VILAÜT

Torre d'en Mornau (Foto de Guy James publicada a flckr.com)

El llogarret de Vilaüt és situat a uns dos quilòmetres al sud del nucli urbà de Pau, al terme del qual pertany, prop del límit amb l’antic municipi de Vilanova de la Muga què actualment forma part del terme de Peralada i vora de l’antic l’estany que porta el mateix nom que el veïnat. Tota aquesta rodalia entre de ple dins el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà. L’any 2007 l’indret comptava amb només 10 habitants

L’origen del nom d’aquest lloc ve del nom personal Agut. És a dir que la denominació significaria vila d’en Agut. La gent de la rodalia utilitza la forma Vilagut que seria mes ajustat a les arrels d’aquest topònim. Aquest mateix mot és el què trobem en la majoria dels documents antics.

Les primeres referències escrites les trobem l’any 953 en un precepte del rei franc Lluís d’Ultramar a favor del monestir de Sant Pere de Rodes. En aquest document es diu que el lloc de villa Aguta era al límit oriental de l’estany de Castelló. El cert és què aquest document presenta les afrontacions capgirades, car Vilaüt quedava al nord de l’esmentada llacuna. Un altre document de característiques similars i també relacionat amb el mateix monestir esmenta el lloc de Villa Acuti, juntament amb els de Torroelles (terme de Palau-saverdera), Penardell i Estanyol (Vilanova de la Muga, actualment del terme de Peralada). En tots aquests indrets consta què el cenobi tenia estanys, llocs de pesca i vilarets (petites agrupacions de cases). Sembla que en aquella època aquests indrets eren força poblats.

A l’edat mitjana era municipi independent i el nombre d’habitants era considerable comparat amb les xifres d’avui. En una sessió de la universitat (reunió dels caps de casa en assemblea municipal) celebrada a la plaça del lloc hi concorregueren 23 caps de casa, pel cap baix un centenar d’habitants.

Vilaüt fou el centre d’una petita baronia centrada en castell del qual en queden escasses restes. La vila o vilar de Vilaüt fou donada en feu pel comte Pon´s Hug III d’Empúries a Bernat de Vilanova l’any 1244, el seu fill adoptà el cognom de Vilaüt i donà origen a una nissaga de barons locals que a més ocuparen càrrecs de confiança dintre del comtat d’Empuries.

El lloc comptà amb una capella dedicada a Sant Salvador i amb notaria pròpia. Els hem trobats esmentats junts per primer cop l’any 1291 en un document pel qual el comte d’Empúries Ponç Hug concedí a Guillem de Vilaüt, senyor del lloc què el prevere encarregat d’aquesta capella seria a més el regent de la notaria local. Gràcies a aquesta escriptura sabem què Sant Salvador de Vilaüt fou fundada per Bernat de Vilanova què era l’avi de Guillem de Vilaüt. Desconeixem amb certesa la ubicació d’aquesta església, però és molt possible què estigués situada a l’interior del castell. Un document de l’any 1641 cita de passada la capella del fortí, però no n’especifica l’advocació.

Els senyors del lloc tingueren un especial interès en millorar la situació de la capella de Sant Salvador de Vilaüt que estava adscrita a la parròquia de Pau. L’any 1363 Bernat Sagarriga, senyor del lloc féu una oferta al bisbe de Girona per la qual li proposava què si el benefici de Sant Nicolau existent a l’església de Pau es traslladava a Sant Salvador de Viaüt i prenia el nom de Santa Maria i Sant Nicolau tindria una dotació de 12 mitgeres censals de blat, una vessana de terra i un solar per edificar una casa. El prelat accedí a aquesta petició.

Aquest benefici el trobem diverses vegades en els anys posteriors però sembla que quedà molt disminuït a causa de la crisi.econòmica i demogràfica del segle XV i calgué reformar-lo i dotar-lo de recursos de nou. Aquesta refundació fou patrocinada i dotada l’any 1487 per Pere Volta, prevere de la seu de Girona i procurador del bisbe.

Entre els pocs masos disseminats amb que compta aquest veïnat cal destacar cal Frai Llàtzer què és l’únic que ha conservat elements arquitectònics antics. Destaca el portal adovellat d’arc de mig punt i una finestra gòtico-renaixentista d’arc conupial trilobulat sota de la qual hi ha una sagetera. Tots aquests elements daten del segle XVI. A la façana de ponent hi ha una petita fornícula què hostatjà una imatge de la verge feta en terracota i datada del segle XIX. Els propietaris del mas tenen la intenció de col·locar en aquest indret una imatge de Sant Salvador en record de l’antiga capella desapareguda.

Un altre mas destacable és la torre d’en Mornau. És situat prop del límit amb el terme municipal de Castelló d’Empúries. És el centre d’una gran explotació agrícola en plena zona dels estanys. Les seves terres són travessades per canals de desguàs d’aquests estanys. El centre d’aquesta gran finca és format pel cos principal del mas que és aïllat de la resta d’edificis destinats a magatzems i explotació ramadera. 

 Malgrat què les construccions actuals no són gaire antigues, la casa té un origen molt reculat. Ponç “Marnau” és un dels concurrents a la reunió de la universitat de l’any 1346. Uns anys més tard  s’esmenta de nou un Ponç “Marnau”, veí de Vilaüt figura com a venedor d’una vinya situada a Palau-saverdera en una escriptura datada l’any 1379. En la primera meitat del segle XX el seu propietari era un ciutadà francès què aprofità intensament la qualitat del terreny i donà feina a molts treballadors agrícoles. Posteriorment els edificis del mas foren utilitzats com a granja de reproducció de cavalls de l’exèrcit espanyol. Encara avui una part de les construccions tenen un cert aspecte casernari. Posteriorment passà a mans de la Generalitat de Catalunya, institució que recentment l’ha posat en venda enmig de les protestes de diversos col·lectius davant la incertesa del futur de la finca d’un alt valor ecològic

 

NOTÍCIES SOBRE ALGUNS VEÏNATS MEDIEVALS DEL TERME DE ROSES



Foto antiga amb el mas Montjoi de Baix en primer pla. En segon terme, a l'esquerra de la imatge el mas Montjoi de Dalt. Tots dos formaven partde l'antic vilar medieval de Montjoi. Foto de Joan Reixach i Coral, Col·lecció Reixach. L’original d’aquesta imatge està dipositada a l’Arxiu Municipal de Roses dins la col·lecció Reixach i ha estat publicada a la Rosespèdia

 Sabem per notícies històriques i per evidències arqueològiques escampades per tot el seu territori que la el terme municipal de Roses estigué bastant poblat durant l’edat mitjana. En canvi a transcendit molt poc fins ara que els diversos masos que hi hagué a la contrada formessin part d’un dels veïnats en que es dividia el terme i parròquia de la vila. En el present lliurament donarem breu notícia d’aquestes petites entitats de població que hem trobat esmentades en les nostres recerques d’arxiu. Els veïnats o vilars que hem pogut documentar són els següents:



Corts o Casal. Esmentat l’any 1430 estava situat vora el camí de Palau-saverdera.

Fàbregues. Prop de límit amb Port de la Selva i vora la carretera de Cadaqués. El lloc de “Fabricis, parrochia de Rosis”, es citat en un document de l’any 1396.

La Garriga. Les restes del castell d’aquest lloc es troben al límit amb Palau-saverdera, entre el complex “Aqua Brava” i la ribera de Queralbs. Ja apareix documentat l’any 995. Un document datat entre els anys 1307 i 1309 esmenta cinc cases agrupades situades en aquest lloc.

Els Grecs. Actualment és un raval situat al nord del nucli urbà de la vila. És citat l’any 1430 amb el nom d”es Grechs”.

Montjoi. Prop de la cala amb el mateix nom. En els documents més antics es anomenat “Magrigul” del qual ja se’n té constància l’any 976. El lloc comptà amb un castell documentat l’any 1177. El topònim Montjoi el trobem enregistrat de l’any 1274. D’aquest veïnat han arribat a nosaltres els masos de Montjoi de Dalt i Montjoi de Baix.
Murtra. Vilar del qual se’n té referència escrita des del 1212. Estava situat prop la cala Murtra.

Palestorts. Lloc d’ubicació de moment desconeguda dins la parròquia de Roses. Hi ha sengles notícies dels anys 1429 i 1430 de dues persones que habitaven en aquest veïnat.

Puig Llobató. Sembla que era situat a la rodalia del castell de Bufalaranya i del límit amb el Port de la Selva. Un document del 1315 esmenta diversos casals derruïts i una casa en aquest vilar. Un capbreu de l’any 1430 esmenta dues cases en aquest lloc.

Sant Tomàs. Segurament cal identificar aquest lloc amb el de la cel•la monàstica de Sant Tomàs de Pení, citada ja l’any 944. Una escriptura de l’any 1351 esmenta Guillem Terrades habitant d’aquest lloc.

Terrades. De localització desconeguda. Un document de l’any 1344 esmenta un Bernat Roig, de Terrades, parròquia de Roses.

Torre. D’ubicació incerta. És possible que estigués situat a la rodalia del mas i torre d’en Sastre, vora el mar al sud de cala Montjoi. Hi ha constància de l’any 1380 que un tal Bernat Riba, aleshores ja difunt havia habitat a la Torre, parròquia de Roses.

Vilallonga. Estava situat prop de la divisòria amb el Port de la Selva. Prop del castell de bufalaranya i del mas d’en Berta. Documentat des de l’any 1308.


Vilardecans. De moment il•localitzat. És esmentat en dues ocasions en un capbreu de l’any 1429 en el qual consten dues cases en aquest vilar.

 

NOTES SOBRE L’URBANISME MEDIEVAL DE RUPIÀ

RUPIÀ - Façana de Can Nató, a la placeta de la Cúria. Magnífic casal gòtic amb porta adovellada i finestra coronella biforada (Foto de Jaume Meneses publicada a Flickr.com)

Rupià comptà amb una sagrera o trenta passos d’immunitat a l’entorn de l’església parroquial documentada l’any 1071. Dintre d’aquest recinte de protecció es degué formar el primer nucli agrupat de cases. Com en d’altres poblacions de les Comarques Gironines la sagrera també rebé el nom de Cellera, denominació que hem trobat documentada l’any 1278. També hi hagué un castell esmentat l’any 1175, davant del qual hi havia una plaça. El veïnat de Candell és citat com un vilar en un document de l’any 1196.


Els senyors de l’esmentat castell eren els Rupià, família documentada ja el segle XII. El darrer d’aquests senyors documentats, Guillem de Rupià es vengué el castell i terme del lloc al bisbe de Girona l’any 1268 pel preu de 24.000 sous. Els bisbes promogueren la fortificació de la població. Aquestes obres s’allargaren durant molts anys. Les primeres referències són de l’any 1348 i duraren molts anys. A aquestes obres havien de contribuir i treballar els homes de Rupià, Parlavà i Ultramort, tots sota jurisdicció del bisbe. Aquests homes tenien al seu torn dret a refugiar-se dins el perímetre fortificat en cas de guerra i de perill. Sabem que per construir aquestes fortificacions calgué enderrocar algunes cases.
Aquestes muralles comptaven amb dos portals per accedir a l’interior de la població i davant de cada portal i havia una barbacana per protegir-lo. Sabem què el primitiu recinte s’amplià posteriorment. Un document de l’any 1382 esmenta la muralla forana.

La vila comptà amb un hospital almenys des de l’any 1328. Aquesta institució tenia el domini directe sobre algunes cases situades al seu entorn i almenys alguns dels habitants d’aquestes cases es declaraven homes propis de l’hospital.

Per la documentació que s’ha conservat sabem que a la població hi havia algunes cases amb pòrtic i que comptava amb forn públic i carnisseria. S’esmenta l’any 1377 una plaça exterior davant d’un dels portals. El bisbe tenia un palau a la població, edifici gòtic dels segles XIV i XV encara es conserva. Un document del 1423 cita la plaça d’Amunt, la qual ha mantingut aquesta denominació fins els nostres dies. Del veïnat de Sobrevila tenim constància escrita des del 1510.

UN CONTRACTE PER FER REFORMES AL RENTADOR DE VILAMALLA DE L’ANY 1586

Aspecte actual de la font i el rentador de Vilamalla

Part superior de la font de Vilamalla amb el carreu amb una cara humana en relleu  amb un forat pel  pas de l'aigua tal i com s'acordà en el contracte signat entre els cònsols de Vilamalla i el mestre de cases Francesc Lacavalleria l'any 1586

UN CONTRACTE PER FER REFORMES AL RENTADOR DE VILAMALLA DE L’ANY 1586

El rentador públic de Vilamalla és un dels més interessants i ben conservats de la comarca. També és un dels quals coneixem dades històriques més reculades. Aquest rentador forma part d’un conjunt al qual pertanyen a més les estructures arquitectòniques de dues fonts.

 Una d’època medieval, avui inutilitzada, consistent en una petita construcció que fa aproximadament un metre escàs d’alçada per un i mig d’amplada per un de fondària, en la part avui visible. Interiorment té volta de canó, però només és visible l’arc exterior ja que la resta està aparedada. La coberta original ha desaparegut i ha estat substituïda per una capa d’arrebossat per impedir que les restes es degradin encara més. Aquesta petita estructura es esmentada en el document de l’any 1586 que passarem a transcriure tot seguit amb el nom de font Coberta.

L’altra font, que és la que actualment està en funcionament està situada a l’esquerre de la que acabem d’esmentar i ja dins el cobert que protegeix el safareig.  Té la forma d’un cilindre ogival fa uns tres metres d’alçada i està construïda  amb còdols arrodonits sense treballar. Una làpida de pedra de Figueres situada sobre l’aixeta ens informa que aquesta construcció va ser feta l’any 1627 essent cònsols de la universitat de la vila (l’equivalent als actuals alcaldes i consellers) Miquel Hospital i Joan Noguer. Sota aquesta inscripció hi ha una portella aparedada i coberta amb unes rajoles artístiques de construcció recent que s’afegiren en la darrera restauració. A la part superior hi ha aparedat un carreu amb un cap humà en relleu del quel ens ocuparem més endavant.

El rentador està situat a un nivell inferior que les fonts. És de petites dimensions i està construït amb pedra treballada. Una coberta de teules sostinguda per pilars fets amb  maons plans completen aquest interessant conjunt que presenta un aspecte molt agradable i cuidat.

Originalment aquest indret presentava un aspecte molt diferent. L’hem trobat citat per primer cop l’any 1586. En aquesta data Jaume Garriga, àlies Forques de Dal y Vicenç  Pagès aquell any cònsols de Vilamalla contractaren amb Francesc Lacavalleria, mestre de cases francès que en aquells moments estava de pas per la població la construcció d’unes parets per tancar el rentador públic. En aquestes parets s’hi havien de fer uns carreus foradats que permetessin el pas de l’aigua de la font al rentador i  d’aquí a l’horta de Dalt, la qual es regava amb l’aigua d’aquesta font. En el document de contractació s’esmenten els abeuradors que hi havia davant la font Coberta. Per a realitzar aquestes obres el mestre cases podia subcontractar altres paletes i manobres per a que l’ajudessin. El preu de l’obra havia de ser  de 19,5 ducats, equivalents a 23 lliures i 8 sous.

Actualment no queda cap resta d’aquestes estructures del segle XVI ja que la font i el rentador han patit des de llavors diverses reformes que han modificat completament el seu aspecte original. Només conservem un dels carreus foradats que s’esmenten en el document. Devia quedar inservible en la reforma de l’any 1627 i va ser reaprofitat  aleshores com a element ornamental de la nova font i aparedat a la part superior de la construcció on la veiem actualment.

Aquesta peça és de pedra de Figueres i presenta un cap humà en relleu de factura molt barroera. La figura està molt descentrada vers l’esquerre del carreu presenta un forat en el lloc de la boca per on discorria l’aigua de la font vers el rentador i vers l’horta veina tal i com s’estipula en el contracte entre els edils i el constructor

TEXT DEL CONTRACTE

De y sobre les coses devall scrites per y entre los honorables en Jaume Garriga, àlies Forques de Dal y Vicens Pagès lo present y corrent any cònsols del loch de Vilamalla de una part y Francesch Lacavalleria, mestre de cases francès aturat de present en dit lloch de Vilamalla de part altra són stats fets u fermats los capítols ab los pactes següents:

Primerament lo dit Francesc Lacavalleria ha de fer una paret en lo rentador en la Font de dit lloch de Vilamalla qui comensarà junt al cap de la paret del aberuador qui és davant la font Coberta de dit lloch y arribarà a un señal que hara de nou han posat a la vora del rech per hont va laigua de dita Font a les hortes de Dalt de dit lloch e dita paret ha de tenir tres Pal(m)s de gruxa e pujarà en alt lo que rahonablement será menester per dit rentador. En son lloch convenient posarà una pedra foradada per hont  laigua puga ben pasar y entrar desde la Font qui no és coberta dins dit rentador a coneguda de dits honorables cònsols.

Item així mateic lo dit Francesch ha de fer altra paret qui començarà al senyal a hont acabarà laltra paret desús especificada y acabarà al cap duna paret vella qui és a la banda o taparada del hort de la pubilla Magdalena Blanca y la qual ha de tenir quatre palms de gruxa e pujarà lo que rahonablement será menester a coneguda de dits honorables cònsols y en son lloch convenient aiximateix posarà una pedra foradada per hont laigua puga ben pasar y exir  de dit rentador.

Item dit Francesch ha de fer altre paret en dit rentador qui començarà a la banda del hort de dita pubilla Blanch allà a hont acabarà laltra paret més prop edificada e anirà a acabar a la paret del abeurador quie és davant dita Font coberta e prop de una canal qui és en la paret de dit abeurador, de maner que dita canal reste dins dit rentador la qual paret ha de tenir quatre palms de grux e pujarà lo que rahonablement será menester y en son lloch convenient a coneguda de dits honorables cònsols ha de haver una pedra foradada per hont les quals totes les dites  tres parets han de star assentades e començades en lloch e será ferma e bon fonament en llurs acabaments ço és a les parts més altes han de estar fetes y acabades ab molt bones pedres picades y ben posades a coneguda de dits honorables cònsols.

E més lo dit francesch ha de alçar una paret de dit abeurador a més prop de casa de Vicens Pagès, altre de dits cònsols dos palms ço és des de la font Coberta fins lo altre cap de dit abeurador de manera que stiga bé a coneguda de dits honorables senyors.

E més lo dit Francesch ha de fer una altra paret qui començarà a pendre peu al señal  harà de nou posat a la vora del rech per hont va laigua a les hortes de Dalt y estarà assentada de sobre del fonament qui ja és fet y acabarà dita paret  axí com diu dit fonament fins al cap del hort de Pere Noguera y pujarà en alt lo que rahonablement ha de menester a coneguda de dits honorables cònsols.

Item que lo dit Francesch ha de fer tota la dita obra a ses despeses y gastos ço és: Mestres, manobres e ferramentes que seran necessaris per fer dita obra, ab pacte empero que los dits honorables cònsols li hagen  aportar a peu de obra tota la pedra, cals y arena que será necessari per fer la dita obra.

Item que ab pacte que lo dit francesch haia de arrencar la pedra que será menester en fer dita obra en la pedrera a hont dits honorables cònsols li diran empero que dits cònsols  li hagen licencia del señor de qui será la pedrera e dits cònsols se obliguen a aportar la dita pedra a peu de obra, com dalt stà dit.

Item és ab pacte que si dit francesch tindrà mestres que treballen en dita obra, dits cònsols  li hagen de tenir tot compliment de pedres, calç y arena y si per ventura lo dit francesch para de treballar en dita obra (havent ja començat  de treballar) per falta de ninguna de aquestes coses, los dits cònsols li hagen a fer smena  del temps que per falta de no tenir pertret starà de treballar ell y la gent que tindrà per treballar en dita obra.

Item ab pacte que los dits cònsols prometen al dit Francesch Cavalleria de donar a pagar per rahó de dita obra desanou ducats y mig valents vintytres lliures y vuit sous de moneda barcelonesa pagadores en dos iguals pagues, ço és la primera paga en lo temps que dit Francesch haurà feta meitat de la feina de dita obra y laltra mitat quant aquesta será acabada de fer y rebuda per dits honorables cònsols y en cas de discordia que no fos ben acabada y rebedora conforme al thenor dels presents capítols prometen la una part a laltra y laltra a laltra destarne al que dos mestres indicaran experts en semblants coses eligidors  super a dapare.

Et ideo nos dicte partes aludantes apostantes et (en blanc).

Testes sunt Andreas Spital et Monserratus Jutge agricole loci de Vilamalla.

Actum in loco de Vilamalla secundo martii MDLXXXVI

(Arxiu Històric de Giron, Seció Notarial, Siurana, vol. 7, 5-5-1586)

ELS CAPMANYENCS DEL SEGLE XV

Església de Capmany, davant la qual se celebrà la reunió de caps de casa de la població l'any 1401. Imatge  de Bertrand
Gronding publicada originalment a Wikimedia.org

El millor moment de la demografia medieval catalana va coincidir amb la fi del primer terç del segle XIV. Justament d’aquest moment disposem pel que fa a Capmany de les dades que ens aporta un capbreu datat l’any 1331 en el qual s’esmenten 94 caps de casa capmanyecs. Aquesta xifra significa que com a mínim hi havia el mateix nombre de famílies residint al nostre poble. És molt possible que algun habitant del terme no sigui citat en el document[1].

A partir d’aquesta data la situació es capgira. Degut a un seguit de calamitats públiques (fams, epidèmies, guerres, terratrèmols i inundacions) la població del país pateix una forta regressió que fa que el nombre d’habitants es reduís l’any 1497 (any en què es féu un nou fogatge, o recompte de caps de casa) es reduís gairebé a la meitat. Pel que fa a Capmany aquesta davallada fou més accentuada, car el nombre de caps de casa censats fou de 31[2], és a dir només una tercera part respecte el recompte anterior[3].

Enguany donarem a conèixer un document que correspon a una reunió de la universitat de Capmany (que aleshores era la màxima expressió del poder municipal) datat el 26 de gener de l’any 1401 i a la qual concorregueren 36 homes[4]. A aquesta mena d’actes hi solien assistir la majoria dels caps de casa de la població. En aquest cas el document ho fa constar expressament. L’acte tingué lloc a la plaça del Fort (en aquells moments era molt més petita que en l’actualitat, car una part de l’espai estava ocupat per cases), lloc en el qual segons aquest escrit se celebraven aquesta mena d’actes des de temps immemorial. Els congregats eren convocats amb el so d’un timbal. L’objecte de la reunió fou acordar fer efectiu el pagament de la redempció d’un censal mort o prèstec del qual n’era creditora la universitat i pel qual calia pagar una pensió anual fins que no fos amortitzat. El valor d’aquest censal era de 105 lliures. El valor de la liquidació fou pagat la meitat per la universitat del poble i la resta per Ponç ça Clusa, senyor del lloc.

La xifra  mínima de 35 caps de casa per a l’any 1401 contrastada amb la de 31 llars que ens dóna el fogatge de l’any 1497, ens indica que la xifra de població es degué mantenir  relativament estable al llarg del segle XV. Aquests resultats contrasten amb els que s’obtenen en les poblacions situades a les planes del Manol i de la Muga que foren devastats per una forta inundació l’any 1421. Aquesta catastròfe provocà una forta davallada en el nombre d’habitants dels pobles riberencs a causa de les nombroses víctimes directes i indirectes i en les migracions posteriors provocades per aquestes riuades.

Per acabar aquestes breus ratlles donarem els noms dels habitants de Capmany citats en l’acta de la reunió de la universitat l’any 1401 i els dels caps de casa esmentats en el fogatge de l’any 1497[5]. Ambdós llistats han esta fets per ordre alfàbetic de cognoms per a que el lector pugui comparar els canvis  en els antropònims locals entre aquestes dues dates[6].

Assistents reunió universitat, any 1401

Andreu, Berenguer; àlias Mola

Andreu, Pere

Arnau, Ponç

Berart, Pere

Buxeda, Jofre

Buxeda, Bernat

Cabot, Dalmau, àlias Olius

Carbonell, Berenguer; àlias Bonet

Castanyer, Guillem

Castelló, Martí

Coll, Bernat

Doménech, Jaume

Ferraró, Bernat

Fresch, Pere

Gener, Berenguer

Gener, Castelló

Gener, Guillem; alias Balell

Joer Davall, Arnau

Jugalar, BernatViu, Arnau

Llauró, Ramon

Llorenç, Guillem

Masdemont, Joan

Massot, Pere

Moles, Berenguer

Muntaner, Guillem

Nicolau, Bartomeu

Nicolau, Jaume

Nicolau, Ramon

Ponç, Berenguer

Ponç, Guillem

Pujolar, Nicolau; àlias Serra

Riera, Bartomeu

Roure, Pere; àlias Pallisser

Salada, Pere

Viu, Arnau

Viu, Pere

Fogatge de l’any 1497 

Andreu, N’;  1

Andreu, N’; 2

Arnau, Ponç

Berart, En

Cascó, Guillem

Castanyer, En

Clusa, Mossèn; donzell

Coll, Antoni

Coll, En

Coscó, Bernat

Donat, Rafel

Ferreguda, Na; vídua

Ferrer, el

Fresch, En

Gener, Bartomeu

Gener, En

Jeura, En

Joer,  mossèn Jaume; prevere

Joer, Joan

Joer, Salvador

Llauró, Vicenç

Martí, En

Massot, En

Mola, En

Muntaner, En

Muntaner, Polit

Pujolar, En

Riera, En

Rollan, En

Serra, En

Serra, En; carnisser

(Article publicat originalment al programa de festa major de Capmay de l'any 2004)

---

[1] EGEA i CODINA, A; ROIG i SIMON, Marisa. Capmany. Quaderns de la Revista de Girona, nº 61. Diputació de Girona, Girona-1995, pàg. 34

[2] Id., Id., Id.

[3] A aquestes xifres d’estimació demogràfica medieval no li podem atribuir la precisió que tenen els censos actuals. Generalment, el nombre de focs que donem representen el mínim segur de població  que hi havia al poble en un moment determinat

[4] Arxiu Històric de Girona, Protocols de Peralada, vol. 140, pàgs. 106r-106v

[5] IGLÉSIES, Josep: El fogatge del 1497. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1974, vol I, pàgs. 373-374

[6] La inexistència de normes ortogràfiques en l’època en que es feren aquests recomptes fa que en els dos textos originals un mateix cognom aparegui escrit de manera diferent (per exemple Gener i Janer). Hem intentat unificar criteris per tal de facilitar les possibles comparacions.

El mill

L'ANTIC POBLAT DE QUERMANÇÓ

El castell i el paratge de Quermançó en una imatge de finals del segle XIX pertanyent al album Rubaudonadeu de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres

El Castell de Quermançó és un dels més coneguts de l’Alt Empordà a causa del seu emplaçament en un lloc molt visible i transitat, a les llegendes centrades en aquesta antiga fortalesa i als usos poc convencionals que sembla que volen donar a les seves ruïnes els seus actuals propietaris. En canvi és pràcticament desconeguda l’existència en el mateix indret o en les seves immediacions d’un petit poblat que tingué el mateix nom que la fortificació.

Les notícies que fins ara tenim d’aquesta petit poblament són molt tardanes, escasses i molt posteriors al primer document que parla del castell que data de l’any 1078 i a partir d’aquesta data surt citat d’una manera molt regular en la documentació medieval. La fortalesa estigué sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries i fins i tot fou la seu de l’arxiu del comtat. La importància del castell ha fet que passés inadvertit el poblat que hi havia al seu entorn. Quermançó tenia independència municipal, en canvi el seu territori pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de vilajuïga. Un document de l’any 1341 especifica quins eren els límits del seu terme municipal.

Una de les primeres referències que tenim de la comunitat humana que habitava a l’entorn d’aquesta fortificació és de l’any 1344 en una reunió de la univerisitat ( tots els caps de casa) del lloc de Quermançó hi assitiren 17 persones. En aquest acte s’acordà fer donació a l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries d la considerable quantitat de 7.780 sous per a contribuir en la disputa que el noble emporità mantenia amb l’infant Pere, comte de Prades.

Quermançó tingué una població molt petita en una relació feta l’any 1353 del que havien d’aportar les diferents localitats del comtat d’Empúries en un repartiment de depeses comunes el lloc havia d’aportar només 10 sous, una de les més baixes de tot el territori del comtat. Les referències posteriors al poblament de l’indret pràcticament desapareixen en els anys posteriors. Tot sembla indicar què es devia despoblar com a conseqüència de la crisi demogràfica de finals de l’edat mitjana i si va quedar algun mas escadusser habitat ja no va ser suficient per mantenir la independència municipal i el paratge va ser agregat al municipi de Vilajuïga al qual actualment pertany.

ALGUNES NOTÍCIES SOBRE L’URBANISME MEDIEVAL DE MONELLS

Racó de la plaça de Monells. Foto de Jordi Joan Fàbrega publicada a flickr.com

 

La vila de Monells, actualment pertanyent al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, estava situada prop del límit meridional del comtat d’Empúries. La primera notícia documental que coneixem és de l’any 922. En aquell moment era una població que no destacava especialment de les altres del seu entorn i formava part del comtat de Girona. Per un document datat l’any 1103, el comte Ramon Berenguer III autoritzà el trasllat a Monells del mercat que fins aleshores s’havia celebrat a Anyells. Aquest fet suposà el començament d’una tongada de prosperitat que s’allargà fins la fi de l’edat mitjana.

A mitjans del segle XIII, la baixa jurisdicció sobre Monells passà per herència als comtes d’Empúries tot i que sobre el paper la vila continuà formant part de la vegueria de Girona. La població està dividida en dos nuclis separats pel rierol Rissec, un centrat en l’església (interessant exemplar gòtic del segle XIV) i un altre que havia estat presidit pel castell del qual amb prou feines en queden restes. Aquest segon barri estava rodejat de muralles de les quals perviuen notables vestigis. En aquest darrer sector s’hi celebraven els famosos mercats i ha conservat una interessant arquitectura dominada pels pòrtics típics de les viles mercantils medievals.

A nivell demogràfic sabem indirectament què la població va créixer considerablement durant la primera meitat del segle XIV. Ja que hi ha documents de l’època què donen fe de la necessitat de construir una nova església parroquial per haver quedat petita la que utilitzaven fins aleshores. D’aquesta època d’expansió és el barri de Vilanova situat a llevant del recinte fortificat. La vila també comptà amb un hospital fundat l’any 1346 i en el qual hi havia un altar dedicat a Sant Antoni i Sant Joan Evangelista.

Pel que fa als elements de la muralla hem trobat esmentats tres portals: el d’Amunt, el d’en Pujades i el de la Mina, aquest últim sabem que estava protegit per una barbacana o castellet avançat. L’any 1298 el comte Ponç Hug d’Empúries donà en feu a Emerssenda vídua de Ramon de Pontós i al seu fill Bernat de Pontós una de les torres dels murs de Monells. Sabem que a la vila hi tenien la seva residència altres famílies nobles, les quals és molt possible que tinguessin en feu altres torres del clos emmurallat.

Quant a l’organització del mercat les taules s’agrupaven segons el producte que es venia així trobem citada la draperia (any 1304), la sabateria i la carnisseria (1332). També en aquesta època ja tenim documentada l’existència dels pòrtics que donen tant caràcter a la vila.