El castell i el paratge de Quermançó en una imatge de finals del segle XIX pertanyent al album Rubaudonadeu de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres
El
Castell de Quermançó és un dels més coneguts de l’Alt Empordà a causa del seu
emplaçament en un lloc molt visible i transitat, a les llegendes centrades en
aquesta antiga fortalesa i als usos poc convencionals que sembla que volen
donar a les seves ruïnes els seus actuals propietaris. En canvi és pràcticament
desconeguda l’existència en el mateix indret o en les seves immediacions d’un
petit poblat que tingué el mateix nom que la fortificació.
Les
notícies que fins ara tenim d’aquesta petit poblament són molt tardanes,
escasses i molt posteriors al primer document que parla del castell que data de
l’any 1078 i a partir d’aquesta data surt citat d’una manera molt regular en la
documentació medieval. La fortalesa estigué sota la jurisdicció directa dels
comtes d’Empúries i fins i tot fou la seu de l’arxiu del comtat. La importància
del castell ha fet que passés inadvertit el poblat que hi havia al seu entorn.
Quermançó tenia independència municipal, en canvi el seu territori pertanyia a
la parròquia de Sant Feliu de vilajuïga. Un document de l’any 1341 especifica
quins eren els límits del seu terme municipal.
Una
de les primeres referències que tenim de la comunitat humana que habitava a
l’entorn d’aquesta fortificació és de l’any 1344 en una reunió de la
univerisitat ( tots els caps de casa) del lloc de Quermançó hi assitiren 17
persones. En aquest acte s’acordà fer donació a l’infant Ramon Berenguer, comte
d’Empúries d la considerable quantitat de 7.780 sous per a contribuir en la
disputa que el noble emporità mantenia amb l’infant Pere, comte de Prades.
Quermançó
tingué una població molt petita en una relació feta l’any 1353 del que havien d’aportar
les diferents localitats del comtat d’Empúries en un repartiment de depeses
comunes el lloc havia d’aportar només 10 sous, una de les més baixes de tot el
territori del comtat. Les referències posteriors al poblament de l’indret
pràcticament desapareixen en els anys posteriors. Tot sembla indicar què es devia
despoblar com a conseqüència de la crisi demogràfica de finals de l’edat
mitjana i si va quedar algun mas escadusser habitat ja no va ser suficient per
mantenir la independència municipal i el paratge va ser agregat al municipi de
Vilajuïga al qual actualment pertany.
