ELS CAPMANYENCS DEL SEGLE XV

Església de Capmany, davant la qual se celebrà la reunió de caps de casa de la població l'any 1401. Imatge  de Bertrand
Gronding publicada originalment a Wikimedia.org

El millor moment de la demografia medieval catalana va coincidir amb la fi del primer terç del segle XIV. Justament d’aquest moment disposem pel que fa a Capmany de les dades que ens aporta un capbreu datat l’any 1331 en el qual s’esmenten 94 caps de casa capmanyecs. Aquesta xifra significa que com a mínim hi havia el mateix nombre de famílies residint al nostre poble. És molt possible que algun habitant del terme no sigui citat en el document[1].

A partir d’aquesta data la situació es capgira. Degut a un seguit de calamitats públiques (fams, epidèmies, guerres, terratrèmols i inundacions) la població del país pateix una forta regressió que fa que el nombre d’habitants es reduís l’any 1497 (any en què es féu un nou fogatge, o recompte de caps de casa) es reduís gairebé a la meitat. Pel que fa a Capmany aquesta davallada fou més accentuada, car el nombre de caps de casa censats fou de 31[2], és a dir només una tercera part respecte el recompte anterior[3].

Enguany donarem a conèixer un document que correspon a una reunió de la universitat de Capmany (que aleshores era la màxima expressió del poder municipal) datat el 26 de gener de l’any 1401 i a la qual concorregueren 36 homes[4]. A aquesta mena d’actes hi solien assistir la majoria dels caps de casa de la població. En aquest cas el document ho fa constar expressament. L’acte tingué lloc a la plaça del Fort (en aquells moments era molt més petita que en l’actualitat, car una part de l’espai estava ocupat per cases), lloc en el qual segons aquest escrit se celebraven aquesta mena d’actes des de temps immemorial. Els congregats eren convocats amb el so d’un timbal. L’objecte de la reunió fou acordar fer efectiu el pagament de la redempció d’un censal mort o prèstec del qual n’era creditora la universitat i pel qual calia pagar una pensió anual fins que no fos amortitzat. El valor d’aquest censal era de 105 lliures. El valor de la liquidació fou pagat la meitat per la universitat del poble i la resta per Ponç ça Clusa, senyor del lloc.

La xifra  mínima de 35 caps de casa per a l’any 1401 contrastada amb la de 31 llars que ens dóna el fogatge de l’any 1497, ens indica que la xifra de població es degué mantenir  relativament estable al llarg del segle XV. Aquests resultats contrasten amb els que s’obtenen en les poblacions situades a les planes del Manol i de la Muga que foren devastats per una forta inundació l’any 1421. Aquesta catastròfe provocà una forta davallada en el nombre d’habitants dels pobles riberencs a causa de les nombroses víctimes directes i indirectes i en les migracions posteriors provocades per aquestes riuades.

Per acabar aquestes breus ratlles donarem els noms dels habitants de Capmany citats en l’acta de la reunió de la universitat l’any 1401 i els dels caps de casa esmentats en el fogatge de l’any 1497[5]. Ambdós llistats han esta fets per ordre alfàbetic de cognoms per a que el lector pugui comparar els canvis  en els antropònims locals entre aquestes dues dates[6].

Assistents reunió universitat, any 1401

Andreu, Berenguer; àlias Mola

Andreu, Pere

Arnau, Ponç

Berart, Pere

Buxeda, Jofre

Buxeda, Bernat

Cabot, Dalmau, àlias Olius

Carbonell, Berenguer; àlias Bonet

Castanyer, Guillem

Castelló, Martí

Coll, Bernat

Doménech, Jaume

Ferraró, Bernat

Fresch, Pere

Gener, Berenguer

Gener, Castelló

Gener, Guillem; alias Balell

Joer Davall, Arnau

Jugalar, BernatViu, Arnau

Llauró, Ramon

Llorenç, Guillem

Masdemont, Joan

Massot, Pere

Moles, Berenguer

Muntaner, Guillem

Nicolau, Bartomeu

Nicolau, Jaume

Nicolau, Ramon

Ponç, Berenguer

Ponç, Guillem

Pujolar, Nicolau; àlias Serra

Riera, Bartomeu

Roure, Pere; àlias Pallisser

Salada, Pere

Viu, Arnau

Viu, Pere

Fogatge de l’any 1497 

Andreu, N’;  1

Andreu, N’; 2

Arnau, Ponç

Berart, En

Cascó, Guillem

Castanyer, En

Clusa, Mossèn; donzell

Coll, Antoni

Coll, En

Coscó, Bernat

Donat, Rafel

Ferreguda, Na; vídua

Ferrer, el

Fresch, En

Gener, Bartomeu

Gener, En

Jeura, En

Joer,  mossèn Jaume; prevere

Joer, Joan

Joer, Salvador

Llauró, Vicenç

Martí, En

Massot, En

Mola, En

Muntaner, En

Muntaner, Polit

Pujolar, En

Riera, En

Rollan, En

Serra, En

Serra, En; carnisser

(Article publicat originalment al programa de festa major de Capmay de l'any 2004)

---

[1] EGEA i CODINA, A; ROIG i SIMON, Marisa. Capmany. Quaderns de la Revista de Girona, nº 61. Diputació de Girona, Girona-1995, pàg. 34

[2] Id., Id., Id.

[3] A aquestes xifres d’estimació demogràfica medieval no li podem atribuir la precisió que tenen els censos actuals. Generalment, el nombre de focs que donem representen el mínim segur de població  que hi havia al poble en un moment determinat

[4] Arxiu Històric de Girona, Protocols de Peralada, vol. 140, pàgs. 106r-106v

[5] IGLÉSIES, Josep: El fogatge del 1497. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1974, vol I, pàgs. 373-374

[6] La inexistència de normes ortogràfiques en l’època en que es feren aquests recomptes fa que en els dos textos originals un mateix cognom aparegui escrit de manera diferent (per exemple Gener i Janer). Hem intentat unificar criteris per tal de facilitar les possibles comparacions.

El mill

L'ANTIC POBLAT DE QUERMANÇÓ

El castell i el paratge de Quermançó en una imatge de finals del segle XIX pertanyent al album Rubaudonadeu de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres

El Castell de Quermançó és un dels més coneguts de l’Alt Empordà a causa del seu emplaçament en un lloc molt visible i transitat, a les llegendes centrades en aquesta antiga fortalesa i als usos poc convencionals que sembla que volen donar a les seves ruïnes els seus actuals propietaris. En canvi és pràcticament desconeguda l’existència en el mateix indret o en les seves immediacions d’un petit poblat que tingué el mateix nom que la fortificació.

Les notícies que fins ara tenim d’aquesta petit poblament són molt tardanes, escasses i molt posteriors al primer document que parla del castell que data de l’any 1078 i a partir d’aquesta data surt citat d’una manera molt regular en la documentació medieval. La fortalesa estigué sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries i fins i tot fou la seu de l’arxiu del comtat. La importància del castell ha fet que passés inadvertit el poblat que hi havia al seu entorn. Quermançó tenia independència municipal, en canvi el seu territori pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de vilajuïga. Un document de l’any 1341 especifica quins eren els límits del seu terme municipal.

Una de les primeres referències que tenim de la comunitat humana que habitava a l’entorn d’aquesta fortificació és de l’any 1344 en una reunió de la univerisitat ( tots els caps de casa) del lloc de Quermançó hi assitiren 17 persones. En aquest acte s’acordà fer donació a l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries d la considerable quantitat de 7.780 sous per a contribuir en la disputa que el noble emporità mantenia amb l’infant Pere, comte de Prades.

Quermançó tingué una població molt petita en una relació feta l’any 1353 del que havien d’aportar les diferents localitats del comtat d’Empúries en un repartiment de depeses comunes el lloc havia d’aportar només 10 sous, una de les més baixes de tot el territori del comtat. Les referències posteriors al poblament de l’indret pràcticament desapareixen en els anys posteriors. Tot sembla indicar què es devia despoblar com a conseqüència de la crisi demogràfica de finals de l’edat mitjana i si va quedar algun mas escadusser habitat ja no va ser suficient per mantenir la independència municipal i el paratge va ser agregat al municipi de Vilajuïga al qual actualment pertany.

ALGUNES NOTÍCIES SOBRE L’URBANISME MEDIEVAL DE MONELLS

Racó de la plaça de Monells. Foto de Jordi Joan Fàbrega publicada a flickr.com

 

La vila de Monells, actualment pertanyent al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, estava situada prop del límit meridional del comtat d’Empúries. La primera notícia documental que coneixem és de l’any 922. En aquell moment era una població que no destacava especialment de les altres del seu entorn i formava part del comtat de Girona. Per un document datat l’any 1103, el comte Ramon Berenguer III autoritzà el trasllat a Monells del mercat que fins aleshores s’havia celebrat a Anyells. Aquest fet suposà el començament d’una tongada de prosperitat que s’allargà fins la fi de l’edat mitjana.

A mitjans del segle XIII, la baixa jurisdicció sobre Monells passà per herència als comtes d’Empúries tot i que sobre el paper la vila continuà formant part de la vegueria de Girona. La població està dividida en dos nuclis separats pel rierol Rissec, un centrat en l’església (interessant exemplar gòtic del segle XIV) i un altre que havia estat presidit pel castell del qual amb prou feines en queden restes. Aquest segon barri estava rodejat de muralles de les quals perviuen notables vestigis. En aquest darrer sector s’hi celebraven els famosos mercats i ha conservat una interessant arquitectura dominada pels pòrtics típics de les viles mercantils medievals.

A nivell demogràfic sabem indirectament què la població va créixer considerablement durant la primera meitat del segle XIV. Ja que hi ha documents de l’època què donen fe de la necessitat de construir una nova església parroquial per haver quedat petita la que utilitzaven fins aleshores. D’aquesta època d’expansió és el barri de Vilanova situat a llevant del recinte fortificat. La vila també comptà amb un hospital fundat l’any 1346 i en el qual hi havia un altar dedicat a Sant Antoni i Sant Joan Evangelista.

Pel que fa als elements de la muralla hem trobat esmentats tres portals: el d’Amunt, el d’en Pujades i el de la Mina, aquest últim sabem que estava protegit per una barbacana o castellet avançat. L’any 1298 el comte Ponç Hug d’Empúries donà en feu a Emerssenda vídua de Ramon de Pontós i al seu fill Bernat de Pontós una de les torres dels murs de Monells. Sabem que a la vila hi tenien la seva residència altres famílies nobles, les quals és molt possible que tinguessin en feu altres torres del clos emmurallat.

Quant a l’organització del mercat les taules s’agrupaven segons el producte que es venia així trobem citada la draperia (any 1304), la sabateria i la carnisseria (1332). També en aquesta època ja tenim documentada l’existència dels pòrtics que donen tant caràcter a la vila.

LA GARRIGA DE L’EMPORDÀ

La Garriga de l’Empordà és un paratge natural situat entre els termes municipals d’Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Vilafant i Llers. Ocupa una superfície de 1245 hectàrees. El paisatge és sec i rocallós, dominant per la garriga de coscoll. Fins l’any 1956 estava força poblat d’oliveres però una onada de fred esdevinguda aquell any  matà gairebé tots aquells arbres. Anteriorment els olivars s’alternaven amb les vinyes però la plaga de la fil·loxera del tercer quart del segle XIX féu desaparèixer aquest darrer cultiu i a partir d’aleshores la major part de les terres conreades d’aquest paratge estaven plantades de platejades oliveres.

Una de les característiques més destacades d’aquesta zona és la gran quantitat de construccions de pedra seca, particularment murs de contenció i de delimitació de finques, recs, cisternes, camins i barraques que constitueixen una valuosa manifestació d’arquitectura popular que malauradament està patint una forta degradació. Un altre dels perills que amenacen aquest interessant espai natural és el projecte de construcció d’una gran pedrera d’extracció d’àrids que malmetria irreversiblement el singular patrimoni històric, zoològic i vegetal una amplia zona de la Garriga.

Aquest territori fou considerat durant molt segles com a impracticable per a l’agricultura a causa de l’abundància de pedra. Només era utilitzat com a zona de pastura. Quan a principis del segle XVIII es comença a plantejar la possibilitat de començar a artigar les primeres terres del sector s’adonaren que durant molt de temps ningú s’havia preocupat d’establir els límits que separaven els termes d’Avinyonet i de Llers i això ocasiona més d’un conflicte i malentesos.

Tot i què els primers desermaments començaren vers el 1700 la plenitud de la posada en conreu no es completà fins la primera meitat del segle següent. De d’aleshores i fins l’any 1956, com ja hem dit, la Garriga visqué un segle llarg de màxim aprofitament agrícola.

APUNTS PER A UNA HISTORIA URBANA DE CABANES

Plànol de la força de Cabanes en la segona meitat del segle XVIII. Pot apreciar-se el canal que travessava el recinte, la disposició dels murs torres i portes i l'església fora dels murs de la població

Restes de l'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Cabanes adossades al mur perímetral del cementiri

La vila de Cabanes ja es esmentada en un document de l’any 885. La població formava part del comtat de Peralada i vescomtat de Rocabertí. Els edificis de referència en el segle XII eren la primitiva església parroquial de sant Vicenç situada en el lloc on avui hi ha el cementiri municipal i de la qual queden restes del mur de tramuntana aprofitats quan foren aixecats els murs perimetrals del fossar. L’altre edifici emblemàtic era el castell situat dins l’actual nucli urbà del poble i del qual encara es manté en bon estat una torre circular.

No sabem com estava distribuït el poblament d’aquest territori en aquell moment. És molt possible que hi hagués un petit nucli a l’entorn de l’església parroquial aprofitant l’àrea de protecció de la sagrera.  En un moment indeterminat de la segona meitat del segle XII o primera del XIII es creà la força o sector fortificat de la població origen del nucli urbà actual. Aquest recinte fou aixecat a l’ombra del castell de manera que la vella fortalesa quedà situada a l’angle sud-oest del clos emmurallat.

Al segle XIII Cabanes era una població d’una certa entitat. L’any 1221 ja comptava amb un hospital que perdurà almenys fins a finals del segle XVIII. També hi ha constància d’activitat gremial i mercantil. L’any 1289 es produí la venda d’un obrador de sabateria situat al cap de la plaça. Encara avui es conserven els nom del carrer Escudellers i de la plaça de l’Oli i en la documentació antiga s’esmenten els de Cistellers i de la Ferreria. El 1316  sabem que hi havia dins els murs de la vila un molí que sense cap mena de dubte aprofitava les aigües  del canal que travessa la població. El petit clos defensiu no només servia de refugi en cas de guerra dels cabanencs sinó que també acollia veïns de poblacions veïnes. Un document de l’any 1334 esmenta onze habitants de Palol de Vila-sacra que tenien dret a acollir-se. A canvi d’aquest dret d’emparar-se en els murs, els beneficiaris tenien l’obligació de contribuir a la construcció i manteniment de les defenses.

Aquest primitiu recinte fortificat fou ampliat en la primera meitat del segle XIV vers a llevant. Un document de l’any 1346 esmenta els murs vells de la força en contraposició als que s’havien fet de nou. L’església parroquial continuava en el seu emplaçament original en un lloc desprotegit i fàcilment inundable. L’any 1385, durant la invasió d’unes partides armades procedents de França, el bisbe de Girona autoritzà la celebració del culte dins els murs de la vila i també donà el vist i plau al trasllat de les monges de Sant Feliu de Cadins (el convent de les quals estava dins el terme) a l’interior de la força de Cabanes.

La població patí els efectes de la gran riuada de l’any 1421 que sens dubte va repercutir d’una manera implacable en la demografia. El fogatge de l’any 1493 dóna per a Cabanes l’escassa xifra de 6 “focs” o llars. Vers l’any 1480 s’edificà la primitiva ermita de Sant Sebastià de la qual no en sabem l’emplaçament original. L’any 1630 el bisbe de Girona autoritzà la construcció de l’actual i l’enderroc de la capella primitiva. En aquest edifici tenien lloc les reunions del consell del municipi o  universitat i també s’hi celebraven les preses de possessió dels Rocabertí com a senyors del lloc.

Al llarg del segle XVIII el nombre d’habitants experimentà un notable increment. En el primer quart de la centúria la vila tenia uns 300 habitants que pujaren a 674 en el cens de l’any 1784. Aquest augment fou motivat pel llarg període de pau, la prosperitat general del país en aquesta època i per la posada en cultiu de terres que fins aquells moments estaven ocupades per aigulleixos i garrigues.

L’emplaçament del temple parroquial fora del nucli urbà i a un nivell més baix i més proper als nivells dels rius feia que l’indret s’inundés sovint. Durant molts dies del mes d’octubre  de l’any 1784 els feligresos no pogueren accedir a l’església com a conseqüència d’una d’aquestes crescudes de les aigües. El problema s’acabà amb la construcció de actual edifici de l’església, edificat entre els anys 1803 i 1820 situat dins el recinte de la força. De l’antic complex parroquial només restà en el lloc original el cementiri ja que aleshores ja s’estaven suprimint els fossars de l’interior de les poblacions.

NOVES NOTÍCIES SOBRE PÒRTICS COMUNALS EMPORDANESOS

En una entrada recent d’aquest bloc datada el 11/12/2011 es tractava el tema dels pòrtics comuns a l’Empordà medieval. Si bé l’existència d’aquesta mena de construccions estava bastant estesa per diferents llocs del país i de les terres veïnes es desconeixia la forta implantació que tingueren ales terres empordaneses. En el moment de fer l’esmentat article tenia la ferma convicció que d’aquest elements arquitectònics no n’hi hagueren a totes les poblacions, però en canvi també estava convençut que n’hi havia molts més dels que hi havia documentats.

Des de la publicació de l’esmentat article noves consultes efectuades als arxius m’han permès ampliar una mica més el repertori de pòrtics documentats a les terres empordaneses amb sis nous esments fins ara inèdits:

Bellcaire. El pòrtic de la capella del castell de la població va ser escenari d’una reunió de la universitat celebrada l’any 1344.

Cruïlles. Hi ha notícies de l’any 1372 d’una reunió de la universitat del lloc congregada en el pòrtic que hi havia davant les portes de l’església de Santa Eulàlia.

Capmany. Un document tardà de l’any 1716 esmenta un cobert situat a la plaça que feia les funcions d’escorxador i lloc de venda de carn.

Foixà. Consta que una reunió de la universitat convocada per mitjà del so d’un corn celebrada l’any 1344 tingué lloc en el pòrtic de la plaça.

Garrigàs. En una escriptura del 1816 consta la venda per part de l’ajuntament a un particular d’un casal que molt antigament havia servit de carnisseria.

Sant Quirze de Colera. S’ha conservat l’acta d’una reunió dels prohoms de Sant Quirze de Colera i de la seva muntanya celebrada l’any 1414 en el pòrtic del monestir.

Viladamat. Tenim constància d’una reunió de la universitat del lloc celebrada al pòrtic que hi havia a la plaça l’any 1438

Respecte a la primera tongada de pòrtics documentats, en els que acabem de presentar de nou hi ha la novetat de reunions celebrades en pòrtics d’esglésies a Bellcaire i a Sant Quirze de Colera. En aquests casos no sabríem dir si aquests elements arquitectònics eren simples nàrtex o galilees dels temples que eren utilitzats a més per celebrar les assemblees comunitàries o bé si eren pòrtics comunals situats a tocar o a prop del recinte religiós però construïts amb finalitats laiques.

Finalment volem donar notícia de la possible identificació amb un pòrtic comú una construcció adossada als murs del castell de Púbol que presenta un gran arcada aparedada de mig punt oberta a l’exterior del recinte que podem veure en la fotografia que encapçala la present entrada. Recordem què tal i com vàrem veure en el primer lliurament hi ha notícies de l’any 1408.

LES “FORCES” A L’EMPORDÀ MEDIEVAL

Plànol de la força de la Jonquera tal i com estava a principis del segle XVII segons Albert Compte i Enric Juan publicat en un treball dels esmentats autors . "Una visió de la Jonquera i els jonqurencsen els anys immediatament anteriors al Tractat dels Pirineus (primera meitat del segle XVII)" Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 19, Figueres 1986, pàg. 58. Només volem aclarir què l'església que figura en el plànol no existia en el moment de construir-se el mur de la força en el segle XIII

Quan hom troba el mot “força” en un document empordanès de l’edat mitjana aplicat a una construcció ens trobem davant el dubte que aquest terme té dues accepcions: Per una banda pot referir-se a la part fortificada d’una població. Per altra costat la paraula també es utilitzada per designar un petit castell o casal fortificat.

En unes ocasions el mateix document ens dóna les pistes suficients que ens ajuden a discernir a quina d’aquestes dues opcions s’està referint el text. Altres vegades, en canvi, el significat resta ambigu i no podem diferenciar a quin dels dos conceptes es volia referir l’autor d’un determinat document.

Pel que fa al primer dels significats esmentats, és a dir el d’un nucli urbà més o menys fortificat ens trobem que molt sovint la denominació de força és compartida amb la de cellera. En un primer moment de l’alta edat mitjana (segle XII) el terme cellera era utilitzat com a sinònim de sagrera o espai d’especial protecció a l’entorn de les esglésies. Posteriorment s’aplicà aquest mateix terme en un sentit molt més ampli a un espai urbà protegit i segur. També variaren els elements centrals de les celleres que a partir del segle XIII sovint ja a pareixen com a sinònims de força. Si bé en els documents més antics sempre estan presidides per una església (Palafrugell, Sant Feliu de Boada, Vilaür), a partir de la tretzena centúria també trobem recintes fortificats o amb alguns elements de fortificació que són definits indistintament amb els noms de cellera o força que estan presidits, a més de l’església, per un castell (Púbol, Vulpellac, Cantallops, Capmany, Orriols) . Altres vegades l’element central de la força és un castell en llocs en els quals no tenen església o bé que la tenen fora del clos de protecció (Llers, Marzà, Calabuig, Bellcaire). Finalment hi ha llocs definits com a força que no tenen cap església ni castell dins el recinte (la Jonquera, Garriguella, les Escaules, Torroella de Fluvià).

Una segona aplicació de la paraula “força”, sempre referida a elements arquitectònics medievals de l’Empordà, és donada a un casal fortificat o petita casa forta que no arriba a tenir la categoria de castell però que compta amb alguns elements defensius com barbacanes, garites, merlets..Entre les forces d’aquestes característiques trobem les de Planils (Corçà), La Salvetat (Jafre), els Gorgs (Llers), Riumors, Romanyà (Pontós), Serra, Ventalló, Biure de Caixàs (Cabanelles)