LA GARRIGA D’EMPORDÀ 1819. ARTIGATGE I VENDA D’UN TERRENY

Paisatge de la Garriga d'Emporda amb les característiques parets de pedra seca (de la pàgina web salines-bassegoda.org)

El paratge natural de la Garriga d’Empordà situat entre els termes d’Avinyonet de Puigventós, Llers i Vilanant ha estat notícia recentment pel projecte d’obrir una pedrera (sembla que de moment frustrat) i pels efectes devastadors que tingué sobre bona part de la seva superfície el gran incendi de l’Empordà de l’estiu de l’any 2012. Per altra banda també ha estat d’actualitat per la publicació del magnífic treball “Les barraques de Pedra seca de la Garriga d’Empordà” de Jenar Fèlix Franquesa en el qual són inventariades totes les barraques de pedra de la zona, una de les característiques més destacades del seu paisatge.

Tot aquest territori va restar erm durant moltes centúries. Les causes d’aquest abandó cal buscar-les en lla poca qualitat dels terreny, accidentats, secs i pedregosos que eren poc atractius pels escassos habitants de la zona. En produir-se els importants augments demogràfics del segle XVIII i sobretot del XIX es produeix una important necessitat de posar en conreu noves terres la qual cosa farà que les aspres terres de la Garriga comencin a ser atractives pel seu artigatge i explotació agrícola.

 A finals del segle XIX la major part de la superfície del territori havia estat reduïda a cultiu sobretot de vinyes i oliveres. Per aconseguir aquesta transformació fou necessari netejar el terreny de pedres que foren destinades a fer parets i barraques de pedra seca que serveixen de bancades per contenir la terra i separar les finques que són tan característiques de la contrada i que encara impressionen malgrat l’evident deteriorament que han patit.  

Un dels aspectes que encara resten més desconeguts és la manera que tingueren els artigaires per accedir a la propietat de les terres. Segurament que hi hagué diverses maneres d’adjudicar-les atès que estaven en mans dels diferents senyors locals, grans propietaris de masos i fins i tot n’hi havia de comunals.

En aquesta entrada farem esment a un cas documentat l’any 1818 en que Josep Gratacós, treballador d’Avinyonet ven a Miquel Laball, menestral de Llers un pedaç de terra rodejat de paret de cinc quartons de vessana, situat al terme d’Avinyonet,  a la muntanya del Puig Ventós que el venedor havia artigat i condicionat per posar-la en cultiu.

El venedor fa constar que era el titular de la terra en virtut de la concòrdia que havien signat els veïns d’Avinyonet amb el comú del lloc que establia la propietat de les terres que havien estat comunals en benefici dels qui les havien posat en cultiu.

El preu de la transacció fou de 90 lliures de les quals el comprador n’abonà 30 a l’acte. Les 60 restants s’havien de pagar al llarg de l’any 1819. El comprador reconeixia a l’ajuntament d’Avinyonet la condició de senyor directe del terreny però no havia de pagar-li cap mena de cens.

SANT PAU DE LA CALÇADA

Església deSant Pau de la Calçada  (Wikimedia)

El mas i la capella de Sant Pau de la Calçada es troben a tres quilòmetres al sud del centre de de Figueres i pertany al terme municipal de l’esmentada ciutat. Tot i que avui pugui semblar inversemblant el lloc era en l’eda mitjana una entitat de població formada per alguns masos i la seva església tenia la consideració de parròquia. Per anar-hi cal agafar una carretera asfaltada que surt de la ronda Sud de Figueres un cop passada la via del tren en direcció a Vilatenim i agafar el primer trencant a la dreta el breu recorregut que transcorre en tot el trajecte paral·lel a la línia del ferrocarril ens deixa a les portes del mas. Actualment tant el casal com la capella adjunta són de propietat particular i resten pràcticament tot l’any tancats per una paret que tanca la finca. La capella només es accessible pels visitants la diada de l’aplec que se celebra cada any l’últim diumenge de gener.

L’església és d’origen romànic i de dimensions mol reduïdes. Té absis rodó i volta apuntada. Degué quedar seriosament afectada pels aiguats de l’any 1421 que devastaren la comarca. L’aspecte actual es deu a la reforma que es féu a partir de l’any 1585 gràcies al llegat testamentari de Francesc Ramera. El mas adjunt es obra del segle XIX. L’element més destacat és una torre quadrada coronada per merlets.

L’indret estava situat vora l’antiga Via Augusta dels romans. La primera referència escrita segura és de l’any 990 en que consta que l’indret estava sota jurisdicció del monestir de Sant Martí de la Muga o de les Escaules. És molt possible que una cel·la monàstica anomenada Sant Pau de Lirlir citada l’any 840 com a pertanyent a l’esmentat cenobi pugui identifica-rse amb Sant Pau de la Calçada. L’any 1177 la vila de Sant Pau de la Calçada fou donada per Pere de Montagut a l’abadia de Vilabertran amb el vist-i-plau del rei Alfons I.

En un capbreu del monestir de Santa Maria de Vilabertran datat en un moment inconcret del segle XIII, s’esmenten nou masos situats en aquesta parròquia. En el segle XIV el lloc apareix com a pertanyent al comtat d’Empúries i els comtes hi tenien jurisdicció directa. En sengles reunions de la universitat del poble celebrades al cementiri en els anys 1346 i 1347, consta que hi assistiren nou caps de casa. Sembla, doncs, que la població es va mantenir estable al llarg d’aquest període. En uns recomptes de persones adultes que es feren els anys 1353 i 1354 consten que hi havia al lloc un total de vint, xifra que concorda bastant amb les que hem vist fins ara.

Els efectes dels aiguats de l’any 1421 foren devastadors per Sant Pau ja que consta que a finals del segle XVI només hi havia un mas habitat. Malgrat aquesta dràstica reducció del nombre d’habitants, sobre el paper continuaren existint la parròquia i el municipi si bé el rector residia a Figueres i els límits del terme municipal eren confusos. En la compra venda d’un terreny efectuada en el segle XVII situat en aquests paratges el venedor no sabé precisar si l’immoble pertanyia al terme de Sant Pau o al de Palol Sabaldòira. En el segle XIX el territori ja havia estat incorporat al terme de Figueres.

APUNTS PER A UNA HISTÒRIA URBANA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS EN LA BAIXA EDAT MITJANA (II)

La vila comptà amb una muralla que resseguia els actuals carrers Juli Garreta, de l'Hospital, placeta de Sant Joan, rambla Vidal i passeig del Mar. La referència documental més antiga que em trobat és de l’any 1339 i és indirecta ja que s’esmenta una casa situada extramurs de la vila. L’any 1360 s’estaven fent obres als mur impulsades per l’abat del monestir. L’any 1396 es feien de nous en el clos fortificat i per fer aquestes obres s’obtingué un permís per coure calç als valls.Un any més tard s’esmenta el corredor del mur o camí que que transcorria paral·lel al mur per l’interior del recinte.ens han pervingut els noms de tres torres del clos emmurallat: la de la Vila, situada davant de mar i documentada l’any 1350; la torre d’en Regàs, citada el 1472 i la del Consell, el 1496, en la qual, segurament, tenien lloc les reunions dels cònsols i consellers de la vila. També coneixem l’existència d’un portal anomenat d’en Salvador del qual en tenim constància a partir de l’any 1402 i duna portella citada l’any 1409 i situada prop de l’Hospital.

 En un cas poc freqüent en les viles empordaneses molts carrers són esmentats en la documentació medieval amb un nom concret. Tenim constància dels següents casos: de les Voltes, Mitjà, d’en Campllonch, de l’Allada, tots citats el 1402;  abans anomenat d’en Sans i aleshores dels Especiers, d’en Madrens, de la Portella o de l’Hospital, del 1409; del Call (possiblement habitat per jueus),1471; d’en Salvador, d’en Sans o de la Salsa, d’en Salvador, 1472. També hi havia un sector dins del nucli emmurallat conegut amb el nom de Madaloc del qual ja hi ha referència l’any 1338.

  Fora dels murs hi havia alguns ravals. El més conegut era el de Tueda o de la Vila Nova  que ha arribat als nostres dies amb el mateix nom a llevant del nucli fortificat i a tocar la riera del mateix nom i del camí de Palamós i que ja surt esmentat l’any 1348. El raval del Monestir era, com el seu nom indica, a tocar el cenobi quixolenc. Un document de l’any 1402 esmenta una placeta en aquest indret. El de Montjoi d’ubicació desconeguda. S’esmenten diverses cases situades a l’Areny entre els murs de la vila i la línia de mar, però no consten com a raval. I ja més apartat del nucli urbà hi havia el veïnat de Sant Amanç, encara avui existent i del qual tenim notícies des de l’any 1471. 

APUNTS PER A UNA HISTÒRIA URBANA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS EN LA BAIXA EDAT MITJANA (I)

Torre del Fum

L’origen de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols coincideix amb la del seu monestir el qual fou fundat vers la primera meitat del segle X en un indret que havia estat habitat almenys des de l’època romana. En un indret molt proper al cenobi i separat per la riera de les Comes s’aixecaren algunes cases de camperols que foren l’origen de l’actual nucli urbà. Aquest incipient poblat anà creixent considerablement  en direcció a migdia i a llevant afavorit  pels avantatges fiscals que oferien els abats. En els segle XIII ja era una població important que comptà amb drassanes i ja tenia una incipient organització municipal.

En la primera meitat del segle XIV hi ha notícies  de vendes de solars de 6 per 3 canes (uns 63 metres quadrats per edificar cases a l’Areny o primera línia de mar. Tant els venedors com els comprador són particulars i aquestes transaccions es feren entre els anys 1318 i 1338. També hi ha notícia l’any 1339 de l’establiment en aquest mateix indret d’un pati o solar per part de Ramon de Llabià, abat del monestir a Pere de Camps, de Sant Feliu. El terreny amidava 15x6 canes. El terreny limitava a occident amb un carrer que hi havia entre l’esmentat pati i el mur de la vila i a tramuntana amb tres solars més. El beneficiari es comprometé a edificar cases en la parcel·la dins el termini de cinc anys.

La vila comptà amb un hospital almenys des de l’any 1326, en aquesta data el bisbe de Girona autoritzà que es podés demanar caritat a favor d’aquesta institució. Un permís episcopal semblant datat l’any 1357 feia una concessió semblant destinada a comprar llits i roba per a aquesta casa d’acollida. Per un document de l’any 1339 sabem que Jaume Magenta i Elisenda, la seva esposa eren els hospitalers de l’hospital de Sant Feliu de Guíxols. Aquest establiment tenia rendes pròpies. L’any 1397 l’abat del monestir Guillem Samasó i els administradors de l’Hospital establiren a Bernat Parpí de la mateixa vila un solar dins la vila.

Molt a prop del monestir hi havia l’església de Sant Nicolau a l’entorn de la qual hi havia un cementiri. L’any 1339 Geralda, esposa de Jaume Llucià pescador disposa en el seu testament que l’enterrin al cementiri de l’església de Sant Nicolau, de Sant Feliu de Guíxols. Per un document datat l’any 1392 sabem que la campana d’aquesta església servia per convocar les reunions de la universitat de la vila. L’any 1450 l’abat Bernat de Torrella donà permís a Guim Torre per construir l’anomenada casa dels Morts en un indret on hi havia cases derruïdes. En aquesta casa l’esmentat Guillem podria fer habitació a canvi d’enterrar els morts. Consta que fins aquell moment la persona que feia aquestes funcions s’estava a la capella de Sant Nicolau.

SACARÉS UN NOM PER A DOS VEÏNATS MEDIEVALS DESAPAREGUTS

Guillem Llop, de Sacarés, parròquia de Palau-saverdera ven a Guillem Català, de Palau per espai de tres anys els esplets d'una vinya situada al vinyer de Sacarés (Arxiu Històric de Girona, Protocols de Castelló, volum 259, 15-10 1371)

Liquidació de les imposicions personals al comte d'Empúries i al cambrer de Sant Pere de Rodes feta pels
llocs de Camallera i Sacarés (Arxiu històric de Girrona, Protocols de Castelló, vol. 435, pàg. 50v, a. 1353)

El poblament medieval a l’Empordà fou, en general, més dispers i més repartit en el conjunt del territori si el comparem amb el que tenim actualment. Distribuits. en el conjunt de la comarca existiren un gran nombre de vilars i de petits veïnats de molts dels quals s’ha perdut en la memòria popular la notícia de la seva existència. Enguany tindrem ocasió de parlar de dues d’aquestes petites entitats de població que portaren el nom de Sacarés, una estava situada en el terme de Palau-saverdera i l’altra es trobava en les rodalies de Camallera.

Del Sacarés del terme de Palau-saverdera en dóna notícia Arnald Plujà(Palau-saverdera: mil anys de senyors i pagesos, Girona : Alzamora, 2003, pàg. 419). Estava situat prop del límit amb el terme de Roses. Apareix documentat per primer cop l’any 1342 en que un veí que hi habitava es deia Guillem de Sacarés, la coincidència del cognom amb el nom del veïnat fa pensar que es podia tractar d’un membre de la petita noblesa És molt possible que el casal o força d’aquest personatge s’anomenés mas Sacarés, però la denominació també es feia extensiva als masos de la rodalia. Una escriptura de l’any 1371 defineix el lloc com a “vicinario de Sacharesio”. A principis del segle XVII l’indret encara tenia la consideració de vilar. L’any 1713 el mas Sacarés estava ja enrunat. Actualment s’ha perdut la memòria de l’existència d’aquest veïnat, però un ampli territori situat entre els termes de Palau i Roses encara s’anomena Sacarés.

Un altre indret anomenat Sacarés existí en un lloc de moment no precisat pels volts de Camallera. Totes dues poblacions aleshores molt petites pertanyien al comtat d’Empúries el qual compartia la senyoria amb la cambreria del monestir de Sant Pere de Rodes. Justament l’abat de l’esmentat cenobi féu reconeixement l’any 1274 al cambrer de l’ús de no exigir qüèstia, exacció i capitació sobre diversos llocs en els quals el cambrer tenia jurisdicció entre els quals hi havia Camallera i Sacarés. En l’any fiscal 1352-1353 en una recaptació d’impostos que s’havien de repartir El cambrer i el comte es fa constar que a Sacarés vivien vuit persones adultes i a Camallera 32.

EL CANVI D’UBICACIÓ DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE D’AVINYONET A PRINCIPIS DEL SEGLE XV

Aspecte actual de l'església de Sant Esteve d'Avinyonet de Puigventós construïda a principis del segle XV. El temple fou posteriorment reformat i canviat d'orientació l'actual absis (a la imatge) correspon a la primitiva façana.. Foto Wikimedia

A Avinyonet ens trobem en un dels diversos casos en que la concentració d’habitatges es repartia en dos nuclis centrats respectivament en l’església i el castell. Pel que fa al poblat eclesial s’anomenava Manol i estava situat molt a prop del riu del mateix nom i de la font de la Torre en l lloc on resten unes minses ruïnes que la tradició local anomena “Església Vella”. Aquest lloc es citat per primer cop en un document de l’any 962. L’església parroquial de sant Esteve de Manol es esmentada per primera vegada en una escriptura de l’any 1075.  No sabem cap detall sobre l’organització del poblament a l’entorn d’aquesta església. Cal suposar què, com passà a tantes altres poblacions de la comarca es formà un petit nucli o sagrera a l’entorn d’aquest temple parroquial. En qualsevol cas, com veurem més endavant, el poblament i el temple no tingueren continuïtat en aquest indret.

Quant al castell anomenat des d’un primer moment d’Avinyó situat en el lloc on hi ha avui el nucli urbà de la vila l’hem trobat citat per primer cop l’any 1093 en el testament d’un personatge anomenat Berenguer Bernat el qual el llegà a uns parents que es deien Bertran i Arnau, fills de Gaufred Seguer. El testador és molt possible que sigui un Berenguer d’Avinyó citat en un document de l’any 1090. No sabem si en un primer moment hi hagué un nucli habitat més o menys compacte a l’entorn del castell però molt possiblememt a la fi del segle XII ja devia ser més important que el nucli de Manol ja que per primera vegada en un document de l’any 1191 s’esmenta l’església amb el nom de Sant Esteve d’Avinyó.

La decadència del nucli de Manol, més exposat a les inundacions i més difícilment defensable que el  d’Avinyó, s’accentuà amb les inundacions de la tardor del 1346 que afectaren els fonaments de l’església parroquial de Sant Esteve i feren caure una part de la volta. Aleshores el lloctinent del comanador proposà el trasllat de l’església a un lloc proper al castell i situat dins la muralla que protegia el nucli d’Avinyó i conservar el cementiri en l’emplaçament de l’església primitiva. Fins i tot aconseguí la preceptiva autorització episcopal  per efectuar el canvi però les crisis de la segona meitat del segle XIV i l’oposició d’una part dels parroquians retardaren més de setanta anys la culminació d’aquest canvi d’ubicació.

La muralla que acabem d’esmentar, correspon a una força o petit recinte emmurallat adossat al castell, és molt possiblement que datés del segle XIII, però la referència més reculada que coneixem data de l’any 1337. Aquest recinte es citat com a força en un document de l’any 1396 que és a més a més el que cita la forma Avinyonet en diminutiu, és a dir la forma que ha prevalgut fins l’actualitat. Com en tants altres llocs la denominació de força fou compartida amb la de cellera, per bé que en aquest cas la referència és molt tardana. Un document de l’any 1664 esmenta el carrer de la Cellera i la torre d’en Duran.

Dins aquest recinte hi havia la capella de Sant Joan que estava situada a l’actual plaça de l’església, en el lloc on fins fa pocs anys hi havia l’edifici de l’ajuntament. L’hem trobat citada en un document de l’any 1338

La construcció de la nova església en el lloc d’Avinyonet consagrà definitivament aquest nucli com a capital indiscutible del municipi i l’abandó i el començament de l’oblit de l’antic nucli de Manol. Després de nombrosos intents fallits de consumar el canvi d’emplaçament l’any 1416 s’aconseguiren els consens i els permisos necessaris per tirar endavant aquesta obra. S’ha conservat un escrit incomplet en el qual els representants dels parroquians i el comanador, senyor del lloc o bé d’un seu lloctinent pactaren un seguit de clàusules destinades a que la nova obra fos satisfactòria a les dues parts. En aquest escrit s’especifica què per construir l’església caldria expropiar cases i patis i els promotors es comprometeren a integrar el nou temple al sistema defensiu del lloc i a dotar l’edifici  de merlets i àmpit o talús a la part baixa dels murs exteriors. El comanador autoritzà a prendre espai dels valls i a reformar el mur de la força. Els parroquians, a canvi, havien de construir un mur que anés de la nova església fins la torre major de l’estatge del comanador. El document també esmenta un cementiri que ja existia prèviament en l’espai on s’aixecà el mur del frontis del nou temple (actual capçalera).             

Per a  la construcció d’aquesta església  el bisbe autoritzà l’aprofitament de materials arquitectònics procedents de l’edifici primitiu. Per aquesta raó es troben alguns elements datables  de l’època romànica.

És molt possible que el cementiri parroquial continués en el lloc de la primitiva església (tal i com havia ordenat el prelat) durant u parell de segles més. L’any 1632 fou adquirit un hort per fer un nou cementiri a tocar l’església parroquial de Sant Esteve

Sant Romà de Sidillà

Les restes de l’església preromànica i poblat de Sant Romà de Sidillà o de les Arenes són situades al terme municipal de Foixà. Per anar-hi cal agafar el camí que comunica aquest darrer poble amb Sant Llorenç de les Arenes. Aquest conjunt arqueològic es troba a uns tres quilòmetres de Foixà, prop d’una explotació d’extracció de sorra. Si bé en un primer tram el camí es indicat a la sortida de Foixà, posteriorment no es troba cap més indicador i l’indret és de molt mal trobar amagat per l’espessa vegetació de pins i de malesa.

L’església de Sant Romà és d’una sola nau coberta amb volta de canó absis trapezial, arcs de ferradura i en molts llocs presenta un parament en opus spicatum. De l’antic poblat que hi havia a l’entorn del temple només s’ha excavat una part del sector de tramuntana de l’església on s’han posat al descobert la planta de diverses estances de les cases i s’hi ha trobat ceràmica datada entre els segles XI i XIII.

Les notícies més reculades que coneixem són de l’any 985 en que el lloc surt esmentada amb el nom de Siziliano. Al llarg de l’edat mitajana es esmentat amb diverses variants del nom sense que se’n trobi cap d’unànimement acceptada Ciziciliano, Ceziliano, Cidiliano o Sidilianum són alguns dels noms que hem trobat utilitzats. Fa molts anys que s’ha perdut el record d’aquesta denominació i la gent de la rodalia coneix aquestes ruïnes amb el nom de Sant Romanç.

L’església de Sant Romà tingué la consideració de parroquial i com a tal és esmentada en un document de l’any 1221. Malgrat que s’hagi dit que aquesta església i el lloc ja devien estar abandonats i deshabitats car no surten citats en els nomenclàtors oficials de la segona meitat del segle XIII i del XIV. Aquesta afirmació no és del certa ja què en un pergamí de l’any 1340 es capbrevada una casa dins la cellera de Sant Romà de Sant Llorenç de les Arenes (domum quam habemus et tenemus in cellaria Sancto Romani de Sancto Laurencio de Arenis). D’aquest escrit es pot deduir que el poble havia perdut ja la seva independència parroquial però que encara estava habitat.

Actualment aquest enclavament arqueològic està completament abandonat i envaït per la vegetació. Malgrat la importància que tenen aquestes ruïnes datades d’una època de la qual ens ha pervingut molt poques restes, l’oblit, la deixadesa i la degradació s’han apoderat del jaciment i no fan presagiar res de bo pel futur. Només ens cal desitjar que aquests mals auguris no es compleixin i que es pugui salvar per a les generacions futures un dels conjunts altmedievals més importants de Catalunya.