LA GARRIGA DE L’EMPORDÀ

La Garriga de l’Empordà és un paratge natural situat entre els termes municipals d’Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Vilafant i Llers. Ocupa una superfície de 1245 hectàrees. El paisatge és sec i rocallós, dominant per la garriga de coscoll. Fins l’any 1956 estava força poblat d’oliveres però una onada de fred esdevinguda aquell any  matà gairebé tots aquells arbres. Anteriorment els olivars s’alternaven amb les vinyes però la plaga de la fil·loxera del tercer quart del segle XIX féu desaparèixer aquest darrer cultiu i a partir d’aleshores la major part de les terres conreades d’aquest paratge estaven plantades de platejades oliveres.

Una de les característiques més destacades d’aquesta zona és la gran quantitat de construccions de pedra seca, particularment murs de contenció i de delimitació de finques, recs, cisternes, camins i barraques que constitueixen una valuosa manifestació d’arquitectura popular que malauradament està patint una forta degradació. Un altre dels perills que amenacen aquest interessant espai natural és el projecte de construcció d’una gran pedrera d’extracció d’àrids que malmetria irreversiblement el singular patrimoni històric, zoològic i vegetal una amplia zona de la Garriga.

Aquest territori fou considerat durant molt segles com a impracticable per a l’agricultura a causa de l’abundància de pedra. Només era utilitzat com a zona de pastura. Quan a principis del segle XVIII es comença a plantejar la possibilitat de començar a artigar les primeres terres del sector s’adonaren que durant molt de temps ningú s’havia preocupat d’establir els límits que separaven els termes d’Avinyonet i de Llers i això ocasiona més d’un conflicte i malentesos.

Tot i què els primers desermaments començaren vers el 1700 la plenitud de la posada en conreu no es completà fins la primera meitat del segle següent. De d’aleshores i fins l’any 1956, com ja hem dit, la Garriga visqué un segle llarg de màxim aprofitament agrícola.

APUNTS PER A UNA HISTORIA URBANA DE CABANES

Plànol de la força de Cabanes en la segona meitat del segle XVIII. Pot apreciar-se el canal que travessava el recinte, la disposició dels murs torres i portes i l'església fora dels murs de la població

Restes de l'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Cabanes adossades al mur perímetral del cementiri

La vila de Cabanes ja es esmentada en un document de l’any 885. La població formava part del comtat de Peralada i vescomtat de Rocabertí. Els edificis de referència en el segle XII eren la primitiva església parroquial de sant Vicenç situada en el lloc on avui hi ha el cementiri municipal i de la qual queden restes del mur de tramuntana aprofitats quan foren aixecats els murs perimetrals del fossar. L’altre edifici emblemàtic era el castell situat dins l’actual nucli urbà del poble i del qual encara es manté en bon estat una torre circular.

No sabem com estava distribuït el poblament d’aquest territori en aquell moment. És molt possible que hi hagués un petit nucli a l’entorn de l’església parroquial aprofitant l’àrea de protecció de la sagrera.  En un moment indeterminat de la segona meitat del segle XII o primera del XIII es creà la força o sector fortificat de la població origen del nucli urbà actual. Aquest recinte fou aixecat a l’ombra del castell de manera que la vella fortalesa quedà situada a l’angle sud-oest del clos emmurallat.

Al segle XIII Cabanes era una població d’una certa entitat. L’any 1221 ja comptava amb un hospital que perdurà almenys fins a finals del segle XVIII. També hi ha constància d’activitat gremial i mercantil. L’any 1289 es produí la venda d’un obrador de sabateria situat al cap de la plaça. Encara avui es conserven els nom del carrer Escudellers i de la plaça de l’Oli i en la documentació antiga s’esmenten els de Cistellers i de la Ferreria. El 1316  sabem que hi havia dins els murs de la vila un molí que sense cap mena de dubte aprofitava les aigües  del canal que travessa la població. El petit clos defensiu no només servia de refugi en cas de guerra dels cabanencs sinó que també acollia veïns de poblacions veïnes. Un document de l’any 1334 esmenta onze habitants de Palol de Vila-sacra que tenien dret a acollir-se. A canvi d’aquest dret d’emparar-se en els murs, els beneficiaris tenien l’obligació de contribuir a la construcció i manteniment de les defenses.

Aquest primitiu recinte fortificat fou ampliat en la primera meitat del segle XIV vers a llevant. Un document de l’any 1346 esmenta els murs vells de la força en contraposició als que s’havien fet de nou. L’església parroquial continuava en el seu emplaçament original en un lloc desprotegit i fàcilment inundable. L’any 1385, durant la invasió d’unes partides armades procedents de França, el bisbe de Girona autoritzà la celebració del culte dins els murs de la vila i també donà el vist i plau al trasllat de les monges de Sant Feliu de Cadins (el convent de les quals estava dins el terme) a l’interior de la força de Cabanes.

La població patí els efectes de la gran riuada de l’any 1421 que sens dubte va repercutir d’una manera implacable en la demografia. El fogatge de l’any 1493 dóna per a Cabanes l’escassa xifra de 6 “focs” o llars. Vers l’any 1480 s’edificà la primitiva ermita de Sant Sebastià de la qual no en sabem l’emplaçament original. L’any 1630 el bisbe de Girona autoritzà la construcció de l’actual i l’enderroc de la capella primitiva. En aquest edifici tenien lloc les reunions del consell del municipi o  universitat i també s’hi celebraven les preses de possessió dels Rocabertí com a senyors del lloc.

Al llarg del segle XVIII el nombre d’habitants experimentà un notable increment. En el primer quart de la centúria la vila tenia uns 300 habitants que pujaren a 674 en el cens de l’any 1784. Aquest augment fou motivat pel llarg període de pau, la prosperitat general del país en aquesta època i per la posada en cultiu de terres que fins aquells moments estaven ocupades per aigulleixos i garrigues.

L’emplaçament del temple parroquial fora del nucli urbà i a un nivell més baix i més proper als nivells dels rius feia que l’indret s’inundés sovint. Durant molts dies del mes d’octubre  de l’any 1784 els feligresos no pogueren accedir a l’església com a conseqüència d’una d’aquestes crescudes de les aigües. El problema s’acabà amb la construcció de actual edifici de l’església, edificat entre els anys 1803 i 1820 situat dins el recinte de la força. De l’antic complex parroquial només restà en el lloc original el cementiri ja que aleshores ja s’estaven suprimint els fossars de l’interior de les poblacions.

NOVES NOTÍCIES SOBRE PÒRTICS COMUNALS EMPORDANESOS

En una entrada recent d’aquest bloc datada el 11/12/2011 es tractava el tema dels pòrtics comuns a l’Empordà medieval. Si bé l’existència d’aquesta mena de construccions estava bastant estesa per diferents llocs del país i de les terres veïnes es desconeixia la forta implantació que tingueren ales terres empordaneses. En el moment de fer l’esmentat article tenia la ferma convicció que d’aquest elements arquitectònics no n’hi hagueren a totes les poblacions, però en canvi també estava convençut que n’hi havia molts més dels que hi havia documentats.

Des de la publicació de l’esmentat article noves consultes efectuades als arxius m’han permès ampliar una mica més el repertori de pòrtics documentats a les terres empordaneses amb sis nous esments fins ara inèdits:

Bellcaire. El pòrtic de la capella del castell de la població va ser escenari d’una reunió de la universitat celebrada l’any 1344.

Cruïlles. Hi ha notícies de l’any 1372 d’una reunió de la universitat del lloc congregada en el pòrtic que hi havia davant les portes de l’església de Santa Eulàlia.

Capmany. Un document tardà de l’any 1716 esmenta un cobert situat a la plaça que feia les funcions d’escorxador i lloc de venda de carn.

Foixà. Consta que una reunió de la universitat convocada per mitjà del so d’un corn celebrada l’any 1344 tingué lloc en el pòrtic de la plaça.

Garrigàs. En una escriptura del 1816 consta la venda per part de l’ajuntament a un particular d’un casal que molt antigament havia servit de carnisseria.

Sant Quirze de Colera. S’ha conservat l’acta d’una reunió dels prohoms de Sant Quirze de Colera i de la seva muntanya celebrada l’any 1414 en el pòrtic del monestir.

Viladamat. Tenim constància d’una reunió de la universitat del lloc celebrada al pòrtic que hi havia a la plaça l’any 1438

Respecte a la primera tongada de pòrtics documentats, en els que acabem de presentar de nou hi ha la novetat de reunions celebrades en pòrtics d’esglésies a Bellcaire i a Sant Quirze de Colera. En aquests casos no sabríem dir si aquests elements arquitectònics eren simples nàrtex o galilees dels temples que eren utilitzats a més per celebrar les assemblees comunitàries o bé si eren pòrtics comunals situats a tocar o a prop del recinte religiós però construïts amb finalitats laiques.

Finalment volem donar notícia de la possible identificació amb un pòrtic comú una construcció adossada als murs del castell de Púbol que presenta un gran arcada aparedada de mig punt oberta a l’exterior del recinte que podem veure en la fotografia que encapçala la present entrada. Recordem què tal i com vàrem veure en el primer lliurament hi ha notícies de l’any 1408.

LES “FORCES” A L’EMPORDÀ MEDIEVAL

Plànol de la força de la Jonquera tal i com estava a principis del segle XVII segons Albert Compte i Enric Juan publicat en un treball dels esmentats autors . "Una visió de la Jonquera i els jonqurencsen els anys immediatament anteriors al Tractat dels Pirineus (primera meitat del segle XVII)" Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 19, Figueres 1986, pàg. 58. Només volem aclarir què l'església que figura en el plànol no existia en el moment de construir-se el mur de la força en el segle XIII

Quan hom troba el mot “força” en un document empordanès de l’edat mitjana aplicat a una construcció ens trobem davant el dubte que aquest terme té dues accepcions: Per una banda pot referir-se a la part fortificada d’una població. Per altra costat la paraula també es utilitzada per designar un petit castell o casal fortificat.

En unes ocasions el mateix document ens dóna les pistes suficients que ens ajuden a discernir a quina d’aquestes dues opcions s’està referint el text. Altres vegades, en canvi, el significat resta ambigu i no podem diferenciar a quin dels dos conceptes es volia referir l’autor d’un determinat document.

Pel que fa al primer dels significats esmentats, és a dir el d’un nucli urbà més o menys fortificat ens trobem que molt sovint la denominació de força és compartida amb la de cellera. En un primer moment de l’alta edat mitjana (segle XII) el terme cellera era utilitzat com a sinònim de sagrera o espai d’especial protecció a l’entorn de les esglésies. Posteriorment s’aplicà aquest mateix terme en un sentit molt més ampli a un espai urbà protegit i segur. També variaren els elements centrals de les celleres que a partir del segle XIII sovint ja a pareixen com a sinònims de força. Si bé en els documents més antics sempre estan presidides per una església (Palafrugell, Sant Feliu de Boada, Vilaür), a partir de la tretzena centúria també trobem recintes fortificats o amb alguns elements de fortificació que són definits indistintament amb els noms de cellera o força que estan presidits, a més de l’església, per un castell (Púbol, Vulpellac, Cantallops, Capmany, Orriols) . Altres vegades l’element central de la força és un castell en llocs en els quals no tenen església o bé que la tenen fora del clos de protecció (Llers, Marzà, Calabuig, Bellcaire). Finalment hi ha llocs definits com a força que no tenen cap església ni castell dins el recinte (la Jonquera, Garriguella, les Escaules, Torroella de Fluvià).

Una segona aplicació de la paraula “força”, sempre referida a elements arquitectònics medievals de l’Empordà, és donada a un casal fortificat o petita casa forta que no arriba a tenir la categoria de castell però que compta amb alguns elements defensius com barbacanes, garites, merlets..Entre les forces d’aquestes característiques trobem les de Planils (Corçà), La Salvetat (Jafre), els Gorgs (Llers), Riumors, Romanyà (Pontós), Serra, Ventalló, Biure de Caixàs (Cabanelles)

DESCOBERTA DE RESTES DE LA MURALLA A FIGUERES

La recent troballa accidental d’uns fragments del mur que tancava la vila medieval de Figueres a la plaça de les Patates durant les obres de millora que afecten aquest sector urbà. Sembla que aquestes restes tornaran a ser de nou soterrades i es perdrà la possibilitat de deixar visibles i visitables uns vestigis que si bé no tenen un gran valor arqueològic, si que el tenen a nivell testimonial ja que la ciutat ha conservat molt pocs testimonis arquitectònics de l’edat mitjana.

Les notícies històriques sobre els orígens de les muralles de vila són de moment molt confuses. Un document de l’any 1136 esmenta la cellera de Figueres. A les Comarques Gironines una cellera era sinònim de sagrera o trenta passes eclesiàstiques a l’entorn de les esglésies. Moltes celleres es fortificaren i es convertiren en petits recintes urbans emmurallats. Però no tenim la certesa que en aquells moments la de Figueres estigués encerclada per un mur.

El cert és que al segle XIII un petit nucli a l’entorn de l’església de Sant Pere ja estava fortificat. Els documents del segle XVI i XVII parlen d’antigues torres i murs que es conservaven al carrer de la Jonquera, plaça de l’Ajuntament, Carrer de Besalú i a l’illa de cases que hi ha entre el carrer de Sant Pere i Magre.

A principis del segle XIV el perímetre emmurallat fou ampliat. El nou clos estava vorejat pels actuals carrer de la Muralla, Ample, Monturiol, Rambla, pujada del castell, Indústria i plaça de les Patates. Aquests foren objecte de diverses obres de millora i de manteniment al llarg dels segles XIV i XV. Un viatger del segle XVI comptà fins setze torres en els murs de la ciutat. També sabem per un document de l’any 1509 que la muralla comptava amb uns valls o fossats i que els sobrants d’aigua dels valls es desviaven fins el molí de l’Anguila.

Pel que fa al petit tram de muralla que ha estat redescobert cal dir que donava al carrer dels Tints ja que en aquella època la plaça no existia i en aquest punt les cases estaven adossades al mur i el carrer dels Tints feia un colze que arribava al carrer de la Jonquera per l’actual baixada de la Mercè.

NOTÍCIES MEDIEVALS DE DOS ANTICS CASTELLS POC CONEGUTS DEL TERME DE ROSES

Ruïnes del castell de Bufalaranya. Fotografia del senyor Ricard Ballo publicada a les webs http://salillas.net/castellscatalans/ d'Andreu Salillas http://www.catalunyamedieval.es/ de Ricard Ballo i Montserrat Tañá. En aquestes webs trobareu més fotografies i detalls sobre la localització de les restes d'aquests castells.

Fragment d'una escriptura que recull la notícia de la venda de la seva part dels drets sobre el feu de Bufalaranya d'Alamanda, vídua del cavaller Bernat Alió a Berenguer de Fortià.

L’extens terme municipal de Roses ha estat habitat des de la prehistòria. A diferència d’ara que la major part de la població es concentra a la costa a l’època medieval el poblament estava estava repartit en diferents veïnats i masos distribuïts per tot el territori.

Entre les moltes restes arqueològiques que es troben disseminades per aquesta contrada hi ha les romanalles dels antics castells de la Garriga de Roses i de Bufalaranya dels quals fins al present disposem de molt poques dades històriques.

Les ruïnes del castell de Bufalaranya es troben situades prop del punt quilomètric 5 de la carretera de Roses a Cadaqués a l’esquerra de d’aquesta via. D’aquesta fortalesa queden dempeus part de l’edifici principal i dels mur exterior en alguns punts les parets tenen 4 o 5 metres d’alçada. Aquest murs estan construïts amb pissarra i part dels paraments a estan disposats en “opus spiacatum”. Es considera obra dels segles VIII o IX. Segons l’arqueòleg Joan Badia és molt possible que aquest castell sigui el que apareix amb antics documents del monestir de Sant Pere de Rodes datats el segle X, amb el nom de “Pinna Nigra”. La primera notícia certa de l’existència d’aquest castell és molt tardana i correspon a l’any 1276 en que Guillemó Alió de Garriga prestà homenatge al comte d’Empúries per raó de la meitat del castell de Bufalaranya. Cal precisar que en tota la documentació medieval aquesta fortalesa és anomenada “Bufagranyes”.

El lloc de la Garriga de Roses estava situat 1,5 Km al NW de la vila de Roses. Ja és esmentat en un document de l’any 995 en un document del monestir de Santa Maria de Roses en el qual es cita en un alou situat en aquest lloc en la rodalia del qual hi havia també la capella, avui del tot desapareguda, de Santa Margarida (“...in agiacencia Sca. Margarita, ad locum que dicunt ad ipsa Garriga...”).

A partir de l’any 1180 trobem esmentats en les escriptures del monestir de Roses diversos personatges que es diuen “de Garriga” de cognom i que deuen correspondre a una nissaga de petits senyors locals que devien residir al castell. El darrer membre d’aquest llinatge, Dalmau de Garriga, mort vers l’any 1327, nomenà Berenguer de Fortià, pare de la reina Sibil·la de Fortià com a hereu.

Berenguer de Fortià no heretà la totalitat dels drets feudals del territori de la Garriga ja que la meitat dels que corresponien a l’antic territori del castell de Bufalaranya i que havien estat annexats al territori de la Garriga pertanyien a Bernat Alió (com ja hem vist). L’any 1351, Bernat Alió ja havia mort i Alamanda, la seva vídua es va vendre a Berenguer de Fortià tots aquests drets de Bufalaranya pel preu de 16.000 sous melgoresos amb la qual cosa obtenia la totalitat dels drets de la jurisdicció inferior sobre el territori.

El castell de Bufalaranya fou objecte l’any 2002 d’unes excavacions arqueològiques.

ELS PÒRTICS COMUNALS A L’EMPORDÀ MEDIEVAL

Article publicat originalment als Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. La referència bibliogràfica completa és:

Antoni Egea Codina. Els pòrtics comunals a l'Empordà medieval. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 52, Miscel·lània d'homenatge a Gabriel Roura i Güibas, pàgs. 237-242, Girona, 2011 Pòrtic comunal d’Ullastret. És l’únic ben conservat que resta a la comarca. Les seves proporcions són considerables. Segurament que la majoria de construccions d’aquestes característiques que hi hagué a la comarca eren molt més modestes i reduïdes.

Antic ajuntament de Pals que fou construït en el segle XVI aprofitant l’estructura del pòrtic comú de la vila. A la part de l’edifici que dóna al portal de la muralla de la plaça Major es veu un gran arc apuntat aparedat i en part tapat pel mateix portal. Aquest pòrtic estigué situat prop i fora del recinte fortificat de la població, com a Ullastret i algun altre dels que hem pogut documentar si bé posteriorment l’ampliació del nucli fortificat féu que quedés en la mateixa línia de la muralla.

En el sentit més ampli de la paraula un pòrtic o porxo és una construcció coberta, oberta almenys per un costat. Un cop feta aquesta primera definició podem distingir entre els que són de domini privat que solen tenir servituds públiques que serien els que estan adossats a una altra construcció i tenen una part dels baixos oberts pels quals poden transitar lliurement els vianants. Aquets pòrtics tan poden seguir el perímetre del carrer o plaça on es troben, com ser un simple arc que travessa la via pública per unir dos edificis d’un mateix propietari que es troben separats pel carrer.

Hi ha un altre tipus de pòrtic que és de titularitat municipal el qual sol estar ubicat a la plaça pública tant pot estar emplaçat entre mitgeres amb d’altres construccions o bé aïllat tant totalment com parcialment de la resta d’edificis. Eren destinats a la venda de productes i també servien per fer les reunions de la universitat (reunió en assemblea de tots els caps de casa del municipi). Aquest segon tipus de porxo emparentat amb les halles franceses i amb les loggie italianes a Catalunya han arribat molt pocs exemplars fins els nostres dies essent el més característic la Porxada de Granollers.

A l’Empordà només ha arribat intacte a nosaltres el d’Ullastret que és una construcció gòtica de planta rectangular en la qual dos grans arcs apuntats sostenen una coberta. L’edifici es obert per l’extrem que dóna a la plaça i es comunicat per un arc de punt rodó amb un carrer posterior. A Pals s’han conservat les restes d’una construcció similar a la plaça de l’Ajuntament amb el gran arc apuntat aparedat que es conserva a l’edifici de l’ajuntament vell.

Aquest tipus de construcció fou molt més habitual del que donen a entendre les poques exemplars conservats. Tenim constància documental dels pòrtics comunals de les següents poblacions:

Bàscara. Hi havia el pòrtic de les Mesures que a diferència d’altres porxos que hi havia o bé que encara es conserven a la plaça d’aquesta vila era de propietat comunal i albergava els recipients de pedra que servien de referència per les mesures vigents a la població. era situat al costat de ponent de la plaça a la cantonada amb el carrer d’en Gispert. És esmentat en un capbreu de l’any 1453[i].

La Bisbal. Hi ha notícia de l’exposició publica d’un ban en el pòrtic l’any 1339[ii].

Calonge. L’any 1410 Bernat de Cruïlles, cavaller del castell de Calonge establí en emfiteusi a un particular el pòrtic o taula que hi havia dins el pòrtic situat a la plaça d’aquesta població[iii]

Espolla. Una casa limitava l’any 1519 amb el pòrtic del lloc[iv].

Figueres. El pòrtic Major o de la Carnisseria Era situat a la confluència del carrer de Girona amb la plaça ocupava una part actualment descoberta del centre d’aquest espai urbà. L’hem trobat documentat per primer cop l’any 1318 i ja és anomenat “pòrtic Major”, la qual cosa vol dir que en aquella època ja n’hi havia almenys un altre de menor importància. Les dimensions d’aquesta construcció devien ser més aviat modestes ja que coneixem les mides de la parada nou per sis pams de mesura local de l’època i sabem i sembla que només acollia una filada de parades ja que afrontava a orient amb la via pública i a occident amb la plaça. En l’escriptura es fa constar que el comprador i els seus successors només podrien instal·lar en aquest lloc una taula de fusta i mai de pedra (com les que hi havia aleshores a Bàscara i Besalú). També consta expressament que quedava salvat el domini directe del rei sobre aquest lloc de venda[v].
No retrobem cap més esment sobre aquesta construcció fins l’any 1421 en un capbreu del monestir de Vilabertran dos capbrevants declaren tenir per l’esmentat cenobi (el dret a cobrar censos havia passat per dues vendes successives de la corona a la canònica de Vilabertran) quatre taules o llocs de venda cadascun situades sota el pòrtic de la Carnisseria. En aquest document es fa constar expressament que els pòrtics eren ja aleshores antics i que estaven sostinguts per pilars i que hi havia una agulla “superior” o pilar central de pedra[vi] la qual cosa ens permet determinar que aquests pòrtics tenien una teulada a quatre vents com la que ha perdurat a Cordes al departament francès del Tarn o com la molt posterior de Granollers.
Segurament es referia a aquest pòrtic el document reial datat l’any 1547 pel qual es concedeixen a la vila diverses autoritzacions extraordinàries entre les quals hi havia el permís de fer unes botigues i magatzems sobre unes arcades que hi havia a la plaça i a prendre l’espai públic suficient per fer unes escales per accedir-hi[vii]. La següent referència important ja és de l’any 1661 en que el particular que tenia la casa de la que llavors ja s’anomenava carnisseria Vella (aleshores ja funcionaven les noves situades al carrer Maria Àngels Vayreda, abans anomenat de l’Escorxador Vell) i el dret a tenir set taules en el pòrtic contigu posa en venda en pública subhasta les esmentades casa i concessió[viii].
Les darreres notícies que tenim d’aquesta construcció són de l’any 1729. En un capbreu de la canònica de Vilabertran s’esmenta el cobert de les Carnisseries Velles[ix]. És la darrera citació coneguda. Sabem, però, que aquest edifici no durà gaires anys més ja que en els primers plànols de la ciutat fets vers l’any 1770 aquests pòrtics ja no existien.

El pòrtic de la Peixateria. Era de dimensions més reduïdes que l’anterior i estava situat a tocar l’actual edifici de l’ajuntament pel cantó de la pujada de l’Església i surt citat en sengles capbreus del monestir de Vilabertran dels anys 1421[x] i 1508. A tocar aquesta peixateria s’aixecà l’any 1607 el campanar de tres pisos d’una capella particular[xi].

Lladó. En un capbreu de la canònica d’aquesta població datat l’any 1402 s’esmenten unes cases situades prop del pòrtic del lloc[xii].

Palau-sator. Hi ha constància del pòrtic de la plaça en un document de l’any 1343[xiii]. En un altra escriptura del 1380 es parla del pòrtic nou del lloc[xiv].

Palau-saverdera. Era situat fora i davant de la porta del Castell segons consta en l’acta de la reunió de la universitat celebrada l’any 1374[xv].

Pau. La plaça del lloc també comptà amb el seu pòrtic on s’hi celebraven reunions de la universitat. 1383[xvi].

Peratallada. Sabem que l’any 1341 Gilabert de Cruïlles havia fet construir una capella al cap del pòrtic[xvii].

Púbol. S’ha conservat l’acta d’una reunió de la universitat celebrada al pòrtic l’any 1408[xviii].
Sant Pere Pescador. Un document tardà esmenta el pòrtic de la plaça. 1537[xix].

Vilamalla. Hi havia un pòrtic a la plaça que era utilitzat a la vegada per escorxar animals, vendre’n la carn i per celebrar reunions de la universitat. 1538[xx].

Vilanova de la Muga. L’anomenat pòrtic comú ja és citat en un document del 1310[xxi].

Vilatenim. L’any 1391 unes cases afrontavent a llevant amb el pòrtic de la vila[xxii].
pro ut affrontatur ab oriente in vico publico et in pórtico dicte ville…”

Notes
[i] BOSCH PARER, C; EGEA CODINA, A. Mil anys de domini episcopal a Bàscara.Ajuntament de Bàscara, 2002, pàg. 81
[ii] AHG (Arxiu Històric de Girona), Protocols de la Bisbal, vol. 1693, pàg. 74v, a. 1333. “…in pórtico de Episcopali…”
[iii] Id., Protocols de Calonge, vol 2, 18,3-1410
[iv] Id. Protocols de Sant Climent Ses-cebes i Espolla, vol. 36, 5-12-1519. « …“quoddam hospitio...in dicto loco de Spodolia affontatatur ab...occidente in portico comuni dicti loci...”
[v] Id., Protocols de Castelló d’Empúries, vol. 93, pàgs. 74r-74v, a. 1318. “… quandam locum meum tabulem quem habeo in porticu Majori ville de Figueriis, [affrontatur] ab oriente in via publica, a meridie in tabula Mometi, ab occidente in platea, a cirtio in tabula Berengario Mercateri, mediante carraria. Isto loco quem …vendo… posint tenere tabulam fusteam non lapideam…”
[vi] ADG, 5.5.31, Col·legiata de Vilabertran, Pergamins posteriors al 1300, Capbreu de Figueres, any 1421. “…quatuor tabulas sive spacium quatuor tabularum (…) intus porticum dicte ville (…) contiguas aculee sive agulla superiori dicti portico versus circio… »
[vii] COBOS FAJARDO, A. Llibre de Privilegis de la vila de Figueres (1267-1585). Fundació Noguera, Col·lecció Llibres de Privilegis, 9, Barcelona 2004, pàg. 196
[viii] EGEA CODINA, A. Figueres als segles XVI i XVII, Quaderns d'Història de Figueres, volum 2, Ajuntament de Figueres-Diputació de Girona, 1999, pàg. 73
[ix]Id, Figueres i la seva evolució urbana durant el Vell Règim (segles XVI, XVII, XVIII), Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 20, Figueres 1987, pàg. 104
[x] ADG, Id., Id., Id., “…quasdam tabulas pescaterie intus villam de Figueriis que constructe sunt cum postibus iuuxta et in portico (affrontatur) ab oriente in platea comune, a meridie in dicti hospicio dicti Guillermi Batalleri, amb occidente cum patio qui est ante hospicio de Na Falia et a cirtio cum platea del Oli…”
[xi] EGEA CODINA, A. Apunts, dades i documents per a una història urbana de Figueres, Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 25, Figueres, 1992 , pàgines 91-102
[xii] AHG, Protocols de Lladó, vol. 227, pàg. 6r, a. 1402
[xiii] Id., Protocols de Palau-sator, vol. 207, pàg. 17v, a. 1343. Es tracta d’una citació judicial esdevinguda “…intus porticum platee de Palacio…”.
[xiv] Id., Id., vol. 100, 18-12-1380. “…hospicio intus villam de Palatio iuxta platea dicti loci affrontatur ab oriente in muro fortie foranee de Palatio, a meridie in hospicio sive cellario manso Vallosera de Buada et pars in hospitio herederis Simonis de Juhero, sartoris quondam dicti loci, ab occidente in platea et a cirtio in pórticu Novo dicto loci de Palatio…”
[xv] Id., Protocols de Castelló, vol. 259, 7-8-1374. “…Congregata universitatis hominium loci et parrochie de Palacio de Viridaria i porticu qui est foris et ante castrum dicti loci ad sonum campane… »
[xvi] Id., Id., vol. 462, pàgs. 62-63r, a. 1383. “…convocada ad sonum timbalis ut est moris et congregata in pórtico platee dicti loci de Pavo…”
[xvii] ADG, Notaria, G-16, pàgs. 5r-5v.
[xviii] AHG, Protocols de Corçà, vol. 27, pàg. 21r, a. 1408
[xix] Id., Protocols de Sant Pere Pescador, vol. 1, pàg. 28v, any 1537. Una casa situada al barri del lloc afrontava a occident amb la plaça i amb el pòrtic.
[xx] EGEA,A; ROIG, M, SERRA, J.. "Vilamalla. Mil anys d´història (974-1975)". Vilamalla. Ajuntament, 1999, pàgs. ,88, 92 i 104.
[xxi] AHG, Protocols de Castelló d’Empúries, vol. 84, pàg. 34v, a. 1311. “…qoddam hospicium…apud Villam Novam (affrontatur) …ab occidente in platea sive porticu comuni de Villanova…”

[XXII] Id., Protocols de Perealada, vol. 1146, 5-3-1391. “…quandam area…in dicto loco de Villatenimo