APUNTS PER A UNA HISTÒRIA URBANA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS EN LA BAIXA EDAT MITJANA (II)

La vila comptà amb una muralla que resseguia els actuals carrers Juli Garreta, de l'Hospital, placeta de Sant Joan, rambla Vidal i passeig del Mar. La referència documental més antiga que em trobat és de l’any 1339 i és indirecta ja que s’esmenta una casa situada extramurs de la vila. L’any 1360 s’estaven fent obres als mur impulsades per l’abat del monestir. L’any 1396 es feien de nous en el clos fortificat i per fer aquestes obres s’obtingué un permís per coure calç als valls.Un any més tard s’esmenta el corredor del mur o camí que que transcorria paral·lel al mur per l’interior del recinte.ens han pervingut els noms de tres torres del clos emmurallat: la de la Vila, situada davant de mar i documentada l’any 1350; la torre d’en Regàs, citada el 1472 i la del Consell, el 1496, en la qual, segurament, tenien lloc les reunions dels cònsols i consellers de la vila. També coneixem l’existència d’un portal anomenat d’en Salvador del qual en tenim constància a partir de l’any 1402 i duna portella citada l’any 1409 i situada prop de l’Hospital.

 En un cas poc freqüent en les viles empordaneses molts carrers són esmentats en la documentació medieval amb un nom concret. Tenim constància dels següents casos: de les Voltes, Mitjà, d’en Campllonch, de l’Allada, tots citats el 1402;  abans anomenat d’en Sans i aleshores dels Especiers, d’en Madrens, de la Portella o de l’Hospital, del 1409; del Call (possiblement habitat per jueus),1471; d’en Salvador, d’en Sans o de la Salsa, d’en Salvador, 1472. També hi havia un sector dins del nucli emmurallat conegut amb el nom de Madaloc del qual ja hi ha referència l’any 1338.

  Fora dels murs hi havia alguns ravals. El més conegut era el de Tueda o de la Vila Nova  que ha arribat als nostres dies amb el mateix nom a llevant del nucli fortificat i a tocar la riera del mateix nom i del camí de Palamós i que ja surt esmentat l’any 1348. El raval del Monestir era, com el seu nom indica, a tocar el cenobi quixolenc. Un document de l’any 1402 esmenta una placeta en aquest indret. El de Montjoi d’ubicació desconeguda. S’esmenten diverses cases situades a l’Areny entre els murs de la vila i la línia de mar, però no consten com a raval. I ja més apartat del nucli urbà hi havia el veïnat de Sant Amanç, encara avui existent i del qual tenim notícies des de l’any 1471. 

APUNTS PER A UNA HISTÒRIA URBANA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS EN LA BAIXA EDAT MITJANA (I)

Torre del Fum

L’origen de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols coincideix amb la del seu monestir el qual fou fundat vers la primera meitat del segle X en un indret que havia estat habitat almenys des de l’època romana. En un indret molt proper al cenobi i separat per la riera de les Comes s’aixecaren algunes cases de camperols que foren l’origen de l’actual nucli urbà. Aquest incipient poblat anà creixent considerablement  en direcció a migdia i a llevant afavorit  pels avantatges fiscals que oferien els abats. En els segle XIII ja era una població important que comptà amb drassanes i ja tenia una incipient organització municipal.

En la primera meitat del segle XIV hi ha notícies  de vendes de solars de 6 per 3 canes (uns 63 metres quadrats per edificar cases a l’Areny o primera línia de mar. Tant els venedors com els comprador són particulars i aquestes transaccions es feren entre els anys 1318 i 1338. També hi ha notícia l’any 1339 de l’establiment en aquest mateix indret d’un pati o solar per part de Ramon de Llabià, abat del monestir a Pere de Camps, de Sant Feliu. El terreny amidava 15x6 canes. El terreny limitava a occident amb un carrer que hi havia entre l’esmentat pati i el mur de la vila i a tramuntana amb tres solars més. El beneficiari es comprometé a edificar cases en la parcel·la dins el termini de cinc anys.

La vila comptà amb un hospital almenys des de l’any 1326, en aquesta data el bisbe de Girona autoritzà que es podés demanar caritat a favor d’aquesta institució. Un permís episcopal semblant datat l’any 1357 feia una concessió semblant destinada a comprar llits i roba per a aquesta casa d’acollida. Per un document de l’any 1339 sabem que Jaume Magenta i Elisenda, la seva esposa eren els hospitalers de l’hospital de Sant Feliu de Guíxols. Aquest establiment tenia rendes pròpies. L’any 1397 l’abat del monestir Guillem Samasó i els administradors de l’Hospital establiren a Bernat Parpí de la mateixa vila un solar dins la vila.

Molt a prop del monestir hi havia l’església de Sant Nicolau a l’entorn de la qual hi havia un cementiri. L’any 1339 Geralda, esposa de Jaume Llucià pescador disposa en el seu testament que l’enterrin al cementiri de l’església de Sant Nicolau, de Sant Feliu de Guíxols. Per un document datat l’any 1392 sabem que la campana d’aquesta església servia per convocar les reunions de la universitat de la vila. L’any 1450 l’abat Bernat de Torrella donà permís a Guim Torre per construir l’anomenada casa dels Morts en un indret on hi havia cases derruïdes. En aquesta casa l’esmentat Guillem podria fer habitació a canvi d’enterrar els morts. Consta que fins aquell moment la persona que feia aquestes funcions s’estava a la capella de Sant Nicolau.

SACARÉS UN NOM PER A DOS VEÏNATS MEDIEVALS DESAPAREGUTS

Guillem Llop, de Sacarés, parròquia de Palau-saverdera ven a Guillem Català, de Palau per espai de tres anys els esplets d'una vinya situada al vinyer de Sacarés (Arxiu Històric de Girona, Protocols de Castelló, volum 259, 15-10 1371)

Liquidació de les imposicions personals al comte d'Empúries i al cambrer de Sant Pere de Rodes feta pels
llocs de Camallera i Sacarés (Arxiu històric de Girrona, Protocols de Castelló, vol. 435, pàg. 50v, a. 1353)

El poblament medieval a l’Empordà fou, en general, més dispers i més repartit en el conjunt del territori si el comparem amb el que tenim actualment. Distribuits. en el conjunt de la comarca existiren un gran nombre de vilars i de petits veïnats de molts dels quals s’ha perdut en la memòria popular la notícia de la seva existència. Enguany tindrem ocasió de parlar de dues d’aquestes petites entitats de població que portaren el nom de Sacarés, una estava situada en el terme de Palau-saverdera i l’altra es trobava en les rodalies de Camallera.

Del Sacarés del terme de Palau-saverdera en dóna notícia Arnald Plujà(Palau-saverdera: mil anys de senyors i pagesos, Girona : Alzamora, 2003, pàg. 419). Estava situat prop del límit amb el terme de Roses. Apareix documentat per primer cop l’any 1342 en que un veí que hi habitava es deia Guillem de Sacarés, la coincidència del cognom amb el nom del veïnat fa pensar que es podia tractar d’un membre de la petita noblesa És molt possible que el casal o força d’aquest personatge s’anomenés mas Sacarés, però la denominació també es feia extensiva als masos de la rodalia. Una escriptura de l’any 1371 defineix el lloc com a “vicinario de Sacharesio”. A principis del segle XVII l’indret encara tenia la consideració de vilar. L’any 1713 el mas Sacarés estava ja enrunat. Actualment s’ha perdut la memòria de l’existència d’aquest veïnat, però un ampli territori situat entre els termes de Palau i Roses encara s’anomena Sacarés.

Un altre indret anomenat Sacarés existí en un lloc de moment no precisat pels volts de Camallera. Totes dues poblacions aleshores molt petites pertanyien al comtat d’Empúries el qual compartia la senyoria amb la cambreria del monestir de Sant Pere de Rodes. Justament l’abat de l’esmentat cenobi féu reconeixement l’any 1274 al cambrer de l’ús de no exigir qüèstia, exacció i capitació sobre diversos llocs en els quals el cambrer tenia jurisdicció entre els quals hi havia Camallera i Sacarés. En l’any fiscal 1352-1353 en una recaptació d’impostos que s’havien de repartir El cambrer i el comte es fa constar que a Sacarés vivien vuit persones adultes i a Camallera 32.

EL CANVI D’UBICACIÓ DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE D’AVINYONET A PRINCIPIS DEL SEGLE XV

Aspecte actual de l'església de Sant Esteve d'Avinyonet de Puigventós construïda a principis del segle XV. El temple fou posteriorment reformat i canviat d'orientació l'actual absis (a la imatge) correspon a la primitiva façana.. Foto Wikimedia

A Avinyonet ens trobem en un dels diversos casos en que la concentració d’habitatges es repartia en dos nuclis centrats respectivament en l’església i el castell. Pel que fa al poblat eclesial s’anomenava Manol i estava situat molt a prop del riu del mateix nom i de la font de la Torre en l lloc on resten unes minses ruïnes que la tradició local anomena “Església Vella”. Aquest lloc es citat per primer cop en un document de l’any 962. L’església parroquial de sant Esteve de Manol es esmentada per primera vegada en una escriptura de l’any 1075.  No sabem cap detall sobre l’organització del poblament a l’entorn d’aquesta església. Cal suposar què, com passà a tantes altres poblacions de la comarca es formà un petit nucli o sagrera a l’entorn d’aquest temple parroquial. En qualsevol cas, com veurem més endavant, el poblament i el temple no tingueren continuïtat en aquest indret.

Quant al castell anomenat des d’un primer moment d’Avinyó situat en el lloc on hi ha avui el nucli urbà de la vila l’hem trobat citat per primer cop l’any 1093 en el testament d’un personatge anomenat Berenguer Bernat el qual el llegà a uns parents que es deien Bertran i Arnau, fills de Gaufred Seguer. El testador és molt possible que sigui un Berenguer d’Avinyó citat en un document de l’any 1090. No sabem si en un primer moment hi hagué un nucli habitat més o menys compacte a l’entorn del castell però molt possiblememt a la fi del segle XII ja devia ser més important que el nucli de Manol ja que per primera vegada en un document de l’any 1191 s’esmenta l’església amb el nom de Sant Esteve d’Avinyó.

La decadència del nucli de Manol, més exposat a les inundacions i més difícilment defensable que el  d’Avinyó, s’accentuà amb les inundacions de la tardor del 1346 que afectaren els fonaments de l’església parroquial de Sant Esteve i feren caure una part de la volta. Aleshores el lloctinent del comanador proposà el trasllat de l’església a un lloc proper al castell i situat dins la muralla que protegia el nucli d’Avinyó i conservar el cementiri en l’emplaçament de l’església primitiva. Fins i tot aconseguí la preceptiva autorització episcopal  per efectuar el canvi però les crisis de la segona meitat del segle XIV i l’oposició d’una part dels parroquians retardaren més de setanta anys la culminació d’aquest canvi d’ubicació.

La muralla que acabem d’esmentar, correspon a una força o petit recinte emmurallat adossat al castell, és molt possiblement que datés del segle XIII, però la referència més reculada que coneixem data de l’any 1337. Aquest recinte es citat com a força en un document de l’any 1396 que és a més a més el que cita la forma Avinyonet en diminutiu, és a dir la forma que ha prevalgut fins l’actualitat. Com en tants altres llocs la denominació de força fou compartida amb la de cellera, per bé que en aquest cas la referència és molt tardana. Un document de l’any 1664 esmenta el carrer de la Cellera i la torre d’en Duran.

Dins aquest recinte hi havia la capella de Sant Joan que estava situada a l’actual plaça de l’església, en el lloc on fins fa pocs anys hi havia l’edifici de l’ajuntament. L’hem trobat citada en un document de l’any 1338

La construcció de la nova església en el lloc d’Avinyonet consagrà definitivament aquest nucli com a capital indiscutible del municipi i l’abandó i el començament de l’oblit de l’antic nucli de Manol. Després de nombrosos intents fallits de consumar el canvi d’emplaçament l’any 1416 s’aconseguiren els consens i els permisos necessaris per tirar endavant aquesta obra. S’ha conservat un escrit incomplet en el qual els representants dels parroquians i el comanador, senyor del lloc o bé d’un seu lloctinent pactaren un seguit de clàusules destinades a que la nova obra fos satisfactòria a les dues parts. En aquest escrit s’especifica què per construir l’església caldria expropiar cases i patis i els promotors es comprometeren a integrar el nou temple al sistema defensiu del lloc i a dotar l’edifici  de merlets i àmpit o talús a la part baixa dels murs exteriors. El comanador autoritzà a prendre espai dels valls i a reformar el mur de la força. Els parroquians, a canvi, havien de construir un mur que anés de la nova església fins la torre major de l’estatge del comanador. El document també esmenta un cementiri que ja existia prèviament en l’espai on s’aixecà el mur del frontis del nou temple (actual capçalera).             

Per a  la construcció d’aquesta església  el bisbe autoritzà l’aprofitament de materials arquitectònics procedents de l’edifici primitiu. Per aquesta raó es troben alguns elements datables  de l’època romànica.

És molt possible que el cementiri parroquial continués en el lloc de la primitiva església (tal i com havia ordenat el prelat) durant u parell de segles més. L’any 1632 fou adquirit un hort per fer un nou cementiri a tocar l’església parroquial de Sant Esteve

Sant Romà de Sidillà

Les restes de l’església preromànica i poblat de Sant Romà de Sidillà o de les Arenes són situades al terme municipal de Foixà. Per anar-hi cal agafar el camí que comunica aquest darrer poble amb Sant Llorenç de les Arenes. Aquest conjunt arqueològic es troba a uns tres quilòmetres de Foixà, prop d’una explotació d’extracció de sorra. Si bé en un primer tram el camí es indicat a la sortida de Foixà, posteriorment no es troba cap més indicador i l’indret és de molt mal trobar amagat per l’espessa vegetació de pins i de malesa.

L’església de Sant Romà és d’una sola nau coberta amb volta de canó absis trapezial, arcs de ferradura i en molts llocs presenta un parament en opus spicatum. De l’antic poblat que hi havia a l’entorn del temple només s’ha excavat una part del sector de tramuntana de l’església on s’han posat al descobert la planta de diverses estances de les cases i s’hi ha trobat ceràmica datada entre els segles XI i XIII.

Les notícies més reculades que coneixem són de l’any 985 en que el lloc surt esmentada amb el nom de Siziliano. Al llarg de l’edat mitajana es esmentat amb diverses variants del nom sense que se’n trobi cap d’unànimement acceptada Ciziciliano, Ceziliano, Cidiliano o Sidilianum són alguns dels noms que hem trobat utilitzats. Fa molts anys que s’ha perdut el record d’aquesta denominació i la gent de la rodalia coneix aquestes ruïnes amb el nom de Sant Romanç.

L’església de Sant Romà tingué la consideració de parroquial i com a tal és esmentada en un document de l’any 1221. Malgrat que s’hagi dit que aquesta església i el lloc ja devien estar abandonats i deshabitats car no surten citats en els nomenclàtors oficials de la segona meitat del segle XIII i del XIV. Aquesta afirmació no és del certa ja què en un pergamí de l’any 1340 es capbrevada una casa dins la cellera de Sant Romà de Sant Llorenç de les Arenes (domum quam habemus et tenemus in cellaria Sancto Romani de Sancto Laurencio de Arenis). D’aquest escrit es pot deduir que el poble havia perdut ja la seva independència parroquial però que encara estava habitat.

Actualment aquest enclavament arqueològic està completament abandonat i envaït per la vegetació. Malgrat la importància que tenen aquestes ruïnes datades d’una època de la qual ens ha pervingut molt poques restes, l’oblit, la deixadesa i la degradació s’han apoderat del jaciment i no fan presagiar res de bo pel futur. Només ens cal desitjar que aquests mals auguris no es compleixin i que es pugui salvar per a les generacions futures un dels conjunts altmedievals més importants de Catalunya.

ROMANYÀ D’EMPORDÀ

Absis romànic de l'església de Sant Medir de Romanyà d'Empordà

Romanyà d’Empordà és un llogarret de masies disperses que pertany al terme municipal de Pontós. Les dades històriques més reculades que tenim sobre aquest indret són de l’any 899 en que el rei franc Carles el senzill féu donació d’aquest lloc al seu vassall Esteve. A partir del segle XI hi ha documentades diverses propietats el monestir de Sant Pere de Camprodon que es veieren incrementades sensiblement a partir del segle XIV.

Sempre ha estat un lloc petit i poc poblat. A una reunió de membres del sindicat remença celebrada l’any 1448 concorregueren 14 caps de casa.  En el fogatge del 1515 consta que hi havia 11 focs o llars. En una talla o distribució del pagament d’un tribut entre les cases del poblat efectuat l’any 1698, només s’esmenten 8 caps de casa. En el cens de població efectuat l’any 2011 es recomptaren 23 habitants.

Entre les masies que hi ha en aquest indret destaquen el mas Terrats, del qual ens em ocupat en un altre article d’aquest bloc amb una interessant llinda de finestra del segle XV. També es remarcable el mas del Castell. Com el seu nom indica està bastit sobre les restes de l’antic castell medieval del lloc del qual resta un pany de mur amb aparell de pedra sorrenca datat dels segles XV o XVI. Per un document datat el 1443 sabem que aleshores espretenia fer una capella de nova construcció en aquest castell. El mas Roca situat a poca distància de l’església presenta una bases de mur amb l’aparell en “opus spicatum” datable del segle X.

L’edifici més notable de la contrada és l’església dedicada a Sant Medir. Ja és esmentada en el document  del 899. És tracta d’una construcció romànica tardana d’una nau amb absis semicircular. L’any 1343 el bisbe de Girona ordenà als clergues de Romanyà que fessin enderrocar una casa que l’abat de Camprodon havia fet aixecar a tocar l’església i que obstruïa una finestra de l’absis. 

ALGUNES REFERÈNCIES HISTÒRIQUES DE L’INDRET DE PORTBOU ABANS DE LA FORMACIÓ DE L’ACTUAL VILA

v

Esment a la vall de Port Bou en un document de l'any 1316

L’embrió de l’actual població de Portbou és la concessió d’autorització reial l’any 1802 a Melcior de Rocabruna, abat de Sant Pere de Besalú i de Sant Quirc de Colera per emprendre la colonització i poblament de la vall de Portbou. En un primer moment s’hi establiren molts pocs pobladors. L’any 1849 hi havia dotze cases i sis cabanes. L’embranzida definitiva va venir amb l’arribada del ferrocarril l’any 1878 i que suposà la construcció d’una estació internacional i una duana. Les noves infraestructures comportaren l’establiment a la vila de nombrosos empleats ferroviaris i duaners. Durant molts anys Portbou fou la segona població de l’Alt Empordà en nombre d’habitants.

Malgrat aquests orígens tan recents el nom de Portbou ja era conegut en l’edat mitjana i era aplicat a la vall on avui s’assenta el nucli urbà i a la cala que hi ha al davant. El primer esment que fins ara hem trobat és de l’any 1316 en què Albert Verdera, del poble de Sant Quirc de Colera reconeix tenir en domini directe pel monestir de l’esmentat lloc, del qual n’era home propi, diverses finques entre les quals hi havia les possessions que tenia “in vallem de Port Boum” per les quals pagava tasca i braçatge, dècimes i primícies.

Un altre document datat l’any 1336 publicat per Francesc Monsalvatge esmenta els noms d’uns veïns de lloc: "Garunda, filia Castilionis Toroni, condam, de Portibouis, parrochie Sancti Michaelis de Colera". És molt possible que l’indret es despoblés com a conseqüència de la crisi econòmica del segle XIV i que restés pràcticament deshabitat fins la repoblació ja esmentada de principis del segle XVIII.

Per la documentació posterior sabem que els pocs recursos que podia donar aquest àrid territori eren aprofitats. L’any 1588 l’abat de Besalú i Colera s’arrendà tot el territori de Portbou per 50 lliures anuals i un successor d’aquest eclesiàstic s’arrendà el 1687 el cobrament del delme del peix que es pescava a la cala.