment aparedada La datació d’aquesta làpida pot situar-se sense cap mena de dubte entre la segona meitat del segle XV i la primera del XVI i deu ser obra d’un picapedrer qualificat de la ciutat de Girona, lloc del qual com ja hem indicat prové la peça.

Pel que fa als símbols que s’hi representen no hi ha cap mena de dubte que pertanyen a la família Sarroca, senyors del castell de Palau-surroca situat en el terme de Terrades, del poble de Vilanant i durant alguns anys senyors del lloc de Romanyà. No sabem exactament quin és el període durant els quals els Sarroca foren senyors del poble. La data més reculada que coneixem de la vinculació d’aquesta família amb Romanyà és de l’any 1409. en què el bisbe de Girona autoritzà a enterrar dins l’església del lloc a Berenguer Roca. Cavaller que havia fundat el benefici de Santa Magdalena instituït en aquest temple . L’any 1430, el prelat gironí atorgà una nova llicència l’any 1430 per traslladar a l’interior de l’església la sepultura de Galceran Sarroca, cavaller que havia mort a França La darrera dada concreta que coneixem és què l’any 1525, en casar-se Isabel Beneta, filla de Benet de Sarroca Palau i d’Isabel de Sagarriga amb Cosme de Vallgornera va rebre com a dot les senyories de Vilanant i Romanyà. Tenint en compte què les armes dominants en els escuts són les dels Sarroca i Palau no és aventurat afirmar que aquesta pedra fou esculpida abans de l’any 1525.

Els escuts d’armes de la família Palau-Sarroca els trobàvem també a l’església parroquial de Terrades on abans de l’any 1939 hi havia una làpida sepulcral de Bernat de Palau, senyor del castell de Palau, mort l’any 1287 i en la qual es hi havia l’escut dels Palau, és a dir el mateix de l’angle superior esquerre de la làpida del mas Terrats . En uns capitells del segle XV apareixen sengles escuts d’aquesta família, en els quals els Sarroca havien succeït als Palau en la titularitat de la baronia i apareixen tres castells i tres rocs heràldics com ja trobem al mas Terrats . La representació de les armes heràldiques d’aquesta família més semblants a les del mas es troben a l’església del Carme de Peralada on hi ha la sepultura datada l’any 1433 de Gallarda, esposa de Pere Roca, membre de la família que ens ocupa en la qual figuren quatre escuts, dos dels quals són repetits i representen tres rocs cadascun; un altre escuts amb tres palaus i l’última d’aquestes ensenyes presenta un castell amb merlets i tres torres molt semblant a les del mas.

Pel que fa a la identificació dels símbols de les aus i de les estrelles que figuren en els escuts de la part inferior de la llinda no l’hem pogut establir amb seguretat amb cap cognom d’aquesta família. Els estels no es impossible que pertanyin a la família de Vallgornera, car com ja hem vist emparentaren els Sarroca com ja hem tingut ocasió de veure car sabem que alguna branca d’aquesta família de nobles usaren mitja estrella de vuit puntes en el seu escut.

Ja hem apuntat què la primera ubicació de la làpida del mas Terrats no és la que té actualment. Apart de les raons de tipus arqueològic que ja hem esmentat, cal tenir en compte què el mas en l’època en que fou feta la làpida estava sota el domini directe del monestir de Sant Pere de Camprodon, com ja hem dit, i no és lògic que si aquesta pedra fos llaurada expressament per aquest mas no figuri cap símbol d’aquesta casa religiosa. Tanmateix en aquesta època era del tot impensable que es col•loquessin escuts heràldics.

El lloc de procedència d’aquesta peça és sense cap mena de dubtes el castell de Romanyà, edifici que ha arribat a nosaltres molt desfigurat i reconstruït però que encara conserva segons Joan Badia fragments de mur datables en els segles XV o XVI , és a dir de la mateixa època que la làpida. El trasllat a l’emplaçament actual es degué produir en els primers anys del segle XVIII, època de la qual daten la resta d’elements constructius de la finestra. En aquell moment el castell ja devia fer temps que no era un edifici noble. Aleshores Romanyà pertanyia a la baronia de Creixell i el castell havia deixat d’exercir el paper de símbol de domini sobre el lloc, molt possiblement els Terrats varen extreure la làpida de les ruïnes del castell per donar més prestància al seu mas.

Un altre element arquitectònic que deu datar de la mateixa època que la llinda esculpida és el magnífic portal adovellat d’arc de mig punt i llargues dovelles de pedra ben treballada. El que no podem saber és si va ser construïda especialment o bé si es reaprofitada del castell o bé d’un altre lloc.

Una altra curiosa llinda situada a la façana de l’edifici del mas conté la inscripció AE MAR•A C•N PECADO CO^CEB•DA
. Una lectura precipitada pot induir a pensar que diu el contrari del que en realitat vol dir. La falta d’espai i l’estalvi de temps i de diners en la dura feina de picar la pedra varen obligar a abreviar el text que hom volia escriure i que no es altra cosa que la famosa jaculatòria Ave Maria sens pecat concebuda, escrita en un castellà macarrònic que en aquells moments es començava a imposar. Els traços d’algunes lletres són compartits amb els de les lletres següents i les “i” només són indicades amb el punt la lectura completa seria AVE MARIA CIN PECADO CONCEBIDA. Aquesta llinda porta a més incisa la data del 1701.

Antoni Egea

4 comentarios:

  1. Estic molt interessat en el llinatge Sarroca. He localitzat un document de Berenguer Sarroca del 1405 (lleugerament anterior al 1409 que documenta a l'estudi). Tanmateix també he localitzat un tal Antoni Sarroca del 1409. Sempre de Romanya. Per cert, molt bona feina !!

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies. Si us puc ajudar en alguna cosa ja m'ho direu

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Doncs agrairia bibliografía sobre els Sarroca, especialment dels més antics. Tanmateix informació d'un Más que crec existía anomenat Angelats, bé a Romanyà, bé a Pontós. Salutacions.

      Eliminar
  3. Arxiu Diocesà de Girona, Lletres, U-325, pàg. 83v. Benet sa Roca, senyor del castell de Palau Surroca, diposita 60 lliures a lluïció d'un censal del benefici de Sant Jaume d'Avinyonet (núm. 937), 6 novembre 1512
    Quaderns de la Revista de Girona, nº 92, “Vilanant”, pàgines 12-13. Geneologia dels Sarroca
    Elionor Sarroca fou abadessa del monestir de Sant Feliu de Cadins entre els anys 1462 i 1467. Narcís Puigdevall “Història de la comunitat cistercenca de Cadins” pàg. 170
    Descripció de la làpida sepulcral de Gallarda, esposa de Pere Sarroca, any 1433. Miguel Golobardes “El convento del Carmen de Peralada”, pàg. 77
    Berenguer ça Roca, donzell era senyor de la casa o força anomenada d’en Roca de Romanyà, any 1400. Arxiu Històric de Girona, Protocols de Castelló, vol. 547, pàg. 41r
    Per altra banda no he trobat cap cognom o mas Angelats ni a Pontós ni a Romanyà

    ResponderEliminar