EL MONESTIR DE VILABERTRAN I LA FIGUERES MEDIEVAL

Tradicionalment s’ha considerat que el fet que va propiciar el desenvolupament de Figueres fins a convertir-se en la capital indiscutible del que avui anomenem Alt Empordà fou l’atorgament per part del rei Jaume I de la Carta Pobla l’any 1267. Els avantatges concedits als nous pobladors ocasionà un augment considerable de la població . Sense negar la transcendència d’aquest fet cal apuntar què el nombre de “focs” o llars era molt més important que el nombre de vint caps de casa que s’esmenten en el text d’aquest privilegi. De fet el mateix document deixa ben clar que es tractava de persones que havien estat sotmeses a la condició de pagesos de remensa i que en adquirir el monarca les finques a les quals estaven adscrites havien estat alliberades d’aquesta condició. Però aquesta mateixa escriptura deixa ben clar que calia fer noves compres per aconseguir el domini reial sobre el territori de la parròquia. En dues adquisicions posteriors esdevingudes els anys 1268 i 1278, foren incorporats nous homes i finques al patrimoni local de la corona. Però l’objectiu que tots els habitants de la vila estiguessin lliures de tota subjecció feudal no s’acomplí del tot ja que restaren molts immobles i pagesos sota el ple domini del monestir de Vilabertran.

Aquestes terres i cases les havia incorporat el cenobi al seu patrimoni per mitjà de compres i donacions documentades ja des del segle XI i no varen ser mai adquirides per la corona tot i el projecte original de fer-ho. En un capbreu datat el 1343 s’esmenten 432 finques sota el domini directe de l’abat, entre les quals hi havia un mínim de 34 cases. El nombre de figuerencs que declaren tenir finques sota el domini directe de l’abat era de 137, dels quals 13 es declaraven homes propis i solius de la institució i per tant queda clar que l’objectiu reial d’alliberar tots els veïns de la vila d’aquesta condició no s’acomplí ja que a principis del segle XVI encara s’han documentat alguns remenses figuerencs.

El patrimoni reial a Figueres consistia principalment en el domini directe de moltes finques, principalment cases situades al nucli urbà que reportaven importants ingressos anuals a l’erari de la corona. Aquestes rendes foren venudes pel rei Pere IV a Pere Sacosta l’any 1347 davant la manca de recursos per fer front a una revolta que havia esclatat a Sardenya. Posteriorment l’any 1394 els hereus de Pere Sacosta vengueren a l’abat de Santa Maria de Vilabertran totes aquestes rendes que havien esta reials d’aquesta manera augmentà considerablement el patrimoni de l’abadia a la ciutat. Els documents posteriors distingien entre les rendes antigues o anteriors al 1394 i les rendes noves o incorporades a partir d’aquesta data.

El monestir de Vilabertran es convertí en el principal obtentor de rendes a la ciutat fins a l’exclaustració de l’any 1835 aquest patrimoni situat a Figueres era el més important que tenia el cenobi ja que el nombre de possessions i rendes situades en d’altres poblacions eren molt insignificants comparades amb les ubicades a Figueres.

SALVETATS I “HOSPITALS” A L’EMPORDÀ MEDIEVAL

Portal d'entrada a l'antiga salvetat de les Escaules

En l’ordenament jurídic de la França de l’alta edat mitjana existia la figura del salvamentum que venia a ser un contracte feudal pel qual es senyor oferia al serf protecció a canvi de submissió. Posteriorment, vers el segles XI i XII, aquest concepte de tutelatge s’utilitzà, a més, per promoure per iniciativa eclesiàstica el poblament i l’artigatge de noves terres poc habitades fins aleshores del sud-oest de França. Aquests nous assentaments s’anomenaren salvetats i foren el precedent de les bastides i castells nous que eren poblacions de nova creació sorgides en els segles XII i XIII.

L’àrea d’implantació de les salvetats traspassà àmpliament els límits de l’actual França i s’anaren adaptant a les circumstàncies socials i polítiques de les regions en les quals s’establien. A l’Empordà el terme salvetat es documentat per primer cop l’any 1100 en que el noble Guadall de Cruïlles després d’haver comès diversos excessos violents contra el monestir benedictí de Sant Miquel de Cruïlles, es penedeix dels seus actes i concedeix al cenobi unes terres situades més enllà de la sagrera d’aquesta casa religiosa. Aquesta zona cedida tindria el tractament de salvetat i li serien aplicades les immunitats corresponents a aquestes àrees de protecció.

Els beneficiaris de terres amb la consideració de salvetat aprofitaren sovint les garanties jurídiques per fer-hi assentaments de població. Però no tots aquests territoris foren urbanitzats. En els casos en que s’hi formaren nuclis de població sempre foren de poca entitat, de fet cap d’ells aconseguí ser capital de municipi o de parròquia i funcionaren com a simples barris de les poblacions a les quals pertanyien.

L’impuls més important de les salvetats a l’Empordà es produí a mitjans del segle XII de la mà dels anomenats ordes militars, és a dir els templers, els hospitalers i els cavallers del Sant Sepulcre. A més dels benedictins i dels ordes militars també hem trobat salvetats lligades amb el bisbat i fins i tot amb senyors laics.

Algunes salvetats vinculades als ordes militars també són conegudes amb el nom d’”hospital”, tot i que no tingueren res a veure amb aquestes institucions assistencials. Aquesta denominació no és exclussiva de la comarca sinó que també l’hem trobada en diversos indrets de França.

SALVETATS I “HOSPITALS” EMPORDANESOS

Contrastant amb la resta de Catalunya, on per ara s’han documentat molt poques salvetats i ” hospitals”, documentats a l’Empordà n’hem trobat bastants. Cap d’aquest nuclis assolí una rellevància remarcable i a diferència de França cap es convertí en capl de municipi o de parròquia.

Tot seguit donarem una petita relació de les salvetats i “hospitals” empordanesos dels quals n’hem trobat alguna notícia en els documents. Aquests llistat només inclou els territoris d’aquestes característiques que foren urbanitzats.
Arenys d'Empordà. Hi hagué una concentració de cases anomenades "Hospital" documentada l'any 1339, en la qual hi havia almenys tretze habitatges.

Crespià. El barri anomenat ’”hospital” d’aquesta població es citat per primer cop l’any 1296 i estava format per cases amb domini directe compartit entre el bisbat i una petita casa hospitalera que hi havia al veïnat de Pedrinyà.

Cruïlles. A l’entorn del monestir de Sant Miquel és fundà l’any 1100 la salvetat més antiga documentada a l’Empordà.

Darnius. L’Hospital fou un barri documentat a partir de l’any 1263 per iniciativa de la casa del Sant Sepulcre de Peralada.

Les Escaules. Hi hagué una salvetat vinculada a la casa del Temple de Castelló d’Empúries citada per primer cop l’any 1188. Posteriorment aquest petit nucli es citat com a “hospital” i fou fortificat en dues fases.

Espolla. A la banda contrària del torrent de Merdanç on hi ha el nucli principal de població hi ha unes cases que foren en el seu origen una salvetat citada a partir de l’any 1313 lligada a la casa del Sepulcre de Peralada.

Fontanilles. Aquest lloc comptà una salvetat promoguda per la casa hospitalera de Sant Llorenç de les Arenes documentada l’any 1333.

Gaüses. La salvetat que hi hagué en aquesta població estava l’any 1247 sota el domini del noble Bernat de Foixà.

Llabià. Un document tardà de l’any 1785 esmenta la salvetat d’origen medieval d’aquest lloc depenent de la comanda d’Aiguaviva.

Olives. Aquest veïnat del municipi de Vilademuls (Pla de l’estany) tingué una salvetat esmentada l’any 1180 vinculada o l’orde del Sepulcre.

Palol de Vila-sacra. El lloc comptà amb una salvetat creada abans de l’any 1265 pels cavallers del Sant Sepulcre de Peralada.

Parlavà. Aquesta població encara conserva el nom de la Salvetat en un dels seus carrers. Ja és citada l’any 1263 i estava sota el domini directe del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols.

Rabioses. En aquest veïnat de l’antic municipi de Cruïlles hi hagué una salvetat depenent del monestir benedictí de Sant Miquel de Cruïlles. La referència més reculada és del 1264. Els habitatges d’aquesta salvetat estaven disposats en un carrer orientat de’est a oest.

La Salvetat. Aquest veïnat del municipi de Jafre fou en els seus origens, com el nom indica, una salvetat de fundació laica de la qual n’eren senyors la família de Bordils. La referència més antiga és de l’any 1248.

Sant Nicolau d’Àlguema. A l’entorn d’aquesta capella del municipi d’Ordis hi havia l’any 1365 un “hospital” o agrupament de cases depenent d’algun orde de militar que no hem pogut determinar

Terrades. Sobre uns terrenys donats l’any 1146 per Ramon d’Olives a la casa del sepulcre de Peralada fou edificada a questa salvetat que en documents posteriors també es definida com a “hospital”. Costa que l’any 1320 tenia una universitat o règim d’autogovern propi. L’any 1351 aquest nucli comptava almenys amb tres carrers i una plaça.

Vilacolum. Hi havia un “hospital”, depenent de la comanda hospitalera d’Avinyonet de Puigventós documentada l’any 1352.

Vilarig. En aquest poble actualment agregat al municipi de Cistella hi havia un “hospital” documentat l’any 1303

Vilatenim. A l’entorn de l’actual carrer de l’hospital hi hagué almenys des de l’any 1287 un “hospital” format per unes quantes cases vinculat a l’esmentada comanda d’Avinyonet.

Aquest article és un resum d’un altre molt més extens i amb indicacions de la procedència de les fonts d’informació publicat a la Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès, Diputació de Girona, Patronat Francesc Eiximinis. Publicacions de l’abadia de Montserrat, 2010, pàgines 109-118

Llegiu el text de l'article en format pdf

LA NECRÒPOLI MEDIEVAL DE CANAPOST

La petita població de Canapost formà part fins fa pocs anys del terme de Peratallada, actualment forma part del macromunicipi de Forallac. És situada a la carretera que uneix Vulpellac amb Pals. L’edifici més destacat d’aquesta població és la seva església de dos naus, una de les quals és preromànica i l’altra romànica.

A les bandes sud i est d’aquest interessant temple es poden veure mostres d’enterraments de diferents èpoques dins el període medieval. El model més repetit és el de la tomba antropomorfa i sarcòfags amb coberta a dos vessants formada per un sol bloc de pedra.

Aquest fossar fou excavat els anys 2004 i 2005 i tot seguit es feren obres per fer visitable aquest espai. Les proves de carboni 14 realitzades a les restes trobades en aquest indret determinaren que aquest enterraments dataven del segle X. És molt possible que algun d’aquests elements funeraris fos reaprofitat d’enterraments més antics o si més no que fossin construïts en l’època esmentada imitant models més antics.

els nous plafons "informatius" sobre el patrimoni figuerenc

La recent creació d’una ruta del patrimoni arquitectònic figuerenc amb l’edició d’un fulletó és en principi una iniciativa que es trobava a faltar i que arriba amb un cert retard respecte a d’altres poblacions. Ara bé els criteris que s’han utilitzat a l’hora de redactar els textos i el rigor dels seus continguts penso que són ben discutibles.

En general s’ha donat més importància a les èpoques més recents enfront de les més reculades la qual cosa inevitablement fa que quedi incompleta la informació del lloc que s’està visitant. A més a més moltes de les dades que hi figuren són inexactes, poc contrastades i fins i tot falses. Alguns exemples d’algunes d’aquestes inexactituds i mancances són:

En el plafó 1 corresponent a la Rambla pràcticament es dóna a entendre que la història del lloc comença amb el cobriment de la Ribera l’any 1833. S’ignora l’existència anterior dins aquest espai d’un palauet reial. De dos ponts, un molí, la muralla, adoberies, un mercat de bestiar... i fins i tot que gairebé tot el perímetre actual del vial ja estava edificat quan es va produí l’esmentat cobriment. En definitiva s’ignora la importància que per a la ciutat a tingut aquest lloc ja des de l’edat mitjana.

En el número 4 instal·lat a la plaça del Gra es diu què aquest zona es començà a edificar l’any 1807 amb la construcció del convent dels monjos de Sant Pere De Rodes quan el cert és que el sector que hi entre el carrer Nou i la Calçada dels Monjos, entre el de la Rutlla (incluint el costat nord de l’esmentada plaça) i l’eix Caamaño-Palmera, Fossos ja existien l’any 1788 i molts carrers del sector encara conserven el nom que tenien al segle XVIII.

En el sisè d’aquests escrits “informatius” es parla de l’existència a l’actual carrer Joan Maragall d’una presó en aquest carrer des de l’any 1579 a l’indret on avui hi ha l’arxiu municipal i abans hi havia la biblioteca. La presó en aquesta època estava situada en una gran torre circular que hi havia ocupant a la confluència del carrer Ample amb el de Joan Maragall i a principis del segle XVII encara hi era en aquesta ubicació i per tant la instal·lació del presidi a l’espai on diu el plafó devia ser molt més tardana i reaprofitant un edifici més antic.

Pel que fa al desè situat a la plaça de l’Església es diu que Figueres va començar a créixer al segle IX al voltant de l’església de Sant Pere. Els documents que esmenten Figueres més antics que coneixem són del segle X i de l’església tenim constància a partir de l’any 1020. Si l’autor dels plafons té notícies rigoroses i contrastades de l’existència de Figueres i de la seva parròquia en les èpoques que ell diu que les publiqui ben aviat per que seria un document del tot excepcional.

El darrer d’aquests plafons situat a la plaça de l’Ajuntament parla de l’antic edifici municipal segon ell datat l’any 1767 i que atribueix al mateix arquitecte que va projectar el castell de Sant Ferran. La construcció de l’antiga casa consistorial sabem que estava molt avançada el 1757, o sigui deu anys abans i de l’atribució de la seva construcció a Juan Martín Zermeño, crec que no és impossible del tot però m’agradaria que ens donés a conèixer les fonts en les quals basa aquesta informació. Pel que fa als pòrtics de la plaça que en el redactat són considerats de mitjans del segle XVI, sabem que són en realitat posteriors a l’any 1819. El seu estil arquitectònic tampoc es correspon de cap manera als de la setzena centúria.

Es podria continuar parlant de moltes més errades. També es podria comentar gran quantitat de dades que era factible afegir i que s’han desaprofitat aplicant uns criteris de resum i de síntesi més que discutibles.

Finalment només cal dir que el sotasignat ha dedicat molts anys i esforços a l’estudi de la Figueres baixmedieval i moderna que s’han publicat en diferents llibres i revistes. En aquests treballs apart d’aportar una gran quantitat de dades inèdites he procurat sempre indicar les fonts d’informació. Seria desitjable que què en properes ocasions en que es vulgui promocionar la història i el patrimoni de la ciutat s’optés per oferir al públic uns continguts més actualitzats i rigorosos.

Antoni Egea

LA MUNTANYA DEL CASTELL DE FIGUERES ABANS DE LA CONSTRUCCIÓ DE LA FORTALESA

El paratge sobre el qual actualment s’aixeca el castell de Sant Ferran de Figueres fou durant l’edat mitjana un lloc erm, boscós i garrigós propietat de la corona. L’any 1347 el rei Pere IV se’ls va vendre juntament amb d’altres finques i rendes a Pere ça Costa i els hereus del comprador es varen vendre tot aquest paquet de títols de propietat l’any 1394 a l’abat del monestir de Vilabertran. Aquest canvis de propietat condicionà el canvi de topònim de l’indret que passà de dir-se bosc del Rei a ser anomenats bosc de l’Abat.
A principis del segle XVI l’augment de població de Figueres féu que davant la necessitat de terres per conrear l’abat comendatari del monestir fes diversos establiments de terres a particulars de la vila els quals adquirien el domini útil dels terrenys a canvi del pagament d’un cens anual. Hem trobat documentades diverses d’aquestes concessions en un llibre de contractes del monestir datades entre els anys 1534 i 1539. Per aquells anys (1536) és construïa en aquest lloc una capella dedicada a Sant Roc.
Justament a l’entorn d’aquesta capella es començà a construir l’any 1584 un convent caputxí que estava situat en el lloc on avui hi ha l’aparcament exterior del castell i del qual es poden resseguir a flor de terra els rastres d’alguns murs. Molt probablement unes prospeccions arqueològiques en aquest indret ens permetrien conèixer amb més detall la planta dels edificis d’aquest conjunt. El convent fou objecte d’obres d’ampliació i de millora els anys 1616 i 1663. Les obres de construcció del castell a mitjans del segle XVIII obligaren a l’enderroc d’aquest monestir i el seu trasllat a l’actual carrer del Rec Arnau.
L’elecció d’aquest turó per ubicar el castell de Sant Ferran obligà a fer nombroses expropiacions de terres a particulars. S’han conservat les escriptures d’aquestes confiscacions que tingueren lloc entre els anys 1753 i 1759, la qual cosa ens permet conèixer amb detall l’aspecte que oferia aquest paratge abans de les grans transformacions que comportaren les obres. Aquests terrenys manllevats representaven un 11% de la superfície total del terme. Era un paisatge clarament dominat per l’olivera. Es calcula per fer les obres es talaren uns 28.000 arbres d’aquesta espècie.

LA RESTAURACIÓ DE LA CASA DE LA REINA SIBIL•LA A FORTIÀ

Aviat començaran les obres de restauració de la casa anomenada de la reina Sibil•la a Fortià. Aquest edifici d’estil renaixentista datat al segle XVII és un dels més notables d’aquest estil de la rodalia. Aquesta rehabilitació és una bona noticia tant per la categoria del monument com per l’ús cultural i social que se li vol donar.
El nom que des de fa unes dècades se li dona a aquesta construcció és, segurament, inadequat. Si bé .es cert que hi ha una família noble que portava el cognom de Fortià almenys des del segle XII i que en un principi estava relacionada inequívocament amb aquesta població, a mitjans del XIV, quan va néixer la futura reina Sibil•la els hem trobat residint en d’altres poblacions i l’únic lligam que tenien amb la vila d’on era originària de la seva nissaga era la sepultura familiar existent a l’església parroquial. A més a més cal tenir en compte, com ja hem dit què aquest casal en la seva versió actual és molt posterior a l’època medieval. En qualsevol cas, no és ni el primer ni l’últim cas en que s’ha atribuït sense massa fonaments la residència en un determinat edifici d’un personatge famós.
Actualment no hi ha a Fortià cap resta identificable que dati de l’edat mitjana el poble patí els efectes devastadors d’un fort aiguat esdevingut l’any 1421 que inundà i destruí completament moltes poblacions de la rodalia. Sabem que a mitjans del segle XIV estava fortificat, si més no en part ja que un document esmenta unes cases situades a la cellera o força. Una carta de població atorgada pel comte d’Empúries l’any 1283 donava avantatges els possibles habitants que es volguessin establir al lloc. Aquesta concessió tingué els seus efectes ja que hem trobat citat el carrer de la Vila Nova l’any 1353. També hi havia aleshores concentracions de cases als puigs d’Amunt i de la Cavalleria. La població disposava d’un petit hospital rural almenys des de l’any 1317.