El poble de Vilafant va restar tancat dins el clos de la cellera de l’església de Sant Cebrià des del segle XI fins al finals del XVIII. D’aquest recinte encara queden indicis del seu traçat i algunes restes dels murs perimetrals. Fora d’aquest primer petit nucli compacte només hi havia alguna masia aïllada. Al llarg del segle XVIII I principis del XIX la població experimentà un fort augment demogràfic impulsat per l’artigatge de noves terres i per la implantació de la indústria de la rajoleria. En menys de cent anys el nombre d’habitants es multiplicà per cinc.
Per donar resposta al fort increment de la demanda d’habitatges l’hisendat figuerenc Tomàs Puig (famós per haver estat un important polític afrancesat durant la Guerra del Francès) que tenia terres en propietat a Vilafant va fer diverses promocions urbanístiques els anys 1794, 1799 i 1828 de solars situats en els paratges anomenats Perelló i Coromines del mas Padern, on hi havia la casa que havia estat hostal del Comú, al sector dels actuals carrers de Llers, de Borrassà i de Sant Josep. Els carrers de nova creació havien de tenir una amplada de setze pams. A canvi de la concessió dels solars per edificar cases els adjudicataris havien de satisfer a perpetuïtat un cens anual a l’establidor
