VA SER VILABERTRAN UNA POBLACIÓ FORTIFICADA?

La història del poble de Vilabertran ha estat poc tractada pels estudiosos de la comarca. Pot dir-se sense por a dir cap disbarat que l’existència de la important canònica del lloc a fet que l’interès dels historiadors se centrés en l’estudi del passat del cenobi, tot oblidant la petita comunitat humana que hi havia a la seva ombra.

Pràcticament ningú s’ha interessat per la configuració urbanística del nucli urbà en l’època medieval i moderna. Sabem que almenys des de la baixa edat mitjana constituïa un caseriu compacte dotat d’alguns carrers i una plaça. Però en vistes a les poques referències que hem pogut trobar no ens ha estat possible determinar si era una població emmurallada o no. El que si s’ha pogut documentar és l’existència d’almenys dos portals d’accés, però no hem trobat cap referencia a murs, torres i valls.

Amb aquesta poca informació no es pot dirimir si era una població emmurallada dotada de tots els elements d’una vila fortificada, o bé que només quedés tancada per les mateixes parets posteriors de les cases fent les funcions de muralla, com encara es pot veure a Vilaür.

Les notícies que em trobat sobre aquests portals, cap dels quals ha arribat fins a nosaltres,  són tardanes, però sens dubte eren d’origen medieval ja que aquesta mena d’estructures havien quedat obsoletes a partir del segle XVI. És justament a principis d’aquesta centúria quan trobem les notícies més reculades que fins ara en tenim. Un document de l’any 1511 cita el portal Nou i un altra del 1517 parla del dels Prat i de Remines.  El dels Prats encara surt esmentat l’any 1698. Una escriptura de l’any 1664 cita el de Nostra Senyora i encara una altra del 1722 anomena el d’Amunt. Segurament dues o més d’aquestes denominacions han estat aplicades a un mateix portal que tenia d’altres noms alternatius per designar-los, o bé que els noms originals havien estat substituïts per uns altres més actualitzats

LA RIBERA DE FIGUERES, MAL ANOMENADA RIERA GALLIGANS

Arran del recent esvoranc de la Rambla hem vist repetidament citat el modest curs fluvial que travessa el subsòl de la ciutat de Figueres amb el nom de riera Galligans, aquest nom és relativament recent i no sempre ha estat unànimement acceptat per tothom. El rierol es designat sempre des de l’edat mitjana fins el primer quart del segle XIX amb el nom de “la Ribera” o bé amb el de “la ribera de Figueres”.

Darrerament hi ha una certa tendència a substituir el nom de “ribera” pel de “riera”, segurament per que els qui ho fan pensen que és molt  més catalana la segona manera que la primera, però el cert és que les dues formes són vàlides. L’ús de la paraula ribera és comuna a diferents zones de Catalunya i és la més utilitzada en aquesta part de l’Empordà.

L’hidrònim Galligans no apareix en la documentació a partir de l’inici de la cobertura de la Ribera en els anys trenta del segle XIX. En el projecte d’aquesta obra es comença a parlar de la “Bóveda del Galligans” segurament copiada del rierol que passa per la ciutat de Girona. En un article publicat al períodic local Empordà Federal, el 21 de juliol del 1934 podem llegir: “A qui se li ocorregué batejar amb aquest nom de Galligans una obra que no ho necessitava? Ho ignorem. « Hi ha qui preté que el nom Galligans fou importat de Girona. A l'esmentada ciutat existeix efectivament una riera dita Galligans que estava en part coberta, abans de la terrible inundació de l'any 43 Es possible que per analogia s'apliqués aquell nom »

 Però aquesta denominació no ha estat imposada d’una manera definitiva. En l’amillarament de Vilatenim de l’any 1945 surt sempre citada com a ribera de Figueres, l’actual plaça Terradelles es digué oficialment de “la Ribera” durant uns quants anys i l’aparcament de vehicles construït sobre aquest rierol en el tram que transcorre paral·lel a les carreteres de Llers i d’Olot, encara es diu oficialment de “la Ribera”. Seria interessant que es pogués recuperar oficialment aquesta denominació secular que en els darrers cent-cinquanta anys ha estat eclipsada per una altra d’origen incert

APUNTS SOBRE PARLAVÀ A L’EDAT MITJANA

Afegeix la llegenda

Absis fortificat de l'església de Sant Feliu de Parlava (Imatge de la Wikipèdia)

La primera referència escrita coneguda de Parlavà és de l’any 989. En el testament del comte d’Empúries Gausbert aquest noble deixa a un tal Guillem un alou situat a Palacio Ravano. En el segles posteriors la població apareix com a possessió del bisbe de Girona, una de les moltes que el prelat tenia a la rodalia. L’any 1019 es citada per primer cop l’església del lloc dedicada a Sant Feliu en l’acta de fundació de la canònica de la seu de Girona.

L’agrupació més important de cases es devia situar a l’entorn de l’església parroquial aprofitant els trenta passos d’immunitat eclesiàstica de rigor tot formant una cellera que hem trobat documentada a partir de l’any 1310 per bé que devia ser molt més anterior. A part del nucli principal de població hi havia el de la Salvetat situat al nord-est del nucli principal de població. Aquesta salvetat que estava sota el domini directe del monestir de Sant Feliu de Guíxols és documentada a partir de l’any 1274, segurament el seu origen era molt anterior. Encara avui un dels carrers d’aquest sector porta el nom de carrer de la Salvetat.

Les referències demogràfiques conegudes són de l’any 1276. En un capbreu episcopal esmenta 43 capbrevants dels quals 17 no eren dels pobles veïns, és a dir en aquell moment sabem que hi havia almenys 26 caps de família a la població i el mínim d’habitans devia rondar com a mínim el centenar de persones. En un altre capbreu de les mateixes característiques efectuat l’any 1373, el nombre de capbrevants locals era només de 19.

No ha quedat restes visibles de fortificació però sabem que a finals del segle XIII, se’n feren. Hi ha sengles protestes per part del comte d’Empúries al bisbe de Girona datades els anys 1294 i 1296 protestant per aquestes obres, les quals, pel que sembla, vulneraven els acords previs entre les dues parts.

Per últim destacar que a la plaça de la població hi havia el típic pòrtic de tants pobles empordanesos que era utilitzat per celebrar les reunions de la universitat del lloc. Aquesta construcció és documentada l’any 1375

NOTÍCIES SOBRE LA DEMOGRAFIA DE SANTA CREU DE RODES AL SEGLE XIV

NOTÍCIES SOBRE LA DEMOGRAFIA DE SANTA CREU DE RODES AL SEGLE XIV

Restes del poblat de Santa Creu de Rodes (imatge de Wikimedia Commons)

L’antic poblat de Santa Creu de Rodes situat a poca distància del monestir de Sant Pere de Rodes i del qual avui amb prou feines només resta dempeus l’església de la Santa Creu, actualment anomenada Santa Helena, porta molts segles deshabitat i enrunat. Tradicionalment s’atribueix el despoblament del lloc a les grans epidèmies del segle XIV i hom  ha calculat que hi havia una trentena de cases en els millors moments de l’època medieval.

Per una relació de caps de casa que es citen en l’acta d’una reunió de la universitat de la població celebrada l’any 1338 ens consten els noms dels següents veïns:

Berenguer de Vall, Joan Batlle, Castelló Marca, Pere Berenguer de Vall, Pere Baguer, Berenguer Plaça, Guillem Besalú, Bernat Jutglar, Guillem Moles, Ponç Coromines, Guillem Cabrafiga, Bernat Dalmau, Berenguer Biureny, Guillem Rei, Joan Rei, Guillem Rocafort, Pere Ferragut, Dalmau Maró, Bernat Alatern, Guillem de Closells, Bernat Pasqual, Bernat Baster, Bernat Costa, Bernat Sacrest, Nadal Negre, Pere compte, Bartomeu Ferran, Castelló Castanyer, Guillem Martí, Ponç d’Om, Abril Barlot, Arnau Prat, Antoni Fortuny, Esteve Berlanda, Mercader de Puigventós, Guillem Matalit, Guillem Gustí, Bernat Terrers, Francesc Arots, Guillem Simó, Pere Llorenç, Pere Fabra, Perpinyà Triall, Pere Martina, Bartomeu Geli, Guillem Sacrest i Borrassà Tortosa

 En total surten citats 49 llars o focs que deuen correspondre a  altres tantes famílies residint a   Santa Creu de Rodes. No tenim cap garantia que hi fossin tots els caps de casa de l’indret i tampoc surt citada cap dona, com seria el cas en que el cap de casa fos una vídua, la qual cosa fa pensar que el nombre de cases real era lleugerament superior.

Per un altre  recompte fet l’any 1355 amb finalitats fiscals consta que vivien en el poblat 98 persones adultes que devien ser aproximadament la meitat del total d’habitants reals. Si comparem les dades  de la primera relació que ens donaria una xifra d’uns 200 habitants escassos  amb  el segon  que també ens donaria la mateixa xifra d’habitants, podem concloure que l’impacte de la gran epidèmia de l’any 1348 sobre lo població local no va ser especialment significatiu. En general a l’Empordà  no es constata un fort descens de la població com a conseqüència  d’aquest contagi, si bé en les dècades posteriors  es produeix una forta davallada demogràfica que de moment  no ha estat estudiada i que devia contribuir sensiblement en  la despoblació de Santa Creu de Rodes

ANY 1830. DE FIGUERES A L’HOSTAL DE LA GRANOTA EN DILIGÈNCIA

Diligència a Sant Hilari Sacalm (Del bloc http://www.laserraladalitoral.com)

Des de la dècada del 1820 funcionà un servei regular de diligències privades que feien el trajecte entre Figueres i Barcelona. Aquesta línia de transport anà experimentant un seguit de millores en els anys posteriors. De moment desconeixem molts detalls sobre les característiques d’aquest transport de viatgers. No sabem, per exemple, el lloc exacte de Figueres on hi havia en aquells moments la parada de postes en el qual feien parada aquests carruatges i on es produïa el canvi de cavalls.

Per un document datat a finals de l’any 1829 consta que Isidre Henrich i Ester, de Barcelona en qualitat de soci i administrador principal de la “Sociedad de Diligencias y mensajerías de Cataluña, concedí a l’industrial figuerenc Marià Vilallonga representat per Joan Pujarniscle, també de Figueres la gestió durant dos anys de les tres parades de cavalleries pel servei diari d’anada i tornada des de l’hostal de la Granota, al terme municipal de Sils fins a Figueres. Aquestes parades eren les d’Orriols, Girona i l’hostal de la Granota les quals estaven separades entre si per uns vint quilòmetres aproximats.

Cada diligència havia d’estar tirada per sis bones cavalleries ja fossin matxos, cavalls o mules. L’adjudicatari s’havia de fer càrrec de la balisa del correu pública a part dels serveis de missatgeria per a particulars El conductor havia d’anar uniformat i dur un barret amb escarapel·la vermella. La durada dels trajectes era de dues hores i mitja fins a Orriols i d’aquest poble i fins a Girona dues i mitja més, incloent sempre l’estona del canvi de cavalleries. De Girona fins la Granota en canvi era de tres hores. Des d’aquest darrer punt i en direcció a Barcelona el transport i les parades ja anaven a càrrec d’un altre adjudicatari

ELS ORIGENS TEMPLERS DEL NUCLI URBÀ DE LES ESCAULES

El territori que envolta el poble de les Escaules ha estat habitat des de molt antic.  A les coves que hi ha sota el castell de la població s’han trobat restes datats del període paleolític. A l’Alta Edat Mitjana hi ha notícies escrites a partir de l’any 844 del monestir Sant Martí de la Muga situat en aquest lloc. Al segle XII aquest cenobi ja havia desaparegut i en el seu lloc s’esmenta l’església parroquial del poble dedicada al mateix al mateix. Aquest primer temple situat prop del salt d’aigua de la Caula féu les funcions parroquials fins el segle XVIII, data en la qual fou construïda l’església actual dins el nucli urbà del poble. La vella església romànica va perdurar tot i que sense teulada, fins el primer quart del segle XX en que fou enderrocada.

El poblament en època medieval era molt dispers. Apart de les cases que hi havia a l’entorn de l’església formant la sagrera, hi havia nou molins repartits entre la Muga i el torrent de la Caula, alguns masos dispersos i l’agrupament de cases de l’Hospital del qual en parlarem en el següent apartat. En els millors moments del segle XIV s’arriben a recomptar fins a 42 caps de casa. Les epidèmies de pesta i les avingudes de la Muga feren que a finals del segle XV el nombre de focs quedés reduït a 5 cases habitades. Per tal que la parròquia pogués subsistir el bisbe de Girona separà el poble de Boadella de la parròquia de Terrades i l’agregà a la de les Escaules.

L’origen del poblament en el lloc on avui hi ha el nucli de la població cal cercar-lo al segle XII de la mà de la comanda templera de Castelló d’Empúries. A l’Empordà medieval fou habitual que els ordes religiosos, sobretot els de cavalleria (templers, hospitalers i cavallers del Sant Sepulcre) fundessin petits agrupaments de cases anomenats salvetats o hospitals en els quals regien certs aspectes de la immunitat eclesiàstica similars als de les sagreres. La referència més reculada que coneixem és de l’any 1188 ne que s’esmenta un mas situat a la salvetat de les Escaules. En  documents del segle XIII hi ha diverses referències a “l’hospital" de les Escaules, el qual sabem pels límits de les cases que se citen

en les escriptures ja formava un nucli compacte de cases. Per uns capbreus en favor de la casa del Temple de Castelló dates el segle XV sabem que aquesta salvetat o hospital estava fortificada i que un primitiu clos emmurallat havia esta objecte d’ampliació ja que s’esmenten els murs Nous i els Vells. La situació d’aquest veïnat de l’Hospital en un lloc més a resguard de les avingudes de la Muga respecte els altres indrets de població medieval féu que amb el temps es convertís en el lloc més poblat d’aquesta rodalia

NOTÍCIES MEDIEVALS D'AGULLANA

Església romànica de Santa Maria d'Agullana (Wikimedia Commons)

 Primers esments documentals

Aguliana, 878. Església de Santa Maria d’Aculiana, 982

Jurisdicció i senyoria

Formà part del comtat de Besalú fins l’any 1107. Posteriorment passà a pertànyer a la vegueria reial de Besalú. Els Rocabertí eren els senyors del lloc almenys des del segle XIV. Aquesta família havia posseït un palau al poble el qual ja havia desaparegut l’any 1727 i el seu solar era ocupat per part de l’espai central de la plaça.

Estructura urbana

No disposem de documents que ens permetin conèixer l’aspecte del nucli urbà d’aquesta població amb anterioritat al segle XIV. Un capbreu efectuat en els anys 1332 i 1333 esmenta un total de 77 declarants que com a mínim corresponen a altres tants caps de casa. Aquesta xifra és considerable pels paràmetres demogràfics de l’època però també cal tenir en compte que fou feta abans de les grans mortaldats de mitjans d’aquesta centúria. Aquest mateix document també ens permet deduir que hi havia almenys una part del poblament dispers ja que s’esmenten diversos dels personatges que eren del vilar de Massana. Un document de l’any 1470 cita el veïnat dels Cortals i també nomena dos veïns que hi residien.

Edificis i serveis públics

L’església parroquial és considerada com una construcció romànica dels segles XII i XIII. L’any 1411 calgué reconstruir la volta

En l’esmentat capbreu dels anys 1332-1333 s’esmenta una casa situada a tocar el reliquer. Actualment es conserva un reliquer o comunidor situat sobre l’absis de l’església parroquial i és una construcció molt posterior (segles XVII-XVIII). És evident que el que esmenta aquest document del segle XIV era un edifici exempt i separat del temple.

L’any 1406 Berenguer ça Roca actuant com a representant de Guerau de rocabertí que a la vegada era tutor testamentari del pubill Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada i vescomte de Rocabertí, dóna llicència a Bernat d’Agullana, àlies Puig d’Oliva per que construeixi una fornal de ferrer.

La capella de Santa Eugènia, situada en un lloc solitari dins aquest terme municipal, és una construcció del segles XVII i XVIII però el seu origen és molt més reculat. Sembla què amb anterioritat al segle XV estava edificada en un altre indret. L’any 1407 el bisbe de Girona concedí permís per reedificar-la en el seu emplaçament original i respectant les formes que tenia abans del seu ensorrament. Sembla que aquesta iniciativa no va prosperar i finalment l’any 1447 s’autoritzà edificar-la en el lloc anomenat bosc d’en Mallol..

Demografia

Un capbreu de béns immobles situats en aquesta població fet a favor de la capellania de la catedral de Girona esmenta un total de 77 declarants locals més 2 de la Jonquera. No disposem de dades del fogatge de l’any 1497 i les següents dades demogràfiques conegudes ja són de l’ant 1515 que donen la xifra de 17 focs, la qual cosa confirmaria a nivell local el considerable descens de població del darrer segle i mig de l’edat mitjana general a tot el país

L’Estrada

Estrada, 1193

Aquest veïnat és situat uns dos quilòmetres al sud del nucli urbà d’Agullana. Al llarg de l’edat mitjana la seva església tant figura com a depenent de Santa Maria d’Agullana com a parròquia pròpia. Els filòlegs semblen coincidir en que l’etimologia del nom del lloc deriva d’una estrada o camí important que hi devia passar.

Són poques les referències que coneixem al poblament i a l’urbanisme en aquest llogarret en l’edat mitjana. L’any 1193 Udalgard, sacerdot d’Agullana donà a Santa Maria de Vilabertran la seva part d’un molí situat a la parròquia d’Agullana, a l’Estrada vora el riu Merdançà..

Pel que fa a l’església de Santa Maria d’aquest lloc, sabem que l’any 1400 demanaren permís al bisbe de Girona per unes obres de reforma. Entre d’altres cosses volien ampliar la superfície del presbiteri a bases de rebaixar el gruix del mur de l’absis que els parroquians consideraven que era excessivament gruixut.

Demografia

Sobre aquest lloc tampoc disposem de dades demogràfiques de l’època medieval estricta. Les més reculades que coneixem corresponen al fogatge de l’any 1515 i que atribueix a l’estrada 7 focs.