SAGRERES I CELLERES MEDIEVALS A LES COMARQUES GIRONINES

Dins el marc del moviment anomenat “Pau de Déu” que s’estengué per Europa durant l’alta edat mitjana que intentava buscar períodes i espais de pau i seguretat dins un context general inestable i convuls, sorgiren a la Catalunya Vella a partir del segon quart del segle XI les sagreres o espais sagrats a l’entorn de les esglésies que en general amidaven trenta passes. Dins aquest perímetre d’immunitat i seguretat hi havia el cementiri i a més alguna casa i cellers on es guardaven les collites de les masies situades fora d’aquest recinte.

El fet que en les sagreres es concentressin els cellers féu que també fossin anomenades celleres. Amb el temps algunes d’aquestes celleres s’anaren fortificant. A partir del segle XII neixen uns petits nuclis urbans fortificats a l’ombra d’alguns castells i que per similitud quant a la protecció i la seguretat amb els poblats eclesials també passen a anomenar-se celleres. A mitjans del segle XII, ja trobem celleres d’església i celleres de castell de manera que avui quan les trobem citades en els documents de l’època es fa difícil discernir a quin dels dos grups pertanyien.

A la baixa edat mitjana les celleres responien sempre a un lloc de poblament concentrat. A partir d’aquesta premisa les eclesiàstiques que tenien l’origen en les sagreres n’hi havia de fortificades o mig fortificades i n’hi havia que no ho estaven. Moltes celleres incluïen dins el seu perímetre l’església i el castell i es fa difícil saber-ne l’origen Pel que fa a les dels castells estaven sempre emmurallades i sovint comparteixen la denominació de cellera amb la de “força”.

A continuació veurem un llistat de 111 sagreres i celleres de les Comarques Gironines ordenades cronològicament (que no pretèn de cap manera ser exhaustiu) i un mapa de situació. Les principals fonts d’informació que hem utilitzat són els repertoris de lArxiu Diocesà de Girona que confeccionà l’enyorat mossèn Josep Maria Marquès, de la tesi d’Elvis Mallorquí “Parròquia i societat rural al Bisbat de Girona, segles XIII i XIV”; del llibre “Les sagreres a la Catalunya medieval”, escrit per Víctor Farias, Ramon Martí i Aymat Catafau; de notícies esparses procedents de diverses publicacions i d’altres són inèdites fruit de la receca de l’autor als arxius. Les sagreres són numerades amb tinta vermella. Cliqueu sobre la imatge del mapa per engrandir-lo.


1.- Vallmala, sagrera, 1029
2.- Cruïlles, sagrera de Santa Eulàlia, 1035
3.- Corts, sagrera, 1039.
4.- Delfià, 1043, sagrera
5.- Sant Miquel de Fluvià. Zona d’immunitat delimitada per creus, 1045
6.- Queixàs, sagrera, 1046
7.- Llambilles, sagrera, 1046.; cellera de Sant Cristòfol, 1196.
8.- Gualta, sagrera, 1047
9.- Espasens (Fontcoberta), sagrera, 1049
10.-Navata, sagrera, entre 1054 i 1072
11.-Fenals, sagrera 1063
12.-Sant Joan Sescloses, 30 passes d’immunitat delimitats per creus, 1064
13.- Foixà,sagrera, 1064; 1375, cellera
14.- Sant Sadurní de l’Heura, 2 sagrers, 1064; , cellera, 1368
15.-Riudellots de la Selva, cases i sagrers al voltant de l’església, 1064, cellera 1369
16.- Corçà, sagrera, 1065 i 1105. cellera, 1182
17.- Vilabertran, 30 passes d’immunitat, 1069
18.- Rupià, masos que hi ha en el circuit de l’església, 1071
19.- Les Olives (Peralada), sagrera, 1073
20.- Vilobí d’Onyar, sagrer a la sagrera de Santa Margarida. a. 1074
21.- San Pere dels Vilars, sagrera, 1075-1079
22.- Castell d’Aro, sagrera, 1078
23.- Lloret de Mar. Sagrera, cementiri de 30 passes, 1079
24.- Cervià de Ter, sagrer 1084; cellera, 1245
25.- Borrassà (sagrera de Santa Eulàlia), 1085
26.- Sant Julià de Ramis, sagrera 1087
27.- Ravos del Terri, sagrer 1096, cellera 1292
28.- Salelles, cellers a la sagrera, 1094
29.- Cruïlles, sagrera o salvetat del monestir, 1100, pp
30.- Celrà. Sagrera, 1104
31.- Darnius, 30 passes d’immunitat, 1105
32.-La Bisbal, sagrera, 1112
33.- Figueres, masos a la cellera, 1135
34.- Borgonyà, sagrera, 1143
35.- Colomers, sagrera i salvetat, 1155
36.- Aiguaviva, “santa cellera”, 1155
37.- Montfullà (Bescanó), cellera, 1174
38.- Bordils, sagrera, 1197
39.- Maçanet de la Selva, casa a la cellera de Sant Llorenç 1194, casa a la sagrera, 1243
40.- Sant Andreu Salou, cellera o sagrera, 1200 (ca)
41.- Santa Llogaia de Terri. Sagrers 1202, cellera 1287
42.- Monells, cellera, (ca) 1220
43.- Pincaró, cellera, 1226
44.- Lligordà, sagrera, 1231
45.- Cistella, cellera, 1233
46.- Vilafant, cellera, 1242
47.- Vidreres. Cellera, 1245
48.- Requesens, cellera del castell,1245
49. Segaró, sagrera, 1248
50.- Sant Julià de Llor, sagrera, 1252
51.- Juià, casa a la cellera, 1253
52.- Vilamalla, cellera, 1259
53.- Serinyà. Sagrera, 1268
54.- Ollers, construcció casa a la cellera. 1271
55.- Cassà de la Selva, sagrera, 1275; cellera 1288
56.- Les Escaules, sagrera amb cellers, 1279
57.- Vilavenut, cases a la sagrera. 1284
58.- Vilanat, cellera, 1294
59.- Riudellots de la Creu, cellera, 1297
60.- Torroella de Montgrí, cellera, vers 1298
61.- Mont-ras, 1301
62.- Llorà, 1302
63.- Viladasens, cellera, 1305
64.- Palafrugell, cellera, 1307
65.- Sant Feliu de Pallarols, cellera 1310
66.- Vilert, Cellera, 1311
67.- Pau, cellera, 1312
68.- Campllong, cellera 1314
69.- Santa Pellaia, cellera, 1315
70.- Tordera, sagrera, 1316
71.- L’Esparra, cellera, 1321
72.- Llampaies, cellera, 1321
73.- Montagut (Sant Julià de Ramis), cellera, 1322
74.- Montnegre, cellera, 1325
75.- Santa Coloma de Farners , cellera, 1326
76.- Palau-sator, cellera castral, 1326
77.- Maià de Montcal, cellera, 1327
78.- Begur, 1328, cellera
79.- Agullana, cellera, 1332
80.- Maçanet de Cabrenys, cellera, 1335
81.- Sant Pol de la Bisbal, cellera, 1335
82.- Dosquers, cellera, 1337
83.- Fitor, cellera, 1337
84.- Calabuig, cellera o barri o burg del castell. 1339
85.- Fontcoberta, cellera, 1339
86.- Sidillà. Cellera. 1340
87.- Porqueres, cellera, 1343
88.- Constantins (Sant Gregori) cellera, 1351
89.- Espinavessa, cellera, 1356
90.-Sant Climent de Peralta, cellera, 1356
91.- Medinyà, cellera, 1358
92.-Vilobí d’Onyar, cellera, 1359
93.- Sant Jordi Desvalls, cellera, 1362
94.- Palau-saverdera., cellera, 1363
95.- Cassà de Pelràs, cellera, 1374
96.-Llers, cellera del castell superior, 1375
97.-Sant Ciprià dels Alls, cellera, 1380
98.- Orriols, cellera, 1381
99.-Calonge, 1389, cellera
100.- Mieres, cellera, 1404
101.- Garriga de Peralada, cellera del castell, 1424
102.- Ordis, cellera, 1443
103.-La Cellera de Ter. 1447 (primer esment d’aquesta población amb el nom actual)
104.-Ultramort, cellera, 1481
105.- La Vajol, cellera, 1496
106.- Bescanó, 1497, cellera
107.- La Pera, cellera, 1503
108.- Sils, cellera, 1517
109.- Sant Dalmai, cellera, 1564
110.- Tonyà, 1618, cellera
111.- Avinyonet, carrer de la Cellera, 1662

ELS PRIMERS DOS SEGLES DE VIDA DEL CARRER NOU DE FIGUERES

Llinda de pedra de la casa número 18 del carrer datada l’any 1591, una de les primeres construïdes en aquest sector.
Llinda de pedra datada l’any 1701. Correspon a la casa situada al número 37 i en aquella época era habitada per Joan Vidal, mestre de cases i la seva familia.


Durant tota l’edat mitjana la vila de Figueres quedava tancada dins el clos de les seves muralles. Fora d’aquest recinte no hi havia pràcticament cap edifici. A finals del segle XV i a començaments del XVI comencen a sorgir tímidament les primeres construccions extramurs. En el sector del que avui és carrer Nou, aleshores camí ral de Girona, és l’hospital de Sant Llàtzer destinat a atendre el malalts infecciosos o mesells i que hem trobat citat per primera vegada l’any 1528 en un document pel qual el bisbe de Girona donava permís per demanar caritat destinada al sosteniment de la institució. L’establiment només comptava amb dos llits l’any 1557 i amb tres el 1566.
Les primeres cases particulars que hem trobat citades són de l’any 1562. En 1593 aquesta petita aglomeració urbana ja és esmentada com a barri i el 1593 es anomenada amb el nom de raval dels Mesells. Un any més tard en un testament el notari fa constar que l’escriptura havia estat redactada “en la pròpia casa del testador, situada en lo carrer Nou, vulgarment dit de Sant Làtzer”. La utilització del nom actual del carrer té, doncs, almenys una antiguitat de 310 anys si bé no és l’única denominació que ha tingut. L’any 1610 es anomenat carrer de Sant Baldiri. Hem de tenir en compte que en aquella època els vials no tenien nom oficial i no sempre hi havia unanimitat a l’hora d’esmentar-los.
Les primeres cases documentades eren totes situades al costat dret del carrer (els dels números parells) i eren situades a l’alçada de l’actual plaça de la font Lluminosa. El que ara es cantonada amb la Rambla, encara era ocupada l’any 1596 per una era, però l’any 1610 aquest terreny ja estava edificat. Al altra costa de carrer (actual cantonada amb Caamaño) hi havia en 1600 unes adoberies o obradors on es transformaven les pells, aquesta indústria encara es mantenia en aquest lloc l’any 1698. En un primer moment aquest costat de carrer fins a la cantonada amb el de la Rutlla restà sense urbanitzar.
L’any 1608 es produí la donació per part d’Úrsula de Vilanova i Roca d’uns terrenys situats entre el nostre carrer el camí de la Rutlla i el de Castelló per tal de traslladar el vell hospital del carrer de la Jonquera que s’havia quedat petit i obsolet. La construcció del nou edifici fou molt lenta i dificultosa. Hi ha un seguit d’autoritzacions dels successius bisbes de Girona datades els anys 1619, 1629 i 1638 per destinar part de les rendes de l’almoina comuna de la vila per la construcció del nou edifici.
A partir de l’any 1699 s’inicià una important parcel•lació de terrenys promoguda per l’esmentat hospital situats entre el carrers Nou, Castelló, Vellaire i Sant llàtzer. La urbanització d’aquestes illes de cases culminà l’any 1734.
Al costat contrari de carrer (el dels números parells) la construcció de cases progressava d’una manera més lenta. L’any 1752 el propietari d’uns terrenys que limitaven amb les últimes cases situades en aquest sector els vengué en pública subhasta amb la condició que fossin edificats.
La següent promoció a gran escala que tenim constància és la que promogué a partir de l’any 1786 Maria Antònia Coll i Isern, esposa de Francesc Coll, pagès de Roses que promogué la parcel•lació del territori anomenat Clot d’en Vinyoles i que anava dels actuals carrers Sant Llàtzer fins el de Clerch i Nicolau. Fins no fa gaires anys la família Coll de Roses tenia una casa dins aquest sector. Molts dels adjudicataris de terrenys per edificar cases exercien oficis relacionats amb el trànsit del camí ral com traginers, esquiladors i ferrers.
En acabar el segle XVIII les cases arribaven fins a poc més del trencant del carrer Sant Llàtzer en direcció a Girona en els dos costats del carrer. En el primer recompte de població que coneixem de Figueres per carrers datat l’any 1812 consta què al carrer Nou hi vivien 307 persones distribuïdes en 113 cases. Al llarg del segle XIX aquest vial experimentà una considerable expansió de la seva superfície construïda que no detallarem aquí per que aquest fet queda fora de l’abat d’aquest breu article.

Antoni Egea

DUES LLINDES DE PEDRA DEL MAS TERRATS DE ROMANYÀ D’EMPORDÀ, TERME MUNICIPAL DE PONTÓS (ALT EMPORDÀ)

El mas Terrats es troba situat dins el terme municipal de Pontós, a l’extrem occidental d’aquest territori, prop del límit amb els termes de Navata i Vilademuls i del riu Fluvià. Està ubicat sobre una petita elevació del terreny d’uns 160 metres sobre el nivell del mar que domina un bell paisatge format pels petits turons poblats de bosc que separen les conques del Fluvià i la de l’Àlguema Pertany al lloc de Romanyà d’Empordà format per masies escampades que fins mitjans del segle XIX formà municipi propi. La seva església dedicada als sants Emeteri i Celdoni d’estil romànic del segles XI i XIII ha mantingut la consideració de parroquial fins els nostres dies tot i que avui les celebracions religioses que hi tenen lloc són escasses.

És un indret que ha estat poblat des de temps mol antics com ho demostra el jaciment pre-romà del mas Castellar, situat a poca distància del mas Terrats, la cronologia més reculada del qual es remunta almenys fins el segle VI abans de Crist. La primera referència escrita que coneixem del lloc de Romanyà és del 876 en un document de donació feta per Anna, filla del difunt comte Alaric d’Empúries als esposos Radulf i Ridlina . El segon esment correspon a l’any 899, data en la qual el rei franc Carles el Simple féu donació de l’església del lloc al seu vassall Esteve. A partir de l’any 1017 tenim documentat el domini del monestir de Sant Pere de Camprodon sobre el lloc . Aquest monestir estigué vinculat durant molts segles a Romanyà i molt particularment al mas Terrats com tindrem ocasió de comprovar més endavant. D’aquest mas tenim constància documental a partir de l’any 1323. Actualment l’edifici és destinat a hotel rural de luxe

L’edifici principal del mas Terrats és un gran casal de dimensions considerables. S’hi distingeixen dues etapes constructives. La part de migdia correspon al segles XVI i XVII, mentre la part de tramuntana pertany a una gran ampliació que tingué lloc en els primers anys del segle XVIII. S’han conservat algunes llindes amb dates incises d’aquests anys de la reforma.

L’element més vistós i més noble de l’edifici és una làpida rectangular de pedra numulítica de Girona que actualment fa les funcions de llinda d’una finestra situada en la part de migdia de la façana en el qual hi ha esculpits en relleu cinc escuts heràldics emmarcats per una motllura doble. Quatre d’aquestes ensenyes de dimensions més reduïdes ocupen cadascun dels angles. Mentre què l’espai central hi ha un escut de dimensions més grans inscrit en un quadrat emmarcat per un senzill bordó en el qual hi ha representats tres rocs, dos a dalt i un a baix. Pel que fa als escuts secundaris estan inserits dins d’uns quadrats sense vores. El que està situat a l’angle superior esquerre reprodueix un palau, amb portal i merlets. En el del costat superior dret hi ha un castell amb tres torres. El de baix a l’esquerre representa tres aus, dues a la part superior i una a la inferior. En el de l’angle inferior dret figuren tres estels de vuit puntes, dos d’ells a dalt i un a baix.

Aquesta peça originàriament no formava part d’aquest finestral, car la pedra amb que està feta és completament diferent que la dels brancals i l’ampit que són similars a les de la resta de finestres del segle XVIII, mentre què la làpida-llinda presenta caràcters gòtico-renaixentistes i és un treball molt més acurat que la de la part d’obra de la resta de la finestra que és molt més simple. A més la part inferior de la llinda presenta rastres d’haver estat anteriorment aparedada La datació d’aquesta làpida pot situar-se sense cap mena de dubte entre la segona meitat del segle XV i la primera del XVI i deu ser obra d’un picapedrer qualificat de la ciutat de Girona, lloc del qual com ja hem indicat prové la peça.

Pel que fa als símbols que s’hi representen no hi ha cap mena de dubte que pertanyen a la família Sarroca, senyors del castell de Palau-surroca situat en el terme de Terrades, del poble de Vilanant i durant alguns anys senyors del lloc de Romanyà. No sabem exactament quin és el període durant els quals els Sarroca foren senyors del poble. La data més reculada que coneixem de la vinculació d’aquesta família amb Romanyà és de l’any 1409. en què el bisbe de Girona autoritzà a enterrar dins l’església del lloc a Berenguer Roca. Cavaller que havia fundat el benefici de Santa Magdalena instituït en aquest temple . L’any 1430, el prelat gironí atorgà una nova llicència l’any 1430 per traslladar a l’interior de l’església la sepultura de Galceran Sarroca, cavaller que havia mort a França La darrera dada concreta que coneixem és què l’any 1525, en casar-se Isabel Beneta, filla de Benet de Sarroca Palau i d’Isabel de Sagarriga amb Cosme de Vallgornera va rebre com a dot les senyories de Vilanant i Romanyà. Tenint en compte què les armes dominants en els escuts són les dels Sarroca i Palau no és aventurat afirmar que aquesta pedra fou esculpida abans de l’any 1525.

Els escuts d’armes de la família Palau-Sarroca els trobàvem també a l’església parroquial de Terrades on abans de l’any 1939 hi havia una làpida sepulcral de Bernat de Palau, senyor del castell de Palau, mort l’any 1287 i en la qual es hi havia l’escut dels Palau, és a dir el mateix de l’angle superior esquerre de la làpida del mas Terrats . En uns capitells del segle XV apareixen sengles escuts d’aquesta família, en els quals els Sarroca havien succeït als Palau en la titularitat de la baronia i apareixen tres castells i tres rocs heràldics com ja trobem al mas Terrats . La representació de les armes heràldiques d’aquesta família més semblants a les del mas es troben a l’església del Carme de Peralada on hi ha la sepultura datada l’any 1433 de Gallarda, esposa de Pere Roca, membre de la família que ens ocupa en la qual figuren quatre escuts, dos dels quals són repetits i representen tres rocs cadascun; un altre escuts amb tres palaus i l’última d’aquestes ensenyes presenta un castell amb merlets i tres torres molt semblant a les del mas.

Pel que fa a la identificació dels símbols de les aus i de les estrelles que figuren en els escuts de la part inferior de la llinda no l’hem pogut establir amb seguretat amb cap cognom d’aquesta família. Els estels no es impossible que pertanyin a la família de Vallgornera, car com ja hem vist emparentaren els Sarroca com ja hem tingut ocasió de veure car sabem que alguna branca d’aquesta família de nobles usaren mitja estrella de vuit puntes en el seu escut.

Ja hem apuntat què la primera ubicació de la làpida del mas Terrats no és la que té actualment. Apart de les raons de tipus arqueològic que ja hem esmentat, cal tenir en compte què el mas en l’època en que fou feta la làpida estava sota el domini directe del monestir de Sant Pere de Camprodon, com ja hem dit, i no és lògic que si aquesta pedra fos llaurada expressament per aquest mas no figuri cap símbol d’aquesta casa religiosa. Tanmateix en aquesta època era del tot impensable que es col•loquessin escuts heràldics.

El lloc de procedència d’aquesta peça és sense cap mena de dubtes el castell de Romanyà, edifici que ha arribat a nosaltres molt desfigurat i reconstruït però que encara conserva segons Joan Badia fragments de mur datables en els segles XV o XVI , és a dir de la mateixa època que la làpida. El trasllat a l’emplaçament actual es degué produir en els primers anys del segle XVIII, època de la qual daten la resta d’elements constructius de la finestra. En aquell moment el castell ja devia fer temps que no era un edifici noble. Aleshores Romanyà pertanyia a la baronia de Creixell i el castell havia deixat d’exercir el paper de símbol de domini sobre el lloc, molt possiblement els Terrats varen extreure la làpida de les ruïnes del castell per donar més prestància al seu mas.

Un altre element arquitectònic que deu datar de la mateixa època que la llinda esculpida és el magnífic portal adovellat d’arc de mig punt i llargues dovelles de pedra ben treballada. El que no podem saber és si va ser construïda especialment o bé si es reaprofitada del castell o bé d’un altre lloc.

Una altra curiosa llinda situada a la façana de l’edifici del mas conté la inscripció AE MAR•A C•N PECADO CO^CEB•DA
. Una lectura precipitada pot induir a pensar que diu el contrari del que en realitat vol dir. La falta d’espai i l’estalvi de temps i de diners en la dura feina de picar la pedra varen obligar a abreviar el text que hom volia escriure i que no es altra cosa que la famosa jaculatòria Ave Maria sens pecat concebuda, escrita en un castellà macarrònic que en aquells moments es començava a imposar. Els traços d’algunes lletres són compartits amb els de les lletres següents i les “i” només són indicades amb el punt la lectura completa seria AVE MARIA CIN PECADO CONCEBIDA. Aquesta llinda porta a més incisa la data del 1701.

Antoni Egea

DRETS JURISDICCIONALS A SANT PERE PESCADOR AL SEGLE XIV

Article publicat originalment a La Gola, butlletí municipal de Sant pere Pescador, nº 30, segona etapa, juny del 2008

Pergamí datat l'any 1330 pel qual l'infant Pere, comte d'Empúries als habitants de Sant Pere Pescador el privilegir de tenir notaria i escrivania pròpia (imatge de llibre Sant Pere Pescador, de Marisa Roig Simon, Quaderns de la Revista de Girona, vol. 99, Diputació de Girona/Caixa de Girona, Girona 2002, pàg. 17)

Des de que tenim constància escrita de l’existència de Sant Pere Pescador fins l’abolició del règim senyorial en la primera meitat del segle XIX, el nostre poble formà part del comtat d’Empúries que era un dels molts comtats independents sorgits en l’actual territori català després de la conquesta franca. També fou l’últim d’aquests territoris en integrar-se a la Catalunya unificada.

Dins del comtat d’Empúries (com també passava en els territoris sota domini reial) hi havia per una banda poblacions sobre les quals el comte tenia jurisdicció directa i total les quals subsistien amb altres llocs on tot i respectant l’autoritat superior dels comtes hi havia uns barons que ostentaven la senyoria inferior.

Sant Pere fou des del segle X fins i el primer quart del segle XIV un lloc que depenia de l’autoritat exclusiva del comte d’Empúries. Els interessos del nobles emporitans al nostre poble estaven representats per un batlle. El càrrec de batlle comportava governar en nom del comte, procurar que s’apliquessin les lleis locals i del comtat i recaptar els impostos que corresponien a la hisenda comtal.

El primer batlle santperenc del qual coneixem el nom fou Ramon de Banch el qual fou nomenat amb data de 22 d’agost de 1290 Pel comte Ponç Hug d’Empúries. El càrrec era vitalici i hereditari i el titular tenia unes certes prerogatives i salari. L’any 1326 la batllia encara estava en mans de la mateixa família. El 12 d’agost d’aquell any el comte d’Empúries l’infant Pere, fill del rei Jaume II de Catalunya-Aragó ratificà a Bernat de Banchs en el càrrec de batlle de Sant Pere Pescador i als seus descendents amb les mateixes condicions que ho havia fet el seu predecessor(1).

Entre les prerrogatives dels comtes hi havia el dret d’establir escrivanies públiques el mateix infant Pere que acabem d’esmentar en concedí una a la nostra vila el document de concessió porta la data de 23 de març de 1330 i la adjudica a Pere Mateu, escrivent de la vila de Castelló d’Empúries(2). Segurament la creació d’aquesta escrivania tenia relació amb un augment demogràfic que a nivell general es produí a Catalunya fins l’any 1333. Abans de l’obertura d’aquesta oficina els veïns de la vila s’havien de desplaçar a Castelló per fer les seves escriptures públiques. A partir d’aleshores era l’escrivent que venia a Sant Pere periòdicament a fer la seva feina.

A partir de l’any 1310 s’instal·len a Viure a Sant Pere el noble Ponç de Caramany i la seva esposa Elionor de Requesens. Els dos cònjuges provenien de famílies considerablement poderoses dins la petita noblesa de les nostres comarques(3). En un principi aquesta família no sembla que tingués interessos i propietats excessivament importants a la població però vers la meitat d’aquesta centúria ja trobem, com verem tot seguit, els Caramany com a barons de Sant Pere sotmesos a l’autoritat superior dels comtes d’Empúries.

De moment no podem determinar de quina manera els Caramany esdevingueren els nous senyors locals. Segurament deuen tenir molt a veure les dificultats ecònomiques que patí la hisenda comtal vers mitjans de segle XIV que els obligà a vendre’s una part de seu patrimoni per fer front als nombrosos deutes. És molt probable que la jurisdicció sobre Sant Pere i totes o moltes de les rendes que tenien els emporitans sobre la nostra vila fossin adquirides pels Caramany.

El cert és que l’any 1353 ja trobem a Francesc de Caramany exercint com a senyor de Sant Pere. En aquesta data és feu una recaptació d’un tribut general al comtat d’Empúries pel qual les diferents poblacions del comtat pagaven una quantitat fixa de diners que havia de pagar cada persona adulta. Aquesta quantitat variava segons les poblacions. En el cas de Sant Pere la quantitat a pagar era de 16 diners. Del total de la recaptació, dos terços corresponien al comte i el terç restant a Francesc de Caramany(4).

La recaptació presentà irregularitats Guillem Vermell, el recaptador local del comte declarà que hi havia a la població 141 persones i presentà una liquidació corresponent a aquest nombre de veïns un cop deduïda la part que corresponia en Caramany. El cert és què els responsables de la hisenda comtal s’adonaren que s´havia fet frau i al cap de pocs dies es fa una nova recaptació. El cobrador local havia estat substituït Berenguer Monera, capellà el qual declara que a la vila hi havia 165 persones i liquida als representants del comtat per aquest nombre d’habitants(5). En aquest ocasió els Caramany no reberen el terç que els hauria pertocat la qual cosa fa sospitar que estaven implicats en el frau.

Les relacions entre aquesta família i els comtes no milloraren en els anys successius. L’any 1391 les dues parts pledejaren sobre la percepció dels drets de pesca al nostre terme. Sis anys més tard mantingueren un plet sobre dret i jurisdicció al municipi. En aquesta ocasió sabem què la sentència fou favorable als Caramany

---

[1] Arxiu comtat Empúries

[2] Id., Id.

[3] ROIG SIMON, M. Sant pere Pescador. Quaderns de la Revista de Girona, nº 99, Diputació de Girona/Caixa de Girona, Girona, 2002, pàg. 14.

[4] Arxiu Històric de Girona, Secció Notarial, Protocols de Castelló d’Empúries, vol. 435, pàg. 74v

[5] Id., Id., Id., Id., pàg. 75v

LA CELLERA FORTIFICADA DE PALOL DE REVARDIT (PLA DE L’ESTANY)

El fenomen de les celleres medievals a les comarques gironines respon a diverses realitats i models que a hores d’ara encara no han estat estudiats, ni classificats, ni inventariats sobretot pel que fa a la baixa Edat Mitjana.
A Palol de Revardit queden importants restes d’una cellera o força fortificada centrada en l’església parroquial el perímetre de la qual coincideix de manera aproximada amb les trenta passes d’immunitat eclesiàstica de les sagreres. Es conserven en diversos indrets fragments de muralla de base atalussada i restes de torres. A la part de ponent del recinte hi ha el castell de la població que ha mantingut bastant bé la seva estructura dels segles XV i XVI, però que ja esta documentat l’any 1075 i per tant sabem que ja en aquella època quedava dins l’espai de la sagrera. Actualment aquest edifici està en fase de restauració. L’església és una construcció romànica del segle XII amb diversos afegitons posteriors i encara conserva el cementiri annex.
Segurament moltes de les celleres empordaneses seguien si més no en part aquest model tant característic i relativament ben conservat d’aquesta població del Pla de l’Estany.

UN DOCUMENT SOBRE CAPMANY ANTERIOR A L’ANY 1000

Article publicat al programa de festa major de Capmany de l'any 2005




L'església de Capmany en una imatge dels darrers anys del segle XIX (Biblioteca Pública Fages de Climent de Figueres. Album Rubaudonadeu))

UN DOCUMENT SOBRE CAPMANY ANTERIOR A L’ANY 1000
Quan l’any 1995 Marisa Roig i el que subscriu aquest article publicàrem el Quadern de la Revista de Girona dedicat a Capmany vàrem situar l’any 1062 com la del document més antic que es coneixia aleshores sobre el nostre poble. Cal dir que aquesta primera referència escrita era força tardana si la comparem amb la de la majoria de poblacions de les nostres terres, les quals surten ja esmentats en documents dels segles IX i X. Evidentment la inexistència de documentació coneguda no pressuposa de cap manera que un determinat lloc no existís sinó que és molt més probable què les escriptures que el citaven s’hagin perdut o bé què encara no hagin estat localitzades.

Enguany tindrem ocasió de repassar un document datat l’any 925 referent a Capmany que fins fa ben poc havia passat desapercebut pels historiadors el qual ens permet recular en 137 anys la memòria històrica de la vila. L’escriptura original no s’ha conservat però la coneixem a través de dues còpies fetes per l’historiador i jurista perpinyanès Francesc de Fossà l’any 1786 d’un cartoral del monestir de Sant Pere de Rodes datat el segle XIV que no ha arribat a nosaltres. Una d’aquestes còpies es conserva a la Biblioteca Nacional de París i l’altra a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Perpinyà. El text ha estat recentment publicat en un dels volums que edita l’Institut d’Estudis Catalans .

Val a dir què el fet que aquest escrit hagi arribat a nosaltres després de passar per dues transcripcions fa que hi hagi alguns errors en la còpia i fins i tot es dubtós què el nom de “Campomes” que es emprat per referir-se a Capmany sigui el que figurava en l’escriptura original. Pensem que són textos de difícil lectura. Per altra banda la referència a diversos indrets del terme no deixen cap lloc al dubte que es tracta del nostre poble.

L’objecte d’aquest document és la venda per part del comte Gausbert d’Empúries i la seva esposa la comtessa Adelaida a un tal Bladelguer d’una gran propietat situada a Capmany. Una part d’aquest latifundi la posseïa el comte per herència del seu pare i una altra part l’havia adquirida per compra, la part de la comtessa provenia de la desena o onzena part del seu dot matrimonial. El preu de la transacció fou de 300 sous. Els límits de la finca eren: a orient amb el rec de les Arenes o riera de Torrelles i continuava fins als llinars que hi havia a Vilarnadal, a migdia amb el puig anomenat Sivenrell (“Sivenrello”) i amb la roca Cagalera, a ponent amb els llocs anomenats Trepadors i Castirells (“Trepadorio vel ipso Castellarilio” i amb el camí que transcorria per unes corts, i a tramuntana amb el camí que discorria a través dels Estanys i arribava fins el coll.

El primer que sorprèn d’aquest document és la propietat de la gran finca per part del comte d’Empúries. Cal tenir present què, en principi, el territori de Capmany tal i com figura en tots els documents posteriors no formava part del comtat emporità sinó que era del comtat o “pagus” de Peralada i aquesta circumstància no figura enlloc de l’escriptura que tractem.

En aquells moments Capmany no era una població, sinó què era un alou, és a dir un gran latifundi, segurament centrat en un mas situat en el mateix lloc on avui hi ha la vila. En qualsevol cas no s’esmenta cap casa ni mas. En canvi són citats corts, horts i estanys. En una altra part del text consta que hi havia terres cultes i incultes.

El topònim “Campomes,” és possible que no hagi estat ben transcrit. Tot i així sembla que l’arrel del nom del nostre poble és “Camp” i no pas “Cap”. Alguns del altre noms de lloc del terme municipal que figuren en aquest diploma han arribat a nosaltres: ribera de Torrelles, roca Cagalera, Castirell i els Estanys. El nom de l’indret anomenat Trepadors encara s’utilitzava l’any 1595 .

Finalment cal observar que els límits d’aquesta gran finca corresponen a grans trets amb els de l’antic terme municipal de Capmany, anteriors a l’annexió del territori de Bosquerós esdevinguda a mitjans del segle XIX. Aquest Alou s’havia format per la unió de diverses terres adquirides, com ja hem vist, de diferents maneres pel comte Gausbert. En aquell moment el nom devia ser recent i no devia estar del tot implantat car s’hi refereix amb la fórmula “alou al que diuen Campomes”. És molt probable què el fet que totes aquestes terres formessin part d’una sola propietat feren que s’anomenés aquesta finca amb el nom de “camp many”, és a dir camp gran del qual s’ha originat l’arrel del nom actual del nostre poble per bé que actualment utilitzem per una tradició iniciada en una època en que no hi havia normes ortogràfiques i per voluntat dels seus habitants la forma “Capmany”.

Antoni Egea

Pau

Egea codina, Antoni; Pujol Fabrellas, David. Pau. Diputació de Girona - Caixa de Girona. Any2009. Quaderns de la Revista de Girona ; nº 76, 96 pàgines


Els investigadors Antoni Egea i David Pujol han escrit la primera monografia històrica sobre el poble de Pau, que sortirà publicada en la col•lecció dels Quaderns de la Revista de Girona, amb un recull exhaustiu de documentació existent però també amb imatges i troballes inèdites sobre un indret poblat des del paleolític. El llibre es presenta avui al centre cívic.
La voluntat de recopilació i de divulgació ha marcat la redacció d'un llibre, Pau, que, malgrat aquesta voluntat de compendi, aporta força novetats a la poc treballada fins ara història d'aquest municipi alt-empordanès. Segons explica David Pujol, un dels autors, la part d'història medieval és la que conté més aportacions inèdites, ja que bàsicament s'ha fet a partir de recerca arxivística en fons notarials i parroquials. «A banda de la història més reculada del poble, s'ha volgut donar molta presència a la part més contemporània i social», hi afegeix Pujol. Així, hi ha força capítols dedicats a les associacions, a la cooperativa i a les festes tradicionals, com ara el carnaval i el ranxo. David Pujol també vol remarcar l'extraordinària aportació que ha fet al llibre el col•leccionista pauenc Salvador Comas, «un home que ho guarda tot i que ens ha obert el seu museu», segons sosté. Una col•lecció, la de Comas, que conté eines del camp, minerals, fotos antigues i objectes de diversa naturalesa.
«Hem fet un llibre molt basat en voltar i anar a veure gent per recollir material i informació», conclou l'esmentat coautor. (article publicat al Punt Diari de Girona el 7 de novembre del 2009 signat pel periodista Carles Ribera)