Llinda de pedra de la casa número 18 del carrer datada l’any 1591, una de les primeres construïdes en aquest sector.
Llinda de pedra datada l’any 1701. Correspon a la casa situada al número 37 i en aquella época era habitada per Joan Vidal, mestre de cases i la seva familia.Durant tota l’edat mitjana la vila de Figueres quedava tancada dins el clos de les seves muralles. Fora d’aquest recinte no hi havia pràcticament cap edifici. A finals del segle XV i a començaments del XVI comencen a sorgir tímidament les primeres construccions extramurs. En el sector del que avui és carrer Nou, aleshores camí ral de Girona, és l’hospital de Sant Llàtzer destinat a atendre el malalts infecciosos o mesells i que hem trobat citat per primera vegada l’any 1528 en un document pel qual el bisbe de Girona donava permís per demanar caritat destinada al sosteniment de la institució. L’establiment només comptava amb dos llits l’any 1557 i amb tres el 1566.
Les primeres cases particulars que hem trobat citades són de l’any 1562. En 1593 aquesta petita aglomeració urbana ja és esmentada com a barri i el 1593 es anomenada amb el nom de raval dels Mesells. Un any més tard en un testament el notari fa constar que l’escriptura havia estat redactada “en la pròpia casa del testador, situada en lo carrer Nou, vulgarment dit de Sant Làtzer”. La utilització del nom actual del carrer té, doncs, almenys una antiguitat de 310 anys si bé no és l’única denominació que ha tingut. L’any 1610 es anomenat carrer de Sant Baldiri. Hem de tenir en compte que en aquella època els vials no tenien nom oficial i no sempre hi havia unanimitat a l’hora d’esmentar-los.
Les primeres cases documentades eren totes situades al costat dret del carrer (els dels números parells) i eren situades a l’alçada de l’actual plaça de la font Lluminosa. El que ara es cantonada amb la Rambla, encara era ocupada l’any 1596 per una era, però l’any 1610 aquest terreny ja estava edificat. Al altra costa de carrer (actual cantonada amb Caamaño) hi havia en 1600 unes adoberies o obradors on es transformaven les pells, aquesta indústria encara es mantenia en aquest lloc l’any 1698. En un primer moment aquest costat de carrer fins a la cantonada amb el de la Rutlla restà sense urbanitzar.
L’any 1608 es produí la donació per part d’Úrsula de Vilanova i Roca d’uns terrenys situats entre el nostre carrer el camí de la Rutlla i el de Castelló per tal de traslladar el vell hospital del carrer de la Jonquera que s’havia quedat petit i obsolet. La construcció del nou edifici fou molt lenta i dificultosa. Hi ha un seguit d’autoritzacions dels successius bisbes de Girona datades els anys 1619, 1629 i 1638 per destinar part de les rendes de l’almoina comuna de la vila per la construcció del nou edifici.
A partir de l’any 1699 s’inicià una important parcel•lació de terrenys promoguda per l’esmentat hospital situats entre el carrers Nou, Castelló, Vellaire i Sant llàtzer. La urbanització d’aquestes illes de cases culminà l’any 1734.
Al costat contrari de carrer (el dels números parells) la construcció de cases progressava d’una manera més lenta. L’any 1752 el propietari d’uns terrenys que limitaven amb les últimes cases situades en aquest sector els vengué en pública subhasta amb la condició que fossin edificats.
La següent promoció a gran escala que tenim constància és la que promogué a partir de l’any 1786 Maria Antònia Coll i Isern, esposa de Francesc Coll, pagès de Roses que promogué la parcel•lació del territori anomenat Clot d’en Vinyoles i que anava dels actuals carrers Sant Llàtzer fins el de Clerch i Nicolau. Fins no fa gaires anys la família Coll de Roses tenia una casa dins aquest sector. Molts dels adjudicataris de terrenys per edificar cases exercien oficis relacionats amb el trànsit del camí ral com traginers, esquiladors i ferrers.
En acabar el segle XVIII les cases arribaven fins a poc més del trencant del carrer Sant Llàtzer en direcció a Girona en els dos costats del carrer. En el primer recompte de població que coneixem de Figueres per carrers datat l’any 1812 consta què al carrer Nou hi vivien 307 persones distribuïdes en 113 cases. Al llarg del segle XIX aquest vial experimentà una considerable expansió de la seva superfície construïda que no detallarem aquí per que aquest fet queda fora de l’abat d’aquest breu article.
Antoni Egea
