Castell de Bellcaire d'EmpordàLes primeres notícies certes que tenim sobre la divisió territorial a l’època medieval corresponen als temps immediatament posteriors a la conquesta franca a finals del segle VIII. En aquells moments la Catalunya actual que no estava sotmesa al domini sarraí s’organitzà en comtats independents tutelats per l’imperi franc. Una d’aquestes circumscripcions fou el comtat de Girona al qual en un primer moment pertanyia tot l’actual territori empordanès. Vers el 817, el pagus d’Empúries, una de les subdivisions d’aquest territori, esdevingué comtat independent. En una data inconcreta de finals del segle IX el pagus de Besalú també es desmembrà d’aquest comtat i fou creat el comtat independent del mateix nom. Amb aquestes divisions el territori de l’Empordà passà a formar part de tres comtats: el d’Empúries, el de Besalú i el de Girona.
A grans trets el territori empordanès es dividia de la següent manera: El sector nord-oriental formava part de comtat d’Empúries, la major part d’aquesta demarcació quedava dins de l’Empordà actual. En els primers segles la capital estigué situada a la ciutat d’Empúries però posteriorment es traslladà a la vila Castelló. Al comtat de Besalú pertanyia la part nord-occidental de la comarca, mentre que tot el sud formà part del que restava del comtat de Girona.
El comtat de Besalú es mantingué independent fins l’any 1111. En aquesta data passà per herència als titulars de la casa comtal de Barcelona la qual tenia a més des de feia molts anys ja al de Girona i posteriorment passaren aquests dos territoris a la casa reial catalano-aragonesa. En canvi el comtat d’Empúries es mantingué pràcticament independent de la resta de Catalunya fins ben entrat el segle XV.
Els antics comtats de Girona i Besalú passaren a ser en el segle XII vegueries del comtat de Barcelona. Posteriorment el territori de Besalú passà a formar part de la vegueria de Girona i la seva capital esdevingué seu d’una sotsvegueria. Un cop perduda la independència Empúries a finals de l’Edat Mitjana, continuà existint com a comtat i circumscripció.
A grans trets aquestes eren les grans divisions jurisdiccionals i administratives de la comarca al llarg de mil anys. Existiren a més a més divisions més petites en l’escalafó jurisdiccional, senyorial i feudal que seran les que veurem poble a poble i en diversos lliuraments intentarem resumir dins el possible. Cal advertir prèviament què, inevitablement, les dades que donarem no seran tot el completes que seria desitjable per manca de dades de moltes de les poblacions. En aquest sentit estem disposats a fer els retocs i els afegits que calguin. Si algun lector sap alguna dada que li sembli que podria ser interessant per completar aquets llistats pot deixar-la en la secció de notes i posteriorment serà afegida al text de l’article.
RELACIÓ DE SENYORIES I JURISDICCIONS PER POBLES
Agullana. Formà part del comtat de Besalú fins l’any 1107. Posteriorment passà a pertànyer a la vegueria reial de Besalú. Els Rocabertí eren els senyors del lloc almenys des del segle XIV. Aquesta família havia posseït un palau al poble el qual ja havia desaparegut l’any 1727 i el seu solar era ocupat per part de l’espai central de la plaça.
Albanyà. Comtat de Besalú. En els segles IX i X la baixa jurisdicció corresponia al monestir de Sant Pere d’Albanyà. En desaparèixer com a abadia independent els seus drets passaren al monestir de Santa Maria d’Arles de Tec i posteriorment al de Moissac. A partir del segle XVI trobem els vescomtes de Rocabertí com a senyors de lloc.
Albons. Comtat d’Empúries. Durant el segle XIII, el castell i terme d’Albons eren del domini de la família Torrent o Destorrent que devien ser titulars de la senyoria inferior del lloc, mentre que la superior pertanyia als vescomtes de Rocabertí. L’any 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí bescanvià amb l’infant Pere els castells d’Albons i Torroella de Montgrí per diversos castells situats més a ponent. El període de domini reial fou curt ja que l’any l’any 1311 el rei Jaume II vengué al comte Ponç V d’Empúries l’alta jurisdicció sobre la població. L’any 1320 el mateix comte féu una protesta formal perquè Bernat Orriols senyor inferior del lloc en aquell moment havia aixecat una torre sense el seu consentiment. L’emporità al·legava que Albons formava part del terme del seu castell d’Empúries Posteriorment Albons fou separat del comtat d’Empúries i formà part de la vegueria de Girona. Els Orriols continuaren un temps com a titulars del castell i baronia. Per extinció de la línia masculina d’aquest llinatge passà per matrimoni a la família de Foixà que en mantingué la senyoria durant la resta de l’edat mitjana.
Avinyonet de Puigventós. El territori de l’actual terme d’Avinyonet pel que fa a l’alta jurisdicció va pertànyer al fins l’any 1111 al comtat de Besalú. A partir d’aquesta data passà a mans del comte de Barcelona i posteriorment per successió a la corona. Pel que fa a la baixa jurisdicció tenim notícies de la família Avinyó senyors del castell del lloc a partir del darrer quart del segle XI. Aquesta nissaga estigué al front de la baronia almenys fins els primers anys del segle XIII. L’any 1257 ja trobem constància de l’existència de la comanda hospitalera de Sant Joan de Jerusalem que instal·lada en aquest lloc. Entre les moltes propietats que tingué hi havia la baixa jurisdicció sobre el castell i vila d’Avinyonet i així continuà fins la fi del règim senyorial
Bàscara. Comtat de Besalú. Al llarg de tota l’edat mitjana i de la moderna la vila i el terme de Bàscara estigueren sota el domini dels bisbes de Girona ja a partir del primer document conegut que és de l’any 817.
Calabuig. Comtat d’Empúries. Pel que fa a la baixa jurisdicció hi ha notícies entre els anys 1019 i el 1165 de la família de Calabuig que eren senyors del castell i de la població. Des de mitjans del segle XIII fins a mitjans del XV Calabuig fou una de tantes baronies en poder de la casa de Rocabertí. Durant la segona part de la quinzena centúria s’alternaren els Rocabertí i els Senesterra en la possessió de la població. Al llarg del segle XVI els Senesterra es mantingueren al front de la senyoria del lloc durant el XVII i primer quart del XVIII trobem els Prado i els Armengol descendents del Senesterra. A partir del 1725 i fins a mitjans del segle XIX foren senyors de Calabuig els Milans, família de bugesos i industrials de Barcelona.
Orriols. El lloc forma part del comtat i posterior vegueria reial de Girona des de les referències més antigues que coneixem de l’edat mitjana. Pel que fa a la baixa jurisdicció Orriols comptà amb uns barons homònims que eren senyors del castell i del terme documentats entre els anys 1020 i 1380 en que Bernat Alemany d’Orriols es ven aquesta senyoria a Bartomeu d’Avellaneda. Els Avellaneda mantingueren la senyoria de manera continuada fins l’any 1445. A partir d’aquesta data fins la fi del segle XV trobem de manera intermitent els Avellaneda i els Malla al front de la baronia. A partir del segle XVI i fins a principis del XIX la família Desbach es mantingueren com a titulars de la baronia.
Begur. Aquesta població va pertànyer pel que fa a l’alta jurisdicció durant tota l’edat mitjana a la demarcació de Girona, primer el comtat i posteriorment la vegueria. L’any 1360 el rei Pere IV necessitat de diners per fer front a la guerra amb Castellà es va vendre a Gilabert de Cruïlles el mer i mixt imperi i la justícia criminal alta i baixa dels castells de Peratallada, Cruïlles, Sant Cebrià dels Alls, Greixenturri, Begur, Regencós i Esclanyà pel preu de 20.000 sous barcelonesos. La possessió dels Cruïlles sobre el lloc es mantingué fins l’any 1604 en que la universitat de Begur adquirí els drets senyorials sobre la població a Carles de Vilademany i de Cruïlles.
Bellcaire d’Empordà. Aquesta vila i el seu territori varen pertànyer sempre als comtes d’Empúries tant pel que fa a l’alta com a la baixa jurisdicció. El nucli urbà actual de Bellcaire va néixer a finals del segle XIII juntament amb un castell-palau (que encara es conserva) per iniciativa del comte d’Empúries Ponç Hug a tocar a l’antic poble de Bedenga. El nom actual de la població es començà a aplicar a partir del naixement d’aquest conjunt urbà.
