Vista aèria de Colomers (Foto Wikipèdia) |
Colomers
surt esmentat per primer cop en un document de l’any 844 que ja cita l’església
de Santa Maria la qual aleshores era una cel·la monàstica depenent del monestir
de Sant Medir a l’actual terme municipal de Sant Gregori (Gironès) Aquesta
abadia fou traslladada a Amer en el segle X. Des d’aleshores i fins el segle
XVII la població pertanyé a la jurisdicció d’aquest cenobi de la comarca de la
Selva.
Per
una escriptura datada l’any 1155 consta què Berenguer d’Aiguaviva i la seva
esposa Adelaida reconeixen haver violat la immunitat de la sagrera i salvetat de
Santa Maria de Colomers i en compensació per la seva malifeta es lliuren a
l’abat de Santa Maria d’Amer que era el titular de l’esmentada església com a
parroquians seus. D’aquest document es pot despendre què l’església parroquial
del lloc comptava amb un doble circuit
de protecció jurídica compost per la sagrera i per la salvetat els quals foren,
segurament l’origen de sengles nuclis urbans.
Per
un capbreu dels béns en domini directe pel monestir d’Amer efectuat l’any 1320
sabem que la població estava emmurallada i que hi havia una farga o ferreria i
que extramurs hi havia un veïnat anomenat Cases de Dalt. El nombre de persones
que declararen tenir immobles per l’abadia era de 64, tots caps de casa la qual
cosa ens permet calcular una població mínima d’uns 240 habitants.
A
partir de mitjans del segle XIV la població es reduí considerablement. S’han
conservat sengles actes de reunions de la universitat (assemblea dels caps de
casa locals) del poble corresponents als anys 1363 i 1484 i en ambdues
coincideix la xifra de 21 assistents. Aquesta davallada cal atribuir-la a les
pestes i a les guerres. De fet un document episcopal datat l’any 1480 atribueix
a un atac de tropes franceses la despoblació que patia la vila.
Un
darrer document datat l’any 1475 sobre l’urbanisme local en aquella època, dóna
noticia de l’existència de la casa de l’Abat dins els murs i cita a més el
portal d’Amunt.