29/8/20

 CONSULTA EN LÍNIA ´DEL LLIBRE 700 ANYS DE L'HOSPITAL DE FIGUERES




15/3/20

LA CELLERA DEL CASTELL INFERIOR DE LLERS


Esment al carrer de Vilafranca en un llibre de la notaria del segle XV conservat a l’Arxiu Històric de Girona


Apart del nucli emmurallat de la Força, annex al castell de Llers i centrat en l’actual carrer del mateix nom, la vila comptà durant l’edat mitjana amb un segon recinte urbà fortificat situat a l’entorn del castell de Bellver o inferior de Llers. El perímetre resseguia aproximadament els actuals carrers Nou, Baixada dels Hostalets, de Molins i  de Sant Sebastià. Aquesta zona entra de ple amb l’àrea més afectada per l’explosió de l’any 1939 i tot aquest espai resta actualment sense cap edificació.
Segurament la fortificació d’aquest indret deu datar del segle XIII, però de moment les referències històriques més antigues que coneixem són del XIV a través de notícies recollides en el Llibre  dels racionaris de  la vila i castell de Llers, datada l’any 1730. Aquest manuscrit desaparegué de l’ajuntament de Llers durant el franquisme i actualment es troba a la Biblioteca del Palau de Peralada. També es conserva una còpia mecanoscrita a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà que és la que utilitzarem en aquest article[1]. També l’hem trobat esmentada en diversos documents notarials a partir de finals del segle XIV[2]. Aquest recinte a més dels murs que el tancaven estava protegit per uns valls o fossats[3]. Dins aquest perímetre hi havia l’església, el castell de Bellver o castell Inferior de Llers, situat en el lloc on posteriorment s’aixecà la capella de Sant Sebastià[4] i uns quants carrers i carrerons, entre els quals destacava el de Vilafranca, situat a la part de llevant del recinte, ja documentat amb aquest nom l’any 1436[5], a l’extrem del qual hi havia el portal de Vilafranca[6], en el qual començava el camí de Molins. Cal suposar encara que no estigui documentada l’existència  d’un altre portal a l’alçada de l’actual prolongació del carrer Nou.
Gairebé tots els immobles que quedaven dins aquest recinte estaven sota el domini directe del senyor del castell de Bellver, el qual cobrava els corresponents censos anuals. L’any 1488, Jordi d’Essalit, últim senyor d’aquesta fortalesa deixà tots els seus béns a l’hospital de pobres de Llers, institució que a partir d’aquesta data fou la titular d’aquestes rendes.
S’han conservat notícies en el Llibre dels Racionaris que ens permeten comparar alguns aspectes d’aquest sector urbà entre l’edat mitjana i el segle XVIII. El principals canvis que s’observen són la desaparició del castell de Bellver i l’edificació en el lloc que ocupava de la capella de Sant Sebastià, l’engrandiment del mas Batlle a costa de l’adquisició dels seu propietaris de la resta de les quatre cases que hi havia entre el carrer de Vilafranca i el mur de tramuntana de la cellera en l’època medieval, i finalment la creació d’una era pública per a batre cereals de propietat municipal. També gràcies a aquests documents sabem de l’existència de la casa que s’utilitzava per a tenyir els teixits que es produïen a la vila en l’època medieval que estava situada just a l’exterior d’aquest recinte, prop de la confluència dels actuals carrers Nou I de Sant Sebastià. Aquesta evolució es pot seguir en els dos plànols que acompanyen el present escrit.

Pel que fa a l’evolució posterior d’aquest sector urbà cal destacar la desaparició de la vella església parroquial, romànica de tres naus i tres absis per construir-ne una de nova a finals del segle XVIII. La capella de Sant Sebastià edificada en el segle XVI i reformada en el XVIII, va fer les funcions de parroquial mentre es construïa el nou temple. A mitjan segle XIX només s’hi celebrava missa per la festa del sant i a principis del segle XX havia estat dessacralitzada i servia de teatre parroquial. Finalment tota aquesta àrea  urbana quedà completament arrasada com a conseqüència de l’explosió de l’any 1939.


   La cellera del castell Inferior de Llers a l’edat mitjana segons el llibre dels Racionaris de Gregori Pallisser

Sector urbà de l’antiga cellera del castell de Bellver l’any1730, tal i com es descrit en el llibre dels dels Racionaris
(Article publicat originalment a la revista local Lertio, nº 34, desembre del 2019)

                   




[1] ACAE (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà). Col·lecció de Manuscrits I Documentació esparsa, 109.
[2] AHG (Arxiu Històric de Girona), Notarial, Peralada, 135, pàgina 65r, any 1392. “Cellarie castri Inferiori de Lertio”
Id. Id., Id., Id., pàgina 113v, any 1392. “Quoddam hospitium meum scitum intus dictam cellariam Inferiore”
Id., Notarial Llers, 45, 9v, any 1432. “Cellarie castri Infferioris de Lercio”
Id., Id., 2, 19v, any 1520. “Cellaria Inferiori dicti castri de Llercio”
[3] Id. Notarial Peralada, 135, pàgina 113v, any 1392. “Vallibus ipsius cellarie”
[4] Id., Notarial Llers, 165, any 1585. “Quandam aream prope capellam Sancti Sebastiani vocato Bellver et fuit de pertinentiis castri de Bellver sive castri Inferioris”
[5] Id., Id., 44, 18r, any 1436. “In carrario de Villaffrancha, parrochie de Lercio”
[6] ACAE. Capbreu del senyor del castell Desgüell, 43r, any 1581. “Intra Cellariam castri Inferiori dicti loci de Llers, prope portale dicti de la Vilafrancha”

28/1/20

EL REI DEL BARRET

Detall de l’estàtua jacent de Carles de Valois a la seva sepultura que es troba a l’abadia de Saint Denis, als afores de Paris (Foto de la Wikipèdia)
És prou conegut l’episodi esdevingut l’any 1285 de la forta resistència del castell de Llers a les tropes del rei de França Felip l’Ardit que finalment aconseguiren conquerir-lo i la posterior coronació a la mateixa fortalesa com a rei d’Aragó de Carles de Valois, fill de l’esmentat monarca. Les notícies que teníem fins ara d’aquests fets provenien de les cròniques catalanes. La consulta a les fonts franceses ens proporcionen un curiós detall que fins ara desconeixíem.
Després de la caiguda de Llers els francesos decidiren coronar aquí mateix com a monarca de la confederació catalanoaragonesa Carles de Valois. Els que havien de preparar l’acte es trobaren amb un imprevist entrebanc: no disposaven de cap corona per posar sobre el cap de l’investit. La situació es va resoldre precàriament amb la substitució de la corona per un barret de cardenal que els va deixar el llegat pontifici que formava part de la comitiva reial i que va ser qui va oficiar la cerimònia. A partir d’aleshores Carles es va guanyar el sobrenom de “rei del barret” entre la gent del seu propi entorn.
Carles de Valois (1270-1325),  era fill del rei Felip III de França I d’Isabel d’Aragó, germana del rei Pere III. Quan l’any 1282 els sicilians es revoltaren contra els francesos que ocupaven l’illa, els expulsaren i oferiren la corona a l’esmentat Pere III, el qual va ser excomunicat pel papa Martí IV, amic I aliat dels francesos. Aquesta excomunió suposava, teòricament, l’exclusió del tron del monarca, la qual no va ser acceptada pel mateix rei, per bona part del clero I per la gran majoria del poble. Felip l’Atrevit es veié legitimat per envair I conquerir els dominis de Pere III, cunyat seu, i per imposar com a rei el seu fill Carles que tenia sang reial aragonesa i tenia el vist I plau del papat. La derrota de la flota i de l’exèrcit francès obligà els invasors a retirar-se. Quan les dues parts del conflicte signaren la pau a la ciutat italiana d’Anagni l’any 1295, Carles de Valois va fer pública renúncia a la corona d’Aragó que li havia estat atorgada deu anys abans d’una manera nominal i que de fet no va ser mai efectiva al castell de Llers.

(article publicat originalment a la revista "Lertio" nº 38, Llers, desembre del 2019